Un viatge pel món

On hi ha un desig, hi ha un cami

2009-06-13T04:17:00.000+02:00

I es que entre tots hem aixecat el Taller de Ceramica Solidaria dels nens de la llar, una font d'alegria i esperança pel seu futur. Moltes felicitats!

I gracies. Gracies a tots aquells que han donat un cop de ma voluntari a Cusco, especialment el porter i amic Abel sense el qual mai hauriem sabut per on començar, a tots aquells que heu compartit el vostre temps llegint, escoltant o donant a coneixer la historia de la casa, als que heu volgut aportar el vostre gra d'ajuda generosa, al Cristian i la senyoreta Sonia, professors de ceramica i pintura respectivament que es donen cada dia als seus alumnes per un salari mensual inferior al minim del pais, a tots els nens i germanes que han tingut fe i paciencia en el projecte i, sobretot, gracies a la Germana Irene de la congregacio de germanes de 'El Buen Pastor' qui va creure un dia en aquests nens donant-lis l'oportunitat d'aprendre gratuitament l'art de les ceramiques al seu taller.

D'una manera o altre cada un d'ells, de vosaltres, ha posat una pedra a aquest projecte. Tot compartint heu estimat aquests nens, i l'amor de tots ha construit aquest present que deixem enrere: el taller.

Amb la vostra ajuda es va reconvertir la freda habitacio on de fet inicialment dormiem en un espai que oferis calor amb la doble funcio de taller i expositor dels productes creats pels nens. La sala esta dividida entre un espai amb una taula gran i tots els materials necessaris per treballar les ceramiques i una altra zona habilitada per mostrar els productes i rebre visites.

Com us deiem al iniciar aquest projecte l'autososteniment economic era un dels objectius d'aquest taller, pero no el mes important. Molts nens de la llar han estat rebutjats i humiliats per les seves propies families, i es per aixo que gran part del treball es va centrar en crear un espai del qual es poguessin sentir orgullosos, un raco on la seva autoestima no pogues ser danyada per ningu. Amb aquesta idea la decoracio de les parets esta formada amb fotografies de cada un dels membres de la llar, i la majoria de textos descriptius son narrats en veu dels propis nens.

Qualsevol visitant que entra al taller es troba en primer lloc un mural de cara de la llar on els seus principals membres n'expliquen la seva historia: el porter Abel, els professors, les germanes i finalment tots els nens. Aprop de la taula del taller hi penja un altre mural on els nens donen a coneixer com se'ls hi ha donat l'oportunitat d'aprendre l'art de les ceramiques, com treballen l'argila, com pinten les ceramiques i, sobretot, quin es el seu somni: arribar a tenir un dia les mateixes oportunitats que qualsevol altre persona. I finalment un ultim espai on s'ofereixen les diferents possibilitats per poder ajudar a la llar ja sigui donant suport al treball dels nens, divertint-se una tarda tot jugant amb ells i aprenent una mica del llenguatge de senyals, quedant-se mes temps fent voluntariat o simplement fent correr la veu!

A mes va sortir la idea espontanea de preparar un raconet per penjar les meravelles que alguns dels nens creaven en les seves tardes lliures amb l'ajuda de la Madre Carmen. Braçalets, collarets i arrecades fets amb productes naturals de la Selva Amazonica. Aquests dies hem apres que ensenyar es donar oportunitats, i l'objectiu es que tothom senti que el seu treball, sigui quin sigui, pot ser util.

Per atraure a la gent, a fora de la llar s'ha penjat amunt el precios cartell de 'Taller de Ceramica Solidario' que va preparar la professora Sonia, un altre cartellet a la porta principal ple de color amb un gran 'Bienvenidos' i una vitrina plena de fotografies dels nens que descriu breument la llar i invita a qualsevol curios a passar sense por endavant. El centre es troba envoltat per 3 hotels i aprop de la principal plaça turistica, aixi que no podem mes que desitjar la millor de les sorts d'ara en endavant!

Amb aquest primer pas ferm molts dels somnis de les germanes i professors començaran a prendre forma: ampliar l'educacio dels nens fins a secundaria, oferir tallers per aprendre a llegir els llavis, millorar les condicions de vida dels petits, ampliar la capacitat de la llar a tots aquells que no se'ls hi podia donar cabuda fins ara i, sobretot, oferir una oportunitat professional dintre la llar per tots aquells que acabin la seva educacio pero que no desitgin deixar el centre.

I aquests somnis son avui una mica mes realitat ja que ha estat tan gran el suport que heu donat al treball dels nens que hem pogut cobrir tot el cost del projecte i començar a donar benefici net per la llar! Abans de marxar vam dur a terme l'enviament de les dues primeres comandes de ceramiques: 27kg de generositat en total. I una recent increible campanya solidaria a Olot apropara el somni mes que mai :-)

En vistes a que l'empenta no ha frenat i que alguns no vau arribar a demanar les vostres ceramiques, s'ha creat un cami amb les germanes per tal de poder seguir amb els enviaments tot i que nosaltres ja haguem marxat. Qualsevol interessat pot contactar-nos al nostre e-mail. Nomes us demanariem una mica de paciencia en l'enviament ja que les estanteries ja s'han buidat!

miquelantonijuan@hotmail.com

Nosaltres ja fa uns dies que vam deixar enrere amb emocio la casa. Fisicament ja no hi som, pero del nostre cor no en surtira facilment. Vam arribar-hi amb tan poc i n'hem sortit tan plens que costa de creure. Amb tan poquet s'ha arribat a fer tant, i nomes ha calgut un sol pas per part de tots nosaltres: la bona intencio.

Gracies de tot cor de part de tota la llar i fins ben aviat!

Hogar San Francisco de Asis, Cusco, Peru

2009-05-15T18:34:00.016+02:00

Amics, permeteu que avui us donguem a coneixer la llar de l'alegria.

Ens trobem a Cusco, al sud del Peru, i mes concretament a una de les llars de San Francesc d'Asis per a nens amb discapacitat auditiva i en situacio d'abandonament i pocs recursos dels departaments de Cusco, Apurimac i Madre de Dios. Aquesta area es tan gran com la mitat d'Espanya, i viu poblacio majoritariament indigena i compren la zona de la selva amazonica, molt perjudicada pel bany de sang terrorista viscut no fa ni 10 anys.

Al centre hi viuen fixament 32 nens entre els 5 anys i els 18 anys i 10 mes que no dormem al centre ja que les seves families son de Cusco i nomes assisteixen a les classes matinals. La majoria d'ells son sords de naixement i muts al no haver tingut mai l'oportunitat d'escoltar la parla. Tambe hi ha algun cas amb sindrome de Down. Els professors especials son els responsables de la seva educacio desde parvulari fins a la finalitzacio de primaria, el porter Abel vetlla per la seva seguretat durant el dia i les germanes franciscanes, tan joves pero valentes, cuiden, cuinen, mantenen, eduquen i estimen els petits. Son la seva familia, i per ells donen la seva vida.

Ens trobem a la llar de l'alegria. L'unica fredor que un troba al visitar-la es la seva entrada: una simple porta gruixuda de fusta, color marro-fosc en una paret ben grisa, on nomes s'hi pot llegir en pintura blanca "garage". La resta de sensacions que s'hi viuen al entrar-hi escalfen el cor.

La majoria de nosaltres utilitzem el llenguatge de senyals nomes per enfatitzar la nostra comunicacio diaria o per enviar algun missatge rapid quan impera el silenci i la veu no es pot fer notar. Son diferents mostres de gesticulacio, ja sigui movents els braços o dits de les mans, que sovint ens passen inadvertides. Pero per aquells que han nascut sords o tenen alguna discapacitat auditiva, les senyals son la manera d'aprendre i fer-se entendre al mon.

Darrere la porta d'entrada espera un mon on el so deixa de ser important, pero no per aixo s'hi parla menys. S'escolten crits, brams! I es que els nens no deixen d'emetre sons pel fet que siguin sords, simplement no en son conscients. Fora pors. No cal saber el seu llenguatge per comunicar-nos-hi. Quan nosaltres hi vam entrar ni tan sols vam podem practicar el nostre Hau estil apatxe ja que una munio de petits ens van rodejar rapidament! Al veure que no sabiem parlar amb senyals ens van agafear inmediatament els dits de les mans per poder ensenyar-nos l'abecedari, i com dir bon dia, i com dir bona tarda, i com es diuen, i quants anys tenen. Somriures, mirades d'alegria, crits, mes nens arriben...

No cal que passin ni 5 minuts perque tot respecte inicial per part nostra es dissipi. Potser no sabrem explicar-nos amb el llenguatge de senyals, pero hi ha un idioma gratuit que es facil de compartir: agafar-nos de la ma i compartir una abraçada.

Amor, tendresa i estima. Es tot el que demanen. La majoria d'ells no te quasi contacte amb els seus pares, si es que en tenen algun. Molts d'ells van ser abandonats, cruelment, deixats al centre per 'anar a fer un recado', recado del que mai van tornar. Les germanes han intentat reunir families, pero molt sovint els pares neguen els seus propis fills, els rebutjen, s'aparten del que veuen perque creuen que 'aixo' no pot haver ser creat per ells. Un fill 'tonto', 'retrasat', que no es pot comunicar. Es dificil sovint contenir l'ira quan un es mira els ulls d'aquests petits i ells simplement obren els dos braços demanan una abraçada. Maleit egoisme i ignorancia. Ens parlen de l'Eloy. Sempre tan somrient! Pero va arribar a la llar com un salvatge. Es llençava al buit, es tirava contra les parets, no seguia cap ordre, es barallava amb tots. A casa seva havia estat visquent...al corral, amb els animals, caminant de 4 potes. Te 5 anys. Les professores el veien autista, no veien recomanable que es quedes al centre, seria perjudicial pels altres. Pero les germanes...van demanar temps, temps per abraçar-lo cada cop que es portes malament, donar-li petons, agafar-lo de la ma, mirar-lo als ulls amb tendressa: donar-li amor. I avui, nomes mesos despres, l'Eloy no para de somriure, va a parvulari i camina amb el seu estil coix, pero camina. La gent diu que es un miracle. Les germanes diuen que es donar amor.

Sabeu que fan els petits quan algu com nosaltres els visita i no els enten? Es posen les dos mans al cap i les gesticulen en forma d'ases, i es que carinyosament senten pena que no els poguem entendre. I alguns pensan que son tontos...i son tan llestos! Tenen les mateixes facultats que nosaltres pero els hi costa una mica mes avançar cami. Nosaltres som molt afortunats, moltissim, i no sempre en som conscients.

Malauradament el cami per ells segueix sent molt dificil. A 3.300m d'altitut que ens trobem viuen amb samarreta i un jerseiet. Nosaltres amb gorro i bufanda ens gelem. No hi ha cap tipus de calefaccio, la dieta es suficient pero tan basica, falta material escolar, no hi ha quasi llibres, costa poder mantenir els professors, falten productes per poder rentar la roba, falta roba. Falta de tot. Les ferides es curen amb aigua i sabo i els petits surten al camp nomes quan es pot pagar una mica de gasolina de la furgoneta que ja porta 40 anys al centre. Fins a 30 teniem hi vam cabre el passat diumenge.

Falta de tot, i lo mes important es que fins fa poc faltava Futur.

Els nens passaven les tardes fent primer els deures i despres basicament jugant, sentats, pensatius, alguns no fent res. Aburrint-se. A la madre superiora Carmen, una dona de somriure etern, se li encongia el cor veient com el temps passava inexorablement sabent que acabat el sise grau, ultim curs d'educacio, els nens haurien de deixar el centre i afrontar un futur mes que incert.

Pero la providencia, la fortuna o l'amor la va posar en contacte amb la germana Irene, responsable d'un dels centre 'El Buen Pastor'. Al veure-la tan preocupada li va parlar d'una iniciativa que ells van començar fa uns anys tot creant un centre educacional de ceramica on nens o adults amb dificultats poguessin aprendre com fabricar meravelles amb argila. Altruistament va oferir-li poder enviar als nens mes adults per les tardes de manera que aixi poguessin aprendre poc a poc l'ofici, una oportunitat de feina, una oportunitat pel seu futur.

I els nens s'hi han volcat! Els professors que els ajuden cobren per sota del salari minim del pais per tal de poder ajudar a les germanes, i els nens aprenen amb ganes, amb alegria i el resultat es simplement increible. Els gravats de cada peça son Inques, unics i originals, i cada un dels objectes pot portar fins a una setmana de treball manual. Fabriquen entre altres tasses grans, conjunts de cafe, jerres, conjunts de vinagreres, suports per espelmes i bols de sopa. Amb la seva generositat infinita, la germana Irene ha proposat que la llar de franciscans pugui utilitzar gratuitament totes les instalacions i quedar-se el material fabricat nomes pagant el preu de cost dels materials.

I aqui neix una preciosa oportunitat cap a l'autosostenibilitat d'aquesta gran familia amb la que tots podem participar.

La llar dels nens es troba aprop de la plaça principal de Cusco. Son tants els turistes que hi passen a diari! Parlan amb la madre superiora va sortir la idea de intentar reparar amb condicions una saleta a l'interior de la llar amb les ceramiques fetes pels nens exposades en estanteries de fusta basiques, decorar-la informativament amb joia tot explicant la missio de les germanes i el treball dels nens, montar un cartell exterior a la llar per donar a coneixer la venta de les ceramiques i difondre triptics explicant l'existencia de la llar.

Amb quina finalitat? Tres de molt importants. En primer lloc dotar a la llar d'un ingres economic que pugui millorar les condicions actuals de vida, d'educacio i de futur dels nens. En segon lloc obrir una porta perque els nens puguin ser autosuficients. Si la llar els hi pogues oferir feina llavors no tindrien que deixar el centre quan acabessin l'educacio primaria, i aixi podrien seguir avançant mes amunt en els seus estudis tot mantenint la seva llar i familia. I tercer, la visita constant de gent al centre, locals o turistes, ajudaria a trencar poc a poc les barreres i pors que encara es mantenen respecte als nens sords. Si veiessiu com es mira la gent als nens quan sortim al parc, com si fossin extraterrestres vinguts d'una altra realitat. No s'hi acosten, se'ls miren de reull i sobretot, no entenen la seva vida. Obrir aquest centre seria un primer pas cap a l'integracio.

Pero aquest cami tan bonic, aquesta oportunitat de crear un cercle sostenible per la llar necessita una empenta, l'unica que no tenen les germanes: l'economica. I es per aixo que hem pensat que tots els que volguessim ens podriem convertir en els primers compradors de les peçes de ceramica que realitzen els nens. Es un material tan bonic que de ben segur que el comprariem si el veiessim per casa nostra! I es la millor mostra de solidaritat que podem mostrar envers ells: respecte cap a la feina que estan aprenent i suport tot comprant-ne les primeres unitats.

Amb aquesta primera compra d'unitats les germanes podriem començar a tirar endavant l'inversio per montar la tenda. Tenen tanta empenta i la mes gran no passa dels 30 anys. Elles mateixes prepararien l'enviament de tot el material a Barcelona via correu maritim i alli seria distribuit, probablement per nosaltres mateixos que arribem en 2 mesos, a cada un de vosaltres.

El preu que hem pensat posar es un preu orientatiu pel que podria costar aquest producte a Espanya a una tenda de comerç just i compren les despesses d'enviament. Tot el que es reculli anira completament destinat a impulsar la tenda de ceramica dels nens.

En alguns casos les fotografies nomes mostren el detall d'un conjunt de peçes, i us podem assegurar que les imatges infravaloren la realitat! A cada una d'elles trobareu la descripcio de l'objecte a sobre de cada fotografia. Tan de bo us agradin!

Tasses ; 10€ unitat

joc de cafe amb 4 tassetes i cafetera; 40€ unitat (seguent fotografia es detall platets)

Conjunt de beguda amb jerra i 4 vasets; 40€ unitat

Conjunt de vinagrera; 35€ unitat (seguent fotografia es detall vinagreres)

Gerres per beure; 30€ unitat

Suport per espelmes; 10€ unitat

Bol de sopa; 25€ unitat

Bols petits per sucre o qualsevol objecte; 10€ unitat

cendrers; 10€ unitat

Els objectes que desitjeu els rebrieu segurament al mes de Juliol. Us demanem paciencia en aquest sentit pero es la manera d'enviament mes economica per les germanes. Desitjem que 'La Caixa' ens cobrara de nou el minim interes a l'hora d'enviar els diners cap el Peru, aixi no es per valor en la transaccio.

Qualsevol persona interessada pot fer-nos arribar la seva comanda al seguent correu i nosaltres facilitarem inmediatament el numero de compte. Tambe estem mes que disponibles per facilitar mes informacio, rebre idees que pogueu tenir o suggerencies! Per ara us mantindrem sempre al dia de tots els passos que la llar prengui per tal de construir el futur dels nens. Anims a tots!

miquelantonijuan@hotmail.com

Germanes, nens, professors, tots creiem amb el projecte. Començarem a treballar ja, durant aquesta propera setmana, per tal que tot quedi llest per ser executat quan hi hagi disponibilitat economica. Com mostra el 'Persie' a la fotografia, un dels mes petits de la casa, ja quasi tot esta OK! :-)

Moltes gracies de tot cor de part de la llar.

Noticies desde les antipodes catalanes

2009-04-19T05:16:00.023+02:00

'New Sea Land' es un pais amb tantes capes com una ceba.

Els seus ja orgullosos 10 anys de supremacia com a millor desti mundial i l'explotacio massiva de l'exit de 'el senyor dels anells' han anat forjant una imatge turistica de pais-massivament-visitat que, un cop un hi arriba, xoca frontalment amb tots els sentits. Afortunadament!

Un exemple rapid. La primera idea que teniem abans d'arribar al pais era que Nova Zelanda es...

un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones

Be, un cop un aterra a les antipodes de Catalunya i dona una ullada al paissatge la imatge comença a canviar...

un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones que conviuen amb mes de 40 milions d'ovelles

I en el moment que entres amb contacte amb els 'kiwis', nom que reben els novazelandesos, la primera capa de la ceba cau de cop i es que amb un somriure et diuen que Nova Zelanda es...

un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones que conviuen amb mes de 40 milions d'ovelles les quals, amb els seus pets, si si, pets, son la principal causa de destruccio de la capa d'ozo de la regio

------------------------------------------------------

Amb el pare ja arribat de tornada a Barcelona i nosaltres sobrevisquent al jet lag recient arribats a Xile la melancolia dels records invita a la tranquilitat suficient per mirar enrere amb tendresa els darrers 2 mesos viscuts a la sempre sorprenent Nova Zelanda i, sobretot, aquests ultims 20 dies en que un nou membre es va sumar a l'equip de viatje.

En primer lloc ens ve al cap les nostres estimades pomes, i peres, i pressecs...Van ser finalment 6 setmanes molt intensives en les quals no hi havia diferencia entre cap de setmana o setmana ja que els dies de festa eren nomes aquells en que no hi havia feina, es a dir, pocs. Encara ara em faig creus de la gran força i determinacio de la Dashi durant aquest temps, i es que fent numeros enrere han estat 40 les tonelades de fruita que hem recollit cada un de nosaltres a rao de 1 tonelada i mitja per dia. Pero amics, n'estem molt contents :)

Treballar al camp recollint fruita ens ha ensenyat a valorar una feina que sovint es clasifica com a no suficientment digne com per guanyar-se la vida. Hem compartit experiencia amb algun 'Kiwi' pero sobretot Maoris, Indonesis, gent de l'illa de Tonga, de les illes Salomon o de Fiji. Inmigrants. Gent que en alguns casos podra fer en 3 mesos el sou d'un any. En altres es separen de familia i fills buscant trobar una feina que dificilment els ajudara a canviar el seu futur. Tots venien potser de camins diferents, pero la cordialitat i el bon humor era sinonim comu del dia a dia. Ja ben d'hora cap a les 8 del mati quan la fruita encara gelava les mans resonava pels arbres els seus cants i grans riures! I nosaltres quan tornavem a casa, tot i que destrossats, sempre teniem raco per la broma ;-)

Tot i aixo de ben segur que l'experiencia no hauria estat tan gratificant si no hagues estat per la nostra fortuna d'haver-nos creuat amb una familia de kiwis tan excepcionals. La Desiree, el Peter, el Jerry, el Clif, la Bony, el Norm, la Sarah, el Craig, els seus tres fills, grup de gallines i dos ases van fer-nos sentir rapidament com a casa, sentiment que no haviem encara pogut experimentar en 8 mesos de cami itinerant. Per si no fos poca la gratitut que teniem envers ells, nomes faltava que rebessin el pare amb els braços oberts un cop va aterrar al pais...el dia del seu aniversari!

La resta del viatje, ja mes en clau turistica, ha estat fascinant. La veritat per endavant un que escriu no les tenia totes respecte a la foto-perfecte amb que tothom descrivia Nova Zelanda, pero la reputacio que ha anat acumulant el pais es ben merescuda. En clau de broma pero amb gran veritat el Norm solia dir-nos que no hi ha cap pais com NZ on un pugui començar el dia pescant una truita de riu, anar despres a caçar un cervol, passar la tarda llençant-se per una pista d'esqui a 3.000 metres i acabar el dia tot recullint els ultims raigs de sol amb la taula de surf. Tot en 24 hores.

De truites i cervols no en vam perseguir pas cap, pero de parcs naturals, costes verges esquerpades i serralades nevades i amb glaciars no ens n'hauriem cansat pas mai. Amb la trota kilometres sexy furgoneta 'jucy' vam creuar rapidament tota l'illa Nord des d'Auckland a Wellington ja que voliem centrar dues setmanes almenys a l'illa Sud, sobretot a la ben protegida costa Oest. Ja des del moment en que un s'embarca al ferry que conecta les dues illes es facil adonar-se que cal anar amb camara a ma, i el pare i la Dasha, tots dos en funcions periodistiques, van deixar gravat un reportatge que fa mal a la vista de tan que brillen els ulls!

La ruta

Malborough sounds

Llac Wanaka

Abel Tasman parc

Llac Sylvan

Glenorchy

Costa Oest

Costa Oest II

Glaciar Joseph

Llac Wakatipu

Pero tot i que aquesta parada hagi pogut resultar una de les mes atractives visualment, sens dubte tots dos la recordarem molt mes pels bons records i somriures que el pare va compartir amb nosaltres. Ningu es podia creure que cumplis els anys que cumpleix...Dormint en cabines minuscules a camps que baixaven sota zero, dinant durant quasi les tres setmanes entrepans de fira improvisats a mitat de cami, aguantant estoicament possibles entrebancs sense dir ni piu i fins i tot acabant dormint una nit als seients frontals de la furgoneta al no quedar cap altra opcio d'acomodament...

La seva bondat es va guanyar a pes un raco molt important dintre nostre i la seva marxa la vam viure tristement, i es que guardarem per la memoria de la resta de viatje l'alegria que vam compartir tots plegats.

Pare, "que tinguem sort" :-)

Per part nostre dema decidim rumb entre tres possibles opcions: A- Directes a Peru en trajecte de 28h d'autobus B- Directes a Bolivia 'estalviant', es a dir, via combinacio de bus i tren tot creuant la frontera a 5.000 metres i a sota zero o C- Directes a Bolivia estirant la butxaca a traves d'un tour que promet pero que esta fora de pressupost... Passi el que passi sortirem de Xile perque malauradament no ens podem permetre costejar unes setmanes pel pais.

Que la son deixi pas a la reflexio i que el descans ens mostri el cami a seguir... 'Cachay?' ;)

De SSL al camp de pomes

2009-02-24T09:06:00.012+01:00

Ahoj cesky pratele! Viteite na mem blogu. Pisu katalansky ale jednou doufam budu psat cesky ;) Zatim umim jen: strc prst skrz krk!!! :-)

Sembla ser que una bona part de la comunitat txeca visita el blog desde que la Dasha va posar el link a la seva pagina, aixi que calia donar-lis una benvinguda! Per la vostra curiositat, la traduccio seria:

"Hola amics txecs! Benvinguts al meu blog. Esta escrit en catala pero potser algun dia podre escriu-re'l en txec ;) Per ara ja he apres a pronunciar: clavat un dit a traves del teu coll !!"

L'ultima frase no es cap bojeria sino una d'aquestes curiositats divertides que te aquest idioma tan ric, i es que si us hi fixeu, la frase no te cap vocal! Tot un maldecap per nosaltres quan toca pronunciar-la...

Pel que fa a nosaltres, ja tenim feina a Nova Zelanda i no som ilegals :)

La sortida de Filipines va ser caotica, i precedia el que seria una setmana tensa que ens duria en 6 dies desde Manila a Singapur, despres Perth a l'oest D'australia, posterior vol a Sydney i finalment Auckland, Nova Zelanda. La marato aeria, pero, no començava amb bon peu. I es que un dia us posare al dia de totes les coses que em perdut durant el viatje, pero a Filipines vam tastar no nomes la divertida vergonya de veure marxar el ferry davant els nostres nasos sino tambe l'amarg sabor de perdre un vol per trobar-nos a l'aeroport equivocat. Maleides metropolis...Per sort teniem marge per 'perdre' un dia per les posteriors conexions, aixi que al mal temps bona cara que avui toca desgracia pero dema potser seras afortunat.

Tenint en compte que una nit a Singapur o Australia significaria el cost del pressupost de 2 dies per Sudamerica, no ens va quedar mes remei que, per dir-ho d'una manera fina, 'viure a l'aeroport. Savieu que existeix una pagina web (www.sleepinginairport.net) on diferents viatjers puntuen la qualitat de vida al pernoctar arreu dels aeroports del mon? Crec que ens en farem usuaris, i es que vam posar el sac de dormir a totes les destinacions. I si us haig de ser sincer, aquelles nits superaven la mitja de comoditat que ens hem trobat per moltes destinacions. Si fins i tot teniem dutxa d'aigua calenta i wifi gratis!

Era curios. En tan curt lapse de temps haviem passat de ser viatjers suficientment 'rics' per gaudir d'un minin de comfortabilitat als paisos asiatics amb 20$ al dia a convertir-nos en nomades vagabunds sobrevivint en un pais desenvolupat intentant no variar el pressupost. I la veritat es que no notavem gran diferencia. Sera potser que de vegades pensem que necessitem la motxila ben plena per disfrutar del dia a dia, i en el moment que la motxila es buida ens adonem que la majoria de coses que carregavem no ens feien pas cap falta ;)

Arribavem al pais amb les butxaques prou buides per no sobreviure gaire mes que un mes, i planejava l'ombra de la cancelacio del viatje a Sudamerica...Amb aquesta tensio interna aterravem a Auckland, la gran ciutat del pais situada a l'illa nord. Teniem visa de turista, es a dir, per quedar-nos-hi fins a 3 mesos. Pero no teniem permis per treballar. Ai, ilegals i sense papers! El fet es que haviem llegit per internet i sentit d'altres histories que podriem trobar feina en aquestes condicions en el sector agricola on es paga amb efectiu, ja que Nova Zelanda, amb 4.000.000 d'habitants i un territori tan gran com el Regne Unit, importa ma d'obra d'on sigui i com sigui. Aquesta opcio no ens agradava pas del tot, mes aviat gens, i amb la vergonya a sobre vam intentar comensar a averiguar on trobar feina... (a diferencia de la majoria de paisos de la UE, Mr. Zapatero no te encara cap acord amb el govern neozelandes, de manera que no ens podem beneficiar d'una visa per treballar quasi gratuita)

Primera parada: Tauranga

Aconsellats pel propietari d'un hostel a Auckland vam dirigir-nos en bus (40$!!) cap a l'est de l'illa on, deia, trobariem feina facilment. La veritat es que, sense visa legal, la cosa no va resultar ser gens facil...Despres d'una tarda infructuosa vam decidir canviar de zona, pero els nervis anaven creixent. Tocava comensar a vigilar al maxim la butxaca, i per sort vam millor les tecniques de negociacio tot dormint a un camping per 8$ quan el preu mitja ronda els 30$. Punt positiu cap a l'estalvi:)

Segona parada: Matata

Ens vam deixar portar per la corrent, i la corrent en questio diu que a Nova Zelanda, si vols estalviar, toca fer autostop :) Jo mai ho havia fet!!! I haig de reconeixer que passada la vergonya inicial dels 5 primers minuts, no deixa de ser una manera facil de viatjar, divertida per la gent que coneixes i, sobretot, barata :) En menys d'un quart d'hora un hippie parava la segona furgoneta i ens feia tot una classe magistral de fruites i cultura Nova Zelandesa mentre recorriem 150km direccio Hastings, el nou objectiu on voliem arribar. El fet es que al punt on ens va deixar, cap a les 6pm, no era la via mes rapida cap a Hastings...sino mes cap al cap Est de l'illa, una ruta llarga i no tan transitada. Pero aixo no ho sabiem fins que...el Peter Kelly se'ns va acostar :)

El Peter en questio es va encongir al veure desde casa seva a dos joves com nosaltres amb un cartell cap a Hastings? Que per ell vindria a ser com si a casa nostre estiguessim parats a la carretera cap a Marato amb un cartell cap a Lleida...Ens va invitar inicialment a posar la tenda al seu jardi, posteriorment ens va invitar a dormir a casa seva en una habitacio impressionant, posteriorment vam degustar la deliciosa cervessa Kiwi, i finalment ens va cuinar un sopar excelent :) I per si no fos poc, la seva dona tenia un germa a Hastings que treballava al sector de recolecta de pomes!!! Aixi que en questio d'una hora ens vam trobar que un tal Norm ens estaria esperant a Hastings per colocar-nos a alguna feina bona. Ole!

Tercera parada: Hastings

Per si no fos poca la seva gratitud, un tiet que vivia a la casa va conduir-nos al dia seguent 300km gratuitament fins a Taupo, ja ben aprop d'on voliem arribar. I un cop tirats de nou a la carretera, no van passar ni 5 minuts fins que un manager d'un hostel de backpackers va parar i ens va portar fins al nostre desti final! Gran pais per no rascar-se la butxaca...

El Norm era el germa que la familia havia contactat, i ens va recollir inmediatament al centre de la ciutat. Barbut, rondant els 60, te un humor amb tocs escocesos i va acceptar amb bona fe la nostra transparencia al comentar-li que no teniem visa...i ens va ajudar a descobrir que existeix un permis temporal per treballadors destinats al sector agricola. Vam passar a ser legals!

Seguint amb la flor al cul, el Norm ens va acompanyar a casa seva: un enorme ex-camp de pomes on hi viuen la seva filla i familia. El fet es que solien tenir una mini-casa (salo, cuina, lavabo, i dormitori amb 5 llits) pels viatjers que treballaven als seus camps, i ens van oferir quedar-nos-hi per una nit, gratis! Genial ;) Al mati seguent el Norm ens portaria pels camps propers per buscar algu que ens pogues oferir feina. Que mes podiem demanar...

Quarta parada: 'Long views' (Grans vistes)

7am. Plou a bots i barrals. El Norm truca a la porta i nosaltres estavem engullits per un llit ben tou i comode. Ens mobilitzem amb 10 minuts i es que el Norm ens diu que coneixerem a un possible jefe. Sortim amb pantalons curts, sense jaquetat i la realitat es que, en 30 minuts...ens trobem amb el sac penjat al coll i recollint pomes dels arbres! Ja teniem feina!!!!!

El sou, mes que suficient per continuar el viatje fins a l'estiu.La feina, dura dura, pero ens la prenem amb alegria i com a una bona dosis d'exercici que ja ens feia falta. Compartim ofici amb algun que altre kiwi, altres motxilers de viatje com nosaltres i gent local de les illes veines com Samoa, Tonga o les Illes Robinson. El treball consisteix en carregar pomes a la bossa que penjem al coll i buidar-la al palet en questio durant 10 hores al dia i durant 6 dies a la setmana per un preu irrisori: 80 euros diaris a canvi de transportar uns 1.500kg de pomes de mitja... Pero tenim el que voliem i no ens fa falta pas res mes :) Acomodament: la familia del Norm ha accedit finalment a deixar-nos la seva mini-casa per 5$ al dia! Fins i tot han posat tele i ens han deixat dues bicicletes per moure-ns per la zona....

Total: arrenquem una nova etapa en la qual ens podrem asentar finalment una mica. Tenir cuina vol dir poder cuinar finalment tots els curries que hem apres pel cami, i posar en practica unes receptes de mermelada que vam descobrir a Filipines (de pomes, es clar...) :) Ara ens criden per recollir pomes, ara peres, ara pressecs. Estem en temporada de recollida i intentarem apretar l'accelerador fins que el cos aguanti. Despres ja tornarem a la vida viatjera, segur que amb mes alegria que mai.

Ah! I ja esta confirmat que tindrem una agradable visita per quasi dues setmanes, i es que el meu pare s'unira al viatje a principis d'Abril per recorrer Nova Zelanda un cop acavem de treballar. Visca!!!

ps: una de les curiositats de tan impressionant pais es coneixer la cultura i llengua de la minoria Maori que viu repartida per l'illa Nord i Sud. Encuriosits a mirar el seu canal de televisio amb el llenguatge sonor i sempre alegre, ens vam trobar amb una curiosa sopa de lletres amb desafortunadament similituds a la nostra llengua...En els propers dies espero coneixer a la feina algun Maori que em dongui la traduccio ;)

Un viatje per Filipines: cami a Romblon!

2009-02-12T04:19:00.019+01:00

Oh Filipines Pilipinas! Arribavem al segon arxipielag mes gran del mon despres d'Indonesia amb 7.107 illes guiats simplement per una brisa de curiositat i ahir en marxavem acompanyats per la melancolia d'un tsunami d'hospitalitat i alguna que altra sorpresa...quina cultura mes amablement xocant!

El passat dels Filipinos o Pinoys ve marcat per les ocupacions extranjeres: en primer lloc l'espanyola, que durant mes de 300 anys va convertir els locals en 'indios'; tot seguit l'alliberacio i nova ocupacio americana donant peu a les salutacions oficials als extranjers a moltes parts del pais, "Hey Man!' o "Hey Jou!". Entremig arribada dels Japonesos durant la II Guerra Mundial. I finalment i un cop 'alliberats' de tot control exterior, un present marcat per 20 anys de control interior a traves d'una corrupcio massiva que mante gran part de la poblacio filipina en el llindar de la pobressa tot i els rics recursos del pais. Es frustant constatar que les dades oficials parlen d'un 20% de families filipines amb una mitja de 6 fills visquent amb 20 centims d'euro al dia mentre que la Renta per Capita del pais mostra 3.000$ per persona...

A nivell comparatiu i per entendre millor els numeros, Laos o Cambotja per exemple mostren una Renta Anual per Capita que no sobrepassa els 600$, pero Filipines es beneficia del 1.000.000 de compatriotes que treballen a l'extranjer aportant remeses que arriben fins al 10% del PIB del pais. Quan un viatja per les zones rurals es facil reconeixer quines families s'afavoreixen d'aquests enviaments, i es que les cases de fusta i metall sovint conviuen amb 'castells' de dos i tres pisos.

I tot i el passat d'ocupacio i les dificultats del present, oh sorpresa, els Filipinos van ser recentment declarats com...la poblacio mes feliç del mon! I si un s'aparta de Manila i les zones mes turistiques no es gens dificil descobrir perque. Aqui va la nostra vivencia!

El nostre viatje començava massa aviat, i es que el vol desde Vietnam arribava a les 4am a Manila. Mala hora per aterrar a una capital de 11 milions d'habitants, tants com la Republica Txeca. Enfrontar-nos de matinada amb tota la troup d'estafadors i fauna variada que habita els carrers de la metropolis ens va ajudar a decidir marxar ipso facto cap a les provincies, i es que el nostre desig era mesclar-nos amb els filipinos fora de l'ambit turistic. Amb dues setmanes per moure'ns lliurement vam centrar la vista al ben mig del pais, a les anomenades Illes Romblon, que tot i trobar-se a nomes 100km lineals de Manila prometien un viatge prou complicat per atraure al turista de maleta amb rodes: no hi ha aeroports, nomes si pot arribar via multiples conexions de ferry i petites barques i, tot aixo, si el temps i les onades ho permeten...en el nostre cas, l'odissea d'arribar al paradis va costar 5 divertits dies :)

Dia 1

Taxi matiner desde l'hotel de Manila fins a la parada de bus. Els taxis a Filipines son famosos per ser els mes barats de tot el Sud-Est Asiatic. Sera per aixo que els taxistes desconecten els taximetres... Conexio amb el bus de fabula, ja que nomes arribar pujem a un que ens porta cap a Batangas, ciutat grisa portuaria que alberga la majoria de conexions de ferris cap al Sud del pais. Tot i que existeix un ferry directe fins a la mitat del nostre cami, desestimem l'opcio perque viatjar de nit i arribar a les 2am en el nostre primer viatge maritim no sembla una bona idea. Aixi que optem per la via secundaria que ens portara a traves de ferry cap a Calapan i despres furgoneta cap a la ciutat de Rojas, on ens diuen que cada mati surt un 'pumpboat' cap a l'illa de Tablas, veina de Romblon. Sembla facil :)

Som els unics turistes que viatjen cap a Calapan, aixi que no passen ni 10 minuts fins que aconseguim 100% de notorietat. Les converses solen començar amb un sorprenent "Gracies per visitar el nostre pais" o un elusiu "Benvinguts!", per seguir posteriorment amb una bateria interminable de preguntes sense perdre el somriure: D'on sou? Com us dieu? Quants anys teniu? Sou religiosos? Que se us ha perdut a Romblon? Perque no aneu a Boracay? I nosaltres ven sorpresos de com aquesta gent pot entendre's donat el fet que a Filipines existeixen 171 dialectes diferents...

Dia 2

A les 10 del mati hauria d'haver sortit la nostra barqueta via l'estret de Tablas, pero ens diuen que l'embarcacio no va arribar ahir nit (???) Seguint una logica aplastant ens comuniquen que si arriba aquesta nit, podrem sortir dema al mati...

Dia 3

La barqueta tampoc va arribar ahir nit, diuen que degut al mal temps...Per sort coneixem el Simone, un Italia de 42 anys que intenta arribar al mateix desti i que ens sugereix una ruta alternativa mes llarga pero abord d'un ferry. Sembla mes segur, i es que nosaltres no saviem que l'estret de Tablas es tristement famos internacionalment per haver-se cobrat la pitjor catastrofe maritima del segle XX amb 4.300 morts, tres cops les del Titanic. Afegeix que fins i tot a dia d'avui mes d'una barqueta no sol arribar a desti perque les previsions del temps en aquesta regio tifonica son a vegades guiades per Nostredamus. Un 'visca' els consell d'altres viatjers...

El Simone resulta ser tot un personatge. Va aterrar amb 16 anys i sense duro a Tarifa, i se les va apanyar durant tot el seguent any movent-se entre Melilla i Andalusia tot cultivant un castella divertit amb accent italia i andalus. Sorpren la samarreta que porta, 'supervivientes', pero es veu que va treballar com a camera a la primera edicio del programa a Espanya! Comenta que la Marlene Mourreau era la mes enrollada :-) Cafe rere cafe sens acaba passant l'arros, i amb cara d'estupefaccio i davant el riure descontrolat dels filipinos ens troben amb la motxila posada i el ferry desamarrat del port i marxant ja via a Cataclay...se'ns ha escapat!

Per sort per la tarda en surt un altre i no ens cobraran pas cap recarrec, i tenint 5 hores per endavant ens encaminem cap a la platja de sorra que bordeja el port. Nomes caminats 100 metres passem per davant d'un resort on sembla ser que celebren un casament...civil? Gran sorpresa trobar-se amb el primer civil que veiem arreu d'Asia justament en un pais on el 95% de la poblacio es catolica. Preguntem si podem mirar i...en 5 minuts ja ens han assentat amb un plat de crancs i bona carn a taula...en 10 minuts coneixem l'alcalde de la ciutat...i als 15 minuts ens estem fotografies amb els nuvis a cop de brindis de whisky. Sort que el Simone te mes traça que nosaltres en aquestes situacions perque sino, per cortesia, hauriem acabat amb mitja ampolla de whisky i brandy al cos. Se'ns fa dificil marxar i acabem contents d'haver perdut el ferry :)

Dia 4

Aquest mati, finalment, agafarem si hi ha sort una barqueta direccio a Tablas, i si 'Fatima' ho vol, i arribarem. I es que la religiosa barca de nom 'Fatima' esta construida basicament amb pals de fusta ben lligats a cada costat per aportar una mica mes d'estabilitat contra les onades de l'estret, pero sorpren mes que fins i tot a cuberta un pot veure cordes que aguanten els pals que formen el terra...Sortim a mar oberta i, sooort de la pastilla contra el mareig, i es que les onades converteixen el viatje amb la muntanya russa mes bestial en que mai m'hagi pujat. Tot i aixo aqui ningu per el somriure, i si el vaixell comença a trontollar massa cap a un costat, doncs s'envia a un de la tripulacio fora coberta perque faci de sobrepes al canto descompensat. I tot i les onades, el tiu encara em dedica al somriure per la fotografia :) Disfrutem de la dutxa gratuita amb un paissatge paradisiac combinant platjes verges de sorra blanca, palmeres tropicals i pics de gespa ben verda. I pensar que Boracay nomes es troba a 10km...tan de bo segueixi aixi molts anys!

Tot i que el viatje nomes dura 3 hores no podem conectar amb Romblon el mateix dia ja que la barqueta que ens hi portara nomes surt pel mati. Afortunadament coneixem un altre viatjer pel cami, el Bruce, un jove America que porta 3 anys treballant a la Xina com a professor i que aprofita les vacançes de l'any nou Xines per dirigir-se cap a l'illa de Sibuyan, descrita com la 'Galapagos de Filipines' per la gran quantitat d'especies endemiques que s'hi han trobat perdudes dins dels seus densos boscos. Gaudim tots junts d'un bon sopar merescut brindant amb la cervesa del pais, San Miguel! Us podrieu imaginar que la cervesa es originaria de Filipines i que de fet es considerada com la mes barata del mon? Salut :-)

Dia 5

Per arribar al port d'on surt la barca cap a Romblon primer hem de creuar l'illa de Tablas en jeepney, el tranport public caracteristic de les Filipines. Es podria descriure com la barreja d'un bus amb un jeep, i el seu origen data dels anys d'ocupacio americana en els quals van desenvolupar aquest model per facilitar el desplegament de tropes. Els filipinos, sempre amb bon humor, van acollir el tranport com a mitja public oficial. Son visualment genials! La guia de viatjes parla de dos jeepneys diaris a les 6am i a les 8am, pero a les 5:30am golpejen fortament la porta: 'Jeepney mister!! Jeepney!! Run run! Only one today!! ' Nomes un per avui ens diu el peça...i ens el creiem arrancant el cos del llit i corrent per no perdre el jeepney. Prou en vam tenir amb el ferry! El Bruce ens acompanya, pero al Simone no l'han pogut despertar. Ja ens havia comentat que tenia un mal despertar...

El segon viatje amb barqueta no deixa de ser mogut, pero ni molt menys equiparable al de l'estret de Tablas. En una hora de trajecte divisem la costa de l'illa de Romblon, i tot de sobte el cansament desapareix de cop donant lloc a l'admiracio de la vista: petites illes rodejen Romblon i les seves platjes de sorra blanca, els petits pics plens de centenars de palmeres formant un dens bosc i la colorida ciutat amb la catedral espanyola del segle XVI. L'illa es una mica mes petita que Menorca i extranyament no coneguda tot i ser el segon centre del mon en produccio de marmol. Nomes arribar al port ens reben centenars de somriures, la bateria tipica de preguntes amistoses i l'hospitalitat gratuitat d'una gent que nomes vol que disfrutem de casa seva. Per si no fos poc, al davant de la costa s'hi troba un santuari de peixos i corals marins. Moment de deixar les motxiles per uns dies!

El present del Regne de Cambotja

2009-01-26T12:12:00.013+01:00

Coneixem al Ta a l'entrada de l'hotel de Battambang. Es un dels molts conductors de motocicleta que s'ofereixen com a guies improvissats pels pocs turistes que decideixen quedar-se visitant els voltants de la ciutat. Tot i aixo aqui ningu per l'esperança i les parets de l'hotel estan ben engalonades de fotografies i lletres vistoses descrivin les virtuts d'un tour que inclou visita a pagodes budistes properes al temple on vam dur a terme el curs de Vipassana , un pic conegut per les seves profundes coves on el Khmer Rouge es desfeia de la classe intelectual Cambotjana i finalment un petit viatjet de tornada amb un atipic tren de bambu.

El Ta te 31 anys, casat des dels 26 i amb una nena de 2 anys. Ens dona es gracies amb vehemencia per haver-lo escollit per fer el tour, i es que avui es trobava a l'hotel de casualitat. Viu a 5km del centre ciutat, a una de les petites zones de la rodalia, i afortunadament aquest mati un dels seus germans li havia deixat la motocicleta amb gasolina suficient per provar fortuna. Te 7 germans, i ell es el gran de la familia, en altres paraules, el responsable de tots ells. Va neixer durant els sagnants anys del regim del Khmer Rouge i pare, mare, avis, tiets i altres famliiars van perdre la vida a la muntanya on ens dirigim o treballant als camps d'arros, tambe coneguts com a 'camps de la mort'. No li agrada aquesta feina pero no te cap altre sortida. Cada nit es pregunta d'on treura els diners si la petita es posa malalta, i amb dura ironia afegeix que ni que pogues pagar el tractament encara li faltaria trobar algun doctor que l'atengues, i es que Battambang disposa d'un hospital pero no te equip medic. Tot doctor i metge va ser aniquilitat pel Khmer Rouge 30 anys enrere, i la recent nova generacio nomes dona abast a la capital. Abans d'arribar a la muntanya el Ta ens demanava, humilment, que no el fem pujar-hi. Per ell nomes hi ha dolor i sufriment.

El Saro te 20 anys i viu a la petita vila situada al peu de la muntanya. Pel mati va a l'escola i per les tardes, de tan en quant, s'ofereix als turistes per guiar-los cami amunt del pic i a traves de totes les seves coves i temples. La seva veu es suau i pausada, i el seu accent excelent. Content, ens explica que cap al vespre va a una altra escola on apren Angles. D'historia, diu, no en sap molt pero a nosaltres ens sembla un llibre obert. Arribats a dalt del pic encarem per primer cop la realitat: un seguit de coves d'uns 30 metres de fondaria utilitzades pel Khmer Rouge com a fosses de la classe intelectual Cambotjana. Els detinguts eren guiats, enganyats, al cim del pic on els hi taparien els ulls i els guiarien al precipi de la cova. Alla serien assasinats a cop de maxet al coll i tot caient avall dels 30 metres de fondaria de les coves. Al alliberar Cambotja al 1979 l'exercit Vietnames va trobar mes de 20.000 esquelets a la zona...El Saro ens ajuda a entendre tot aquest passat de Cambotja, i ens deixa clar que el present no hi queda gaire lluny i es que nomes 30 minuts de cami polvorent ens separen de la ciutat de Pailin, comunitat autonoma governada en regim quasi independent per les restes de l'erxercit del Khmer Rouge. Ens preguntem que passara pel cap del Ta i altres ciutadans victimes del regim quan afronten la realitat que alguns dels criminals que van matar els seus familiars es troben lliures i tranquils, 30 anys despres, a nomes 5km de casa seva.

Cami als temples d'Angkor ens sorpren un cartell davant l'hospital infantil de Siemp Riep que anuncia un concert gratuit, i tot guiats per la curiositat, descobrim la historia d'una persona que tan de bo fos coneguda arreu del mon: el suis Beat Richner. Doctor i comic de professio, va descobrir Cambotja durant els anys 1974 i 75 quan treballava fent practiques a l'hospital Khanta Bopha de Phnom Penh. La guerra el va allunyar de la regio, pero l'any 1991 el ministre Cambotja li va demanar de reconstruir l'hospital, destrossat 15 anys enrere pel Khmer Rouge. Tal i com explica en viu durant el seu concert, construir un hospital a la capital l'any 1991 era un repte de dificil comparacio, pero amb l'ajuda solidaria d'altres companys i donacions privades Beat Richner no nomes va construir un hospital, sino que el va dotar de tot material i instrument necessari amb la tecnologia mes avançada existent a Europa o Estats Units. Inagurar l'hospital l'any 1992 nomes va ser un primer pas pel suis i es que durant els seguents 15 anys i fins a dia d'avui son ja 6 els hospitals infantils construits i sobretot 8.000.000 els pacients que s'han pogut tractar, totalment gratuitament!! I mes que es tractarien si pogues disposar de mes diners, i es que es aqui on recau l'admiracio gegant cap aquest personatge. A dia d'avui, el pressupost dels 6 hospitals ve financiat en un 5% per les donacions del govern suis, en un altre raquitic 5% pels diners provinents del govern Cambotjana, i la resta, 90%, donancions privades. Com aconsegueix B Richner tota aquesta donacio desinteresada? Amb el seu violoncel.

Cada dijous, cada dissabte, cada cop que te una oportunitat internacional agafa el seu violoncel i explica la tragica historia de la sanitat publica a Cambotja tot tocant a Bachs o el cant dels ocells de Pau Casals entre altres. Nomes prenen com a exemple un dels hospitals de Siem Riep, explica entre cada canço que dels 100.000 nens que atenen anualment al centre 80.000 moririen sense un tractament gratuit i es que a Cambotja, pais plagat d'epidemies de Dengue, Malaria i fins i tot encara Tuberculosis, el govern assisteix a un genocidi indirecte infantil tot mantenint una infraestructura de centres sanitaris nomes a l'abast d'uns privilegiats tot i que el 80% de la poblacio viu amb menys d'un dolar al dia. A dia d'avui, l'hospital de Siem Riep de Beat Richner esta format per mes de 2.000 doctors i metges Cambotjans formats al mateix centre. Beat Richner ofereix un salari mensual al personal de neteja de 250$ i els doctors gaudeixen de sous superiors als 1000$. D'aquesta manera son retribuits justament per la feina que duen a terme i B Richner evita qualsevol possibilitat de frau i corrupcio, que nomes podria comportar la mort final d'un nen inocent. L''organitzacio Europea pel Desenvolupament de la Salud va visitar el centre fa uns anys, tot concluint que Cambotja, pais pobre, no necessitava unes infraestructures tan cares i sofisticades, les mateixes que si poden rebre paisos 'mes desenvolupats' com Tailandia o Vietnam. Aquesta gravissima afirmacio es basava en el fet que, de mitja, els centres de Beat Richner gasten 250$ per pacient en un pais del tercer mon. I ho afirmaven agents de la comissio europea des dels seus hotels de luxe de Siem Riep on una nit costa aproximadament 400$. Aquesta es tristement la pessimista realitat de Cambotjana, pero Beat Richner segueix lluitant sense perdre l'esperança amb seva inseparable arma: el violoncel.

A Phnom Penh ens arriben veus de l'inumanitat de l'abocador de Steung Meanchey. Unes 20.000 persones viuen enmig de la brossa de la capital dels quals una quarta part son nens. La seva feina consisteix en buscar llaunes, paper o plastic que pugui ser venut posteriorment a companyies de reciclatge. Una jornada normal de treball comença a les 3 de la matinada i acaba a les 8 del vespre i amb sort pot reportar un benefici d'un dolar per persona. Infeccions pulmonars, cancer i altres malalties infeccioses son inevitablement presents a l'abocador, i tristement, no es sorpresa que de tan en quant una excavadora s'emporti per endavant per error un nen que buscava material sota les muntanyes d'escombraries.
Coneixem a Mech Sokha a 2km de l'abocador on va fundar fa ja 6 anys el 'Centre pels nens cap a la felicitat' (CCC), una ONG que intenta treure els nens de l'infern de Steung Meanchey tot proporcionant-lis salud, llar i educacio. Tot i no haver avisat de la nostra visita, Sokha interrumpeix el seu treball amb un somriure i ens explica breument la seva historia. Nascut enmig del riu de sang del Khmer Rouge va quedar orfe de ben petit. Durant els anys 80 vivia o mes ben aviat sobrevivia al carrer tenint que passar per tot un seguit d'experiencies que mai mes voldria veure repetides en cap altre nen. El suport solidari d'un japones l'any 2002 va sentar les bases del projecte que canviaria la vida de tants nens en els seguents anys, i es que a dia d'avui el CCC dona llar a mes de 150 nens. Dues noies del centre de 16 i 15 anys, les mes grans, ens expliquen amb felicitat com es la vida a 'casa seva'. Una vol ser doctora i l'altre advocada, i davant de la nostra sorpresa ens expliquen que tenen un pla d'educacio per tirar endavant el seu somni i es que Sokha ha creat un segon centre per majors de 18 anys on aquells nens que un dia vivien enmig de les escombraries de Cambotja rebran financiacio per anar a l'universitat. Afortunadament a Cambotja tambe queda espai per l'esperança.

Per si voleu mes informacio us adjunto dos links:

Beat Richner i hospital de Kantha Bopha
Centre pels nens cap a la felicitat

Aquesta nit volem cap a Manila, Filipines, on hi passarem les proximes dues setmanes. Seguire escrivint!

El passat del Regne de Cambotja

2009-01-21T17:36:00.008+01:00

Sinonim d'admiracio, respecte i orgull pels Cambotjans, l'imperi Khmer va dominar a principis del segle IX i durant els seguents 4 segles els territoris de Tailandia, Laos i Vietnam. L'epicentre cultural de la seva civilitzacio es trobava a Angkor, ciutat que en una epoca en que a Londres hi vivien 50.000 habitants concentrava ja a mes de 1.500.000 Khmers! I tot i que l'imperi fos finalment arrasat per diferents forçes durant la seva historia, encara avui un pot contemplar amb els seus propis ulls la considerada per molts com a 8 meravella del mon: els temples d'Angkor, el centre religios mes gran del mon.

Desmembrat l'imperi Khmer, el territori actual de Cambotja va anar passant durant els seguents segles de mans Tailandeses a Vietnameses fins que a mitjans del segle XIX França se'n va fer control. El pais romandria com a colonia francofona fins a mitjans del seguent segle, moment en que aconseguiria l'independencia gracies al moviment impulsat pel futur nou rei Norodom Sihanouk. Començaven 20 anys daurats de creixement i prosperitat durant els quals Cambotja es convertiria en la principal referencia economica del sud-est asiatic. Tristement aquest esplendor va ser brutalment interrumput a principis dels anys 70, donant peu a una de les tragedies mes horribles, sagnants i brutals del segle XX: el genocidi racial, politic i cultural de Cambotja a mans del grup radical comunista conegut com a Khmer Rouge.

El seu naixement radica durant els anys 60, moment en que el pais mantenia una posicio neutral als conflictes que issolaven a tota la regio asiatica, sobretot la guerra de Vietnam amb els Estats Units. Tot i l'esforç del rei Sihanouk per conservar la pau, cap a finals del deceni tropes nord vietnameses trobaven refugi al bombardeig america dintre les fronteres Cambotjanes i, en una fatal decisio basada en la 'doctrina Nixon en el seu mes pur estat, el govern america va decidir tirar endavant l'operacio 'esmorzar': bombardeig secret amb B-52 de totes les presuntes bases vietnameses...en territori Cambotja. Durant els seguents 4 anys les operacions especials es van anar succeint: 'aperitiu', 'dinar' i 'sopar', tot deixant un rastre de sang criminal estimat en mes de mig milio de Cambotjans. I tot intentant frenar les incursions de l'exercit Vietnames, els Estats Units no van aconseguir mes que conduir-los cap endins del territori Cambotja, sentant les bases del que s'acabaria convertint en una guerra civil entre els partidaris del govern actual pro-america, i els cada cop mes simpatizants del Khmer Rouge, un grup politic comunista que avançava des de les zones rurals amb una ideologia confusa pero que reunia al seu voltant a tots aquells que es mostraven decebuts i frustats per la situacio en que el pais havia acabat despres de "l'ajuda americana".

L'any 1975, despres de 5 anys de guerra fraticida, el Khmer Rouge arribava a la capital Phnom Penh amb la seva inconfundible indumentaria: vestit negre amb bufanda vermella al voltant del coll. Les pelicules d'aquella epoca mostren l'alegria amb que van ser rebuts pels habitants de la ciutat. La guerra s'havia acabat i per fi Cambotja tornaria a sentir pau, pensaven. Una ilusio que no va durar mes que dues hores, les que va necessitar l'exercit per forçar a tota la poblacio, 3 milions, a abandonar la ciutat rumb incert cap a les zones rurals del pais...La capital i totes les ciutats principals del pais van anar quedant progressivament abandonades ja que tota la poblacio va ser reubicuada cal camp portan al pais a la pitjor foscor mai imaginable.

Comandats pel lider Pol Pot, tambe conegut com a 'germa numero 1', el Khmer Rouge interpretava subjectivament i amb una postura d'extrema esquerre les teories maonistes, tot exaltant radicalment el paper dels camperols cami d'una societat 'justa'. En aquesta idilica societat no es requeria educacio, religio, professio ni diners. D'aquesta manera tot billet va ser cremat, els monjos budistes perseguits, torturats i eliminats, els professors perseguits, torutats i eliminats, advocats, jutjes, policies, empresaris, literats, tothom que pogues parlar dos idiomes, qualsevol literat...tots ells van ser perseguits, torturats i eliminats macabrament en foses comunes. Al mateix temps la resta de poblacio era dispersada en diferents zones del pais per treballar intensivament al camp, fos quina fos la seva edat o estat fisic, durant mes de 15 hores al dia a canvi d'un bol d'arros. Les families eren separades per evitar qualsevol revolta i les provincies del pais van ser rebautejades per que no fos possible saber a on s'havien enviat els relatius. Començava "l'any zero", inici d'un periode que durant els anys 1975 a 1978 portaria a la mort a 3.000.000 de Cambotjans, en un pais que a inicis del genocidi ideologic era habitat per 8.00.000 d'habitants.

Ironicament Vietnam ocupava de nou Cambotja a finals de 1978 per expulsar el regim del Khmer Rouge cap a les fronteres del pais amb Tailandia, pero desafortunadament els anys 80, sovint oblidats per la historia, serien tan dificils pels cambotjans com els viscuts durant la dictadura comunista. Les dues tropes s'enfrontarien dramaticament durant el deceni utilitzant la poblacio local per colocar mines terrestres tot al voltant de les zones conflictives. El fatal resultat es que la regio de Battambang es convertiria en una de les regions mes minades del mon amb mes de 3.000.000 d'artefactes. A dia d'avui, de mitja, tres persones segueixen morint diariament tot i els esforços per desactivar totes les mines.

Milers de preguntes atormenten a dia d'avui els Cambotjans. Com pot ser que membres del Khmer Rouge seguissin representant el seu pais amb un seient a les nacions unides fins l'any 1993? Us imagineu a Hitler sentat a un dels congressos europeus 14 anys despres de la segona guerra mundial? Increible, i es que no va ser fins al 1996 que el grup comunista va ser expulsat del govern i el tribunal de l'Haia va dictar ordre de busca i captura pels membres supervivents amb carrecs començant per genocidi contra l'humanitat. Malauradament Pol Pot moria en llibertat el 1998 sense arribar mai a ser jutjat pels seus crims. La resta de caps del partit politic eren arrestats a 1999, i avui a Cambotja la gent encara es pregunta com pot ser que 10 anys despres encara no hagi començat el seu judici. L'ultim punt, potser el mes inverossimil, es descubrir que a dia d'avui ex-membres del Khmer Rouge dominen amb llibertat la regio de Pailin, fronterisa amb Tailandia, en regim d'autonomia provincial...

Aquest era el passat, i en certa manera present, del pais que tot just començavem a recorrer acabat el curs de Vipassana. Uns dies que ens han fet veure la tristessa d'avui en dia al pais, el pes del passat i, en certes boniques ocasions, l'esperança pels anys vinents.

Vipassana a Cambodja

2009-01-15T05:41:00.006+01:00

Feliç any nou a tothom,

El blog pren força de nou , i es que avui us escric amb mes ganes que mai per compartir amb vosaltres l'experiencia 'Vipassana', un curs de meditacio intensiu que hem dut a terme durant els 10 primers dies d'any a Cambodja.

No ens haviem ni plantejat la possibilitat de dur a terme un curs com aquest fins que vam aterrar a Kuala Lumpur, on vam tenir la sort de coneixer el Jeffrey, un londinenc d'uns 40 anys amb una energia interior brutal, sempre amable, sempre sonrient. Un greu accident de moto i l'inabilitació completa d'un braç el van dur a canviar completament la seva vida. Inicialment res podia calmar el dolor que el dominava completament, pero a traves de la meditacio va trobar les forçes i pau necessaria per tirar endavant. Tan endavant que ens feiem creus quan ens va explicar a que es dedicava ara: professor oficial de buceig!

Vam continuar el cami cap a Tailandia. Durant una nit a Krabi, on hi vam arribar guiats pel Pepe, vam tenir la gran fortuna de coneixer el Matthieu. Quin personatge! Feia pocs dies que havia sortit d'un curs 'Vipassana', i durant l'estona que vam poder compartir amb ell ens va oferir amb generositat optimisme, energia i unes ganes infrenables de provar aquesta tecnica de Meditacio. Malauradament el curs que s'impartia a Tailandia ja estava ple, i a Laos, seguent parada, no hi havia cap centre que els dugues a terme.

Finalment, i guiats per un impuls mes que cap certesa, vam accelerar el pas pel sud de Laos per tal d'arribar a 31 de Desembre a Battambang, on s'imparteix l'unic curs de Vipassana a Cambodja. Cap d'any atipic. Reis atipics. Pero que content que estic que fos aixi :)

Una petita introduccio. Vipassana significa 'veure les coses tal i com realment son'. Es una de les tecniques de meditacio mes antigues de l'India redescoberta per Buda fa mes de 2500 anys, i ensenyada per ell mateix com un remei universal per a tots els sufriments universals. No es una tecnica sectaria, la seva universalitat es tradueix en que qualsevol persona de qualsevol religio en pot treure els mateixos beneficis i la bellessa del seu ensenyament es que nomes un mateix, pels seus propis esforços, pot trobar el cami cap a la purificacio de tota impuressa.

En que consisteix? La teoria es tan simple per la seva logica com sorprenent pels seus resultats: seguir una conducta moral, dominar la ment i desenvolupar saviesa interior. En primer lloc, la conducta moral es basa en cinc punts: no matar cap esser vivent, no mentir, no robar, no dur a terme cap activitat sexual i abstenir-se de qualsevol intoxicacio (alcohol, tabac, qualsevol addicio). El seu seguiment escrupulos es la base per poder començar a concentrar i dominar la ment, i nomes en aquell moment les portes de la saviesa interior es començen a obrir per disfrutar d'una vida en plena pau, harmonia real i felicitat.

Quina es la gran diferencia de la tecnica? La seva vessant practica...Aixo no es una ideologia, ningu preten convençer o convertir a ningu. Un apren durant aquests dies una tecnica ben facil de comprendre i posar en practica, pero la gran diferencia i la bellesa de Vipassana es que nomes un mateix, per si sol! podra començar a caminar cap a l'objectiu final :-) Res d'intelectualitat, ni de llibres pesats amb paraules complicades. Res de discursos profetics o promeses de felicitat eterna. Res res d'aixo. En canvi, un repte: 'posa en practica correctament la tecnica durant deu dies i jutja per tu mateix els resultats'. Sembla just oi?

Pensareu que la tecnica deu ser tot un seguit d'exercicis complicats, repeticio de paraules, concentracio en paissatges bonics o simbols agradables. Pero la realitat es ben lluny de l'imaginacio. Durant els dos primers dies vam passar totes les hores del dia concentrant la ment nomes en com l'aire surt i entra, de forma natural, pel nostre nas. Posteriorment els seguents dos dies es van focalitzar a notar qualsevol sensacio que un pogues sentir a la petita area dels dos forats nasals i el llavi superior, i finalment, un cop millorada la concentracio i la sensibilitat degut a l'exercici diari, un comença a sentir, poc a poc, les sensacions del seu cos fins aquell moment ben dormides per la nostra ment.

Be, ara us podrieu preguntar, i perque les sensacions? Quina relacio te amb les impureses de la ment? Mireu-vos-ho aixi. Durant la nostra vida experimentem multitud de sensacions que ens resulten desagradables. Desde detalls diaris com que a la feina el teu cap t'esbronqui sense rao, que rebis un crit que no mereixies, que l'amic o l'amiga no es presenti a l'ultim moment o que algu ens critiqui a les nostres espatlles fins a que un esser estimat ens trenqui el cor o malauradament perdem alguna persona que ens era propera. Intentem compensar tota aquesta miseria a traves d'aquelles sensacions que ens creen plaer. Alguns faran vacances tot viatjant, altres dedicaran el seu temps als altres, altres buscaran la companyia dels amics, un capritxo per aquell moment baix, una pelicula per aquell dia gris, un juguet nou quan l'anterior ja s'ha fet vell. Pero fins i tot els moments de plaer ens aporten sufriment, i es que un cop la sensacio agradable ha passat, voldriem poder-la repetir una i altra vegada i no tenir que suportar de nou passar pel trangol del sufriment diari.

Tanta miseria pot portar un a preguntar-se: perque la vida te que ser aixi? I es que acabem de mal humor, plens de negativitat, tensio, nervis i mes mals que no deixen que poguem ser feliços. Ansia! Les coses haurien de ser diferents pensem. Mes dies de festa i menys de treball, un jefe mes amable, gent mes respectuosa i tolerant, amics de veritat, pau arreu del mon, felicitat per tots i la vida eterna si cal. Si, aixi haurien de ser les coses, i tot seria mes facil...i aqui ve el problema. Dia rere dia, any rere any anem acumulant miseria i negativitat cada cop que alguna cosa no va com nosaltres voldriem que anes. I es que enlloc d'acceptar la realitat tal i com realment es, ens hem molt mal acostumat a veure les coses tal i com voldrien que fossim!

A traves de Vipassana, el cami cap a veure les coses tal i com realment son, un comença a descubrir que el mon no el podem entendre nomes cap enfora, amb els nostres ulls i coneixement, sino tambe i al mateix temps cap endins, a traves de les sensacions que un desenvolupa a cada instant dintre el seu cos. La visio cap enfora es la que obtenim en el mateix moment en que neixem. Aprenem a observar, entendre i jutjar el mon que ens rodeja nomes a traves dels nostres ulls. Educacio, feina, religio, etica i molts altres factors i experiencies van forjant la visio que un te de la realitat. Aixo va solidificant dintre la nostra ment els nostres valors i creençes, i la manera en que enfoquem la nostra vida. I d'aquesta manera, tot comprenent les coses o creien en elles, pensem que podem donar resposta a qualsevol fet o experiencia de la nostra vida. Observem, aprenem pero ens hem oblidat d'un ultim pas: sentir i experimentar. Un pot parlar delicies d'un restaurant perque l'hi han dit que s'hi menja de fabula. Amb mes rao un altre en parlara virtuts perque no nomes n'ha sentit a parlar sino tambe perque hi ha anat i ha vist com la gent disfruta tot menjant. Pero el coneixement real, la saviesa, neix en el moment en que un mateix prova el plat, el tasta, l'assaboreix i llavors, sense cap influencia, se'n fa la seva propia opinio :)

Amics, aquests dies he rebut el millor regal de reis que mai hauria pogut esperar, i la gratitud que sento dintre meu es la que em porta a explicar-vos la meva experiencia. I es amb aquest sentiment que us demano que no creieu res del que jo us pugui dir, no creieu res del que el professor pugui explicar durant el curs, pero doneu 10 dies de la vostra vida per seguir rigurosament la tecnica Vipassana i amb el vostre propi esforç trobareu un cami precios cap a una vida d'harmonia i pau. A Catalunya s'hi fan cursos. Tan de bo tingueu la curiositat, sigui pel tabac, sigui per provar, sigui perque alguna cosa dintre vostre no esta en pau, sigui per la rao que sigui...proveu-ho :)

Tota aquesta miseria i sufriment que acumulem dintre nostre, conscient o sobretot ben arrelada al nostre insconcient, desapareix en el moment en que un apren a no nomes mirar el mon de cara enfora, sino al mateix temps de cara endins. I es en aquell moment en que un descobreix que tots els mals pensaments, rabia, ansia, frustacio, negativitat, codicia...tots desapareixen de cop! I en absencia d'ells, descobrim que no podem ser males persones perque la gran veritat universal es que en el fons de la nostra anima nomes hi guardem compassio i bondat.

Em trobo be i soc el de sempre, pero mentiria si no us digues que aquest curs m'ha canviat i, amb l'esforç diari, seguira canviant moltes coses a la meva vida. Els resultats inicials un cop s'acaba el curs son diversos, i es que cada cos es un mon diferent. Pero per part meva es puc ben dir que les ungles no s'han mossegat desde fa 16 dies i de ben segur que no me les mossegare pas mai mes, els nervis segueixen, pero cada dia disminueixen perque ara entenc d'on venen, i sobretot, el 'jo', el 'meu' i totes les lligadures que inflaven l'ego han estat descobertes. No desapareixen de cop, pero el cami queda marcat per acabar amb elles. D'aquesta manera m'aixeco i surto al carrer tot mirant la gent a la cara amb total pau, sense sentir cap mena de reaccio siguin d'una manera o altre, parlant-vos a vosaltres amb harmonia o respirant cada instant de la meva vida visquent nomes el present, sense cap distraccio de la ment cap al passat o futur.

Gent gran, gent jove, monjos, monjes, estudiants, gent del mon de negocis, de l'art, filosofs, psicolegs, cristians, jueus, hindus, musulmans i cristians...tots ells i mes han trobat els mateixos resultats d'una tecnica que no exclou ningu. 10 dies del vostre temps o vacances a canvi de pau i felicitat per la resta de la vostra vida. Val la pena, de tot cor. Us adjunto dos links amb mes informacio pels cursos a Catalunya i Espanya.

En el primer teniu mes informacio de la tecnica Vipassana en castella.

http://www.spanish.dhamma.org/

El segon es una pagina en angles, pero mostra el calendari dels cursos d'aquest any. Anims! :-)

http://www.dhamma.org/en/schedules/schneru.htm

Records de Tanzania

2008-11-17T09:31:00.003+01:00

Ja fa una setmana deixavem enrere el continent negre tot fent ruta primer cap a Perth, Australia, i tot seguit cap a Kuala Lumpur, Malaysia, on ens trobem a dia d'avui. Tot i que el pas dels dies començi a cobrir de sorra el rellotge del temps Africa, les memories segueixen ben fresques i abans de tirar endavant voldria compartir les vivencies (i desvivencies) d'una experiencia que, sense cap dubte, ha estat fascinant.

Creuavem una nit de 12 de Setembre la frontera d'Uganda amb Kenia tot fent via cap al Nord de Tanzania a bord d'un bus criminal. Aquest cop la tan repetida criminalitat del transport a Uganda residia en el fet que el mort circulava de mitja a uns 100 km/h en carreteres de poc asfalt i molt transit, les portes no tancaven tot convertint la cabina interior en un congelador i, anecdotic, durant les 22 hores que va durar el trajecte nomes vam veure un sol conductor, nit inclosa. Per si aixo no fos motiu suficient per tenir-nos desperts tota la nit nomes ens faltava arribar a la frontera passada la mitja nit...

I es que les guies de viatge, omnispresent Lonely Planet incluida, et guien de pe a pa a traves de tot possible entrebanc o sorpresa que pugui alterar el teu viatge en paisos, sobretot, ben diferents al d'origen. Be, 10 punts per la teoria que ben detalladament ens explicava com arribar a la frontera, quan ens costaria i en quines condicions entravem a Kenia. Pero ara passem a la practica: mitja nit, sortim del bus mig dormits i ens avisen que tenim 10 minuts per entregar els papers de sortida de l'aduana Ugandesa i rebre el visat de transit de la Keniana. Uf, a correr! Al sortir del bus desenes de nens rodejant-nos i impedint-nos arribar a l'aduana tot intentant recollir els ultims xilings que ens quedaven, i al mateix temps estafadors de fira buscant fent negoci amb canvis de moneda irrealistics. Ole! Ens trobem que som els ultims passatgers del bus a entrar a l'aduana, el senyor agent de turno que se li dona per fer broma als dos extrangers que s'aventuren a fer el viatge amb bus i les meves ungles patint les consequencies del moment. Han passat ja 10 minuts! Sortim de l'aduana Ugandesa per descobrir que la Keniana es troba a mes de mig quilometre. Ole i ole! A pas accelerat, ens sobresalta la visio fatalista de veure com el nostre bus ens passa per davant, creua la frontera keniana i se'n va!!! Ja l'hem ben fumut!!! A correr!!! Aqui no faig nit ni boig!!! I entre tanta corredissa i desesperacio ens creuem amb un altre viatger del bus. Ep!!! I tu no corres o que? Ell ens mira, observa i processa la situacio i no pas sense un riure quisquillos entre l'orella ens explica que el bus espera a l'altre costat de la frontera fins que tot passatger ha tornat al seu lloc. Conclusio: hi han informacions que no tenen preu...

Despres de tan bonica marato viatjera arribem a Arusha, la capital del turisme animal Tanzanes. I es que tot i que la ciutat jeu a la base de l'impressionant Mt.Meru amb els seus 4556 metres, l'oferta de zebres, bufals,girafes, elefants i lleons concentrats en rutes safariques per multiples parcs nacionals eclipsa fins i tot al segon pic tanzanes mes proper al cel. Res a objectar si no fos perque la ciutat concentra a mes de 200 safaris registrats en no mes d'un km quadrat, i en temps de vaques flaques com es finals de Setembre en que els turistes començen a ser mes escasos, els caçadors de clients no tenen altre sortida que llençar-se a la jugular. Traduit a la realitat, un no pot caminar ni 10 segons sol per la ciutat sense veure's rodejat per un bon grup de 'caçadors' que facilment t'amargaran el dia amb la seva insistencia. Els que no intenten encolomar-te un safari proven sort amb l'historia de 'jo soc un diamant per pulir, un artista que fara trontollar els ciments de l'art Africa en els propers anys i, si vols, podem anar a mitges en el repartiment de beneficis si m'ajudes ara amb una inversio de XXX'. Despres t'ensenya els seus quadres que son els mateixos que els de la cantonada, que son els mateixos que els de la botiga, que son els mateixos que els que haviem vist a Uganda i, fins i tot, els mateixos que trobariem finalment a Ciutat del Cap! Vaja, que Arusha es un pais de poetes que fan de la paraula un do, i sino com explicarieu l'experiencia de sentar-vos tot just arribats a la ciutat a un sobri restaurant divertidament apodat 'The Queen of Africa', i ser sorpresos per un personatge que, biblia en ma i mirada perduda a l'infinit, ens va deleitar amb la millor oportunitat d'inversio que mai ens haguessim pogut imaginar. Amb veu de 'raticulin', vestit com 'Rafael' i amb una pinta de pillo que espantava ens va deixar anar:

Ell: " Hola viatgers, us porto la paraula de Deu. Us dona la benvinguda"

Nosaltres: " Eh...gracies, pero compartint diferents creençes"

Ell: (sense canviar per res el to de veu) "Si no creieu en Deu ja podeu tornar al vostre pais per trobar-lo. Pero abans de marxar doneu-me 10.000 shillings Tanzanesos "

Nosaltres : " ??? "

Ell: (sense canviar de nou per res el to de veu) "Mmm...Si no teniu diners, doneu-me un plat de fruita amb pinyes i platans"

Nosaltres: " ??? !!! "

Ell: " Mmm...potser ho provare de nou dema. Akuna matata"

Dit i fet, delirant...Vam acabar el dinar sense haver sortit encara de l'estat de xoc causat per pura injeccio de freakisme Tanzanes , i un cop carregada de nou la motxila a l'esquena vam fer via per trobar allotjament ara que tots els possibles 'guies' que ens volien acompanyar al 'seu hotel' havien desaparegut. Tot sigui per compensar per un cop les possibles critiques que fagi de les guies de viatge, la veritat es que aquella primera nit vam oblidar-nos intencionadament de tota recomanacio d'hotels i, guiats per un preu mes que atractiu, vam fer niu a l'hotel Casablanca, un cuxitril simple, efectiu i relativament silencios... fins que, ai, es va fer fosc. Afamats de nou vam sortir a fer un mos alla on ens en donguessin, i premoritoriament vaig coneixer a la porta de l'allotjament el Henry. Curios personatge: metre i mig d'alçada amb una gorra reggae que li afegia 20cm de propina, veu calmada i afable i una simpatia natural per presentar-se amb un 'hola que tal, soc el Henry i et recomano que vigilis amb aquesta zona'. Fetes les agradables presentacions va voler afegir una descripcio seva mes personal: la dona, gorda amb ganes, la tenia a casa, i ell se n'anava de putes al bar del meu suposat 'hotel' per relaxar-se, que dema mati tocava missa. Traguem saliva Miki que aixo costa de procesar...Per despedir-se, va rematar que no trobariem millor menjar que al nostre hotel i be que fariem de no moure'ns sols de nit per la ciutat. Lo primer, fals fals que l'estomac encara se'n recorda, lo segon un savi consell que segurament ens va evitar alguna que altra mala passada. Per si no ha quedat clar, tot i que de nit l'hotel era un punt de trobada ben concurrit, al mati nomes quedavem com a hostes nosaltres dos i el personal de neteja es feia creus, entre riures histerics, que dos mzungus haguessin fet nit completa al 'luxos Casablanca'. Be, per 5$ la nit...

Tot plegat ben curios. Tanzania prometia. I es que a vista rapida ens trobavem en un pais que engloba en un sol idioma oficial a 120 tribus diferents a mes de les comunitats asiatiques i les europees: el Swahili. Per si no fos poc, conviu com a exemple de pau per la resta dels paisos de la regio tot i que la poblacio es divideix en 45% musulmana i 35% cristiana. Esglesies i mesquites cara a cara. Quaresma i Ramada amb naturalitat. Una celebracio, aquesta ultima, que viuriem de ple a Zanzibar, illa on 95% de la poblacio es musulmana.

Amb ganes de descobrir el pais i amb les piles carregades despres de visitar Uganda ens disposavem a fer ruta de nou. Per davant ens esperava descobrir les contradictories sensacions de dur a terme un safari, la trista pero seductora bellessa de les zones on l'ocea Indic es encara inexplorat pel turisme, una inmersio en la cultura musulmana, especialment en el mes de Ramada, que remouria falses impressions preconcebudes i un redescobriment de l'illa de les especies tot conduint una Vespa de nit sense llums llogada a un grup de quasi mafiosos tanzanesos.

Almenys lo bo d'escriure a posteriori es que podem dir que estem vius i estalvis...

:-)

60 dies, 3 llunes plenes

2008-10-16T20:21:00.009+02:00

I es en un dia especial com aquest en que aquest blog es mereix, i requereix, un canvi d'enfoc: desbordat per les dificultats tecniques i logistiques de narrar en temps present les vivencies per Africa i en vistes que en un mes marxarem del continent, a partir d'ara els texts seran un reflex d'experiencies, reflexions i curiositats viscudes en qualsevol part del cami.

I es que ja fa 60 dies que vam partir de Reus-Londres amb lluna plena i fins al dia d'avui hem deixat enrerre, entre altres, mes de 32 diferents allotjaments i 5.000km recorreguts amb bus, minibus, bicicleta, taxi, cotxe, pick-up, boda-boda, vespa, ferry, tren i caminant. Uganda, Kenia, Tanzania, Zanzibar, Malawi i avui Zambia. Dema, Namibia... Fa vertig mirar enrerre, cada cop que veig un mapa d'Africa em tremolen les cames, pero ens trobem amb les piles ben carregades, i amb mes ganes que mai per arribar el 10 de Novembre a Johannesburg. Pel cami hem trobat gent que ens ha titllat de bojos i gent que creiem que esta boja. Sera l'equilibri de forçes que mou el mon.

La salut esta afortunadament intacta, les ungles, tot i els esforços, no acaben de creixer i tinc un forat al mig del cabell despres de l'intent frustat de la Dasha de tallar-me els cabells a maquina :) No em canso d'aixecar-me ben d'hora cada dia per veure sortir un sol que es tranforma a l'Africa en una bola de foc rogent i esfereidora. Tot i despertar-se docil i embriagador a la vista, acaba flamejant durant el pas de les hores muntanyes, aigues i poblats i rostint sense pietat la meva pell.

Les forçes van tocades pel ritme infernal que ens hem marcat. No fa ni 12 dies que estavem encara a Zanzibar i, si no canviem de plans, en 3 dies arribarem a la costa Atlantica. I es que viatjar amb un pressupost baix per Uganda i l'Est d'Africa es una experiencia esgotadora fisicament, pero tambe mentalment i emocionalment. De menys a mes dificultat, m'aclaro:

Fisicament perque per mantenir un pressupost ajustat un estalvia 2$ d'un taxi tot carregant els 20kg de la motxila amb bicicleta, un estalvia 3$ del tranport amb barca al llac Bunyoni tot remant amb canoa durant hores o, pitjor, un s'atapaeix de galetes de llimona ensucrades i patates fregides per esquivar el cost del menjar en zones mes turistiques.

Mentalment perque som nomades: el cost de l'allotjament, els apats i el transport es i ha de ser discutit diariament ja que malauradament el color de la nostra pell multiplica sovint instantaneament qualsevol preu. Per mantenir les despesses sota control no ens queda mes remei que entrar en discussions, sovint eternes, fins que no tenim acces als preus locals.

Emocionalment perque la rao principal per la qual totes les guies classifiquen aquests paisos dintre el sac de baix pressupost es simplement, oh divina inteligencia, perque son extremadament pobres!! Ens desplaçem per zones on la miseria economica es abrumadora i universal. Cada dia, a qualsevol lloc, algu et para per demanar-te diners, menjar o qualsevol tipus d'ajuda. A vegades es un cas individual, altres es una situacio que es repeteix a cada cantonada.

Es inevitable acabar interioritzant aquesta realitat com a quotidiana. Zambia no ens sembla mes pobre que Uganda, o Malawi mes turistic que Tanzania. Els plats tipics de cada pais son els mateixos, nomes varien amb el nom: blat de moro i arrels de plantes, que mengen seques per matar la gana. Canvien les tribus, la llengua i el paissatge, pero la pobressa acompanya tot el trajecte.

Es dificil reaccionar. Busquem integrar-nos inmediatament a la cultura que ens rodeja, consumim sempre productes locals intentant deixar els diners alla on son mes necessitats, preferim menjar i dormir sempre en establiments locals, desplaçarnos amb busos publics i col.laborar economicament i a poder ser fisicament almenys en un projecte per pais. Fem allo que creiem que hem de fer, pero hi ha moments en que es dificil conviure amb la idea que, tot i que viatjem amb baix pressupost, la nostra despessa diaria pot arribar a ser l'ingres anual dels que ens rodejen. Que dir quan et pregunten que fas a Africa?

Tot i aixo guardem a la memoria de cada pais somriures d'alegria, bondat, generositat i felicitat dintre una vida d'humilitat. Alla per on hem passat hem rebut i apres sense esperar res a canvi. Fins ara el viatge ha estat una increible experiencia d'enriquiment, pero tambe una vivencia reveladora ja que, com passa sovint quan viatjes lluny, totes les conviccions anteriors es trenquen amb la mateixa facilitat amb que podrien caure unes ulleres. Aquestes ultimes,pero, son facils de tornar a posar al seu lloc, mentre que les noves idees arrelen i transformen els pensaments.

A les portes de Namibia i Sudafrica, altres viatjers ens avisen que a partir d'ara 'tornarem a entrar a la civilitzacio', comentaris que em fan bullir la sang. Cert es que la visita a la moderna Lusaka, capital de Zambia, va ser un primer shock ja que per primer cop en 2 mesos vam entrar a un supermercat, i el mareig d'oferta de productes ens va deixar atontats, descolocats...Vam començar el viatge tot desitjant obrir els ulls al mon que ens envolta. Vull pensar que hem començat a fer-ho, i possiblement ens costara tancar-los de nou, ja que l'inesquivable mirada dels ulls de la desesperacio no deixa espai a l'indiferencia.

Deixo de filosofar i obro alguns retalls del diari:

1. La 'tormenta perfecta' de la crisis financera retallara drasticament, o anulara en alguns casos, els fons d'ajuda monetaria als paisos en desenvolupament.

2. Malawi passa a la segona ronda de classificacio pel mundial de futbol de Sudafrica 2010 despres de remontar a la segona part el gol inicial de la RD del Congo. La victoria va ser propiciada gracies a l'obstaculitzacio d'un mag negre congoles que va estar practicant 'juju' darrere la porteria malawesa durant tota la primera part...

3. Un grup de 20 cabres van ser detingudes per la policia Keniana acusades de traspassar les fronteres des d'Uganda. Actualment el ramat es troba a la preso esperant passar en els propers dies a judici...

Prometo que son retalls de diaris fiables :) Us deixo dos records visuals dels ultims dies a Dorcas: d'una banda la prova que allo de que 'el fregar se va a acabar' no funciona amb aquest viatge. De l'altre...el resultat de comprar una camisa a l'africana amb toc musulma. I es que hi ha coses que no canvien... ;)

Turisme a Uganda vs. turisme Ugandes: primer round

2008-10-02T11:37:00.018+02:00

Tot i que pugui semblar un facil joc de paraules, la diferencia entre les dues aventures pot ser abismal. Un arriscat joc a cara o creu que tan pot acabar sent un record imborrable o un billet directe a l'hospital. Maleida 'royal hero'...

Durant quasi dues setmanes ens hem mogut per les diferents latituds del Sudoest d'un pais que es deixa estimar facilment. Malauradament el Nordest segueix sent una zona prohibida pels conflictes sanguinaris de les tribus nilotiques. Son grups pastoralistes que centren basicament la seva cosmologia i visio de la vida en...les vaques. Si, tal com sona. Les habituals preguntes socials de 'com esta la teva familia' inclouen en els poblats nilotics un cordial i sincer 'com estan les teves vaques', i els poetes que volen conquistar les seves donçelles intenten fondre el seu cor amb un 'ets tan bonica com la meva millor vaca'. Tot plegat, i amb tot el respecte, mereixeria un premi al freakisme cultural si no fos per un petit punt de la mitologia nilotica que ve a dir que Deu va repartir a cada tribu una de les possibles feines o responsabilitats a fer i, ai, aqui començen els problemes, les tribus nilotiques van rebre el premi de posseir totes les vaques del mon. Afegiu que la poblacio i el bestiar estan repartits entre les fronteres d'Uganda, Sudan i Kenia i potser ja no resultara tan sorprenent imaginar-se a cada un d'aquests pastors amb un ramat d'entre 20 i 150 vaques per davant i un Kalashnikov AK-47 carregat a la ma. Son ja mes de 20 anys de carnisseria a l'ombra de la mirada internacional.

Descartada la visita turistica a les vaques del nord, la ruta quedava focalitzada en les sorpreses que Kanungu ens tenia preparats, l'idilic Llac Bunyoni, la regio muntanyosa de Fort Portal i finalment, si hi havia ganes, diners i temps, els rapids del riu Nil, a Jinja. Per moure'ns? Tot tipus de mitja disponible menys l'avio!

PART 1: la cara del turisme Ugandes

Sobreviscuts tan nosaltres com la rata Kanunguesa a una nit de tormentes tropicals sota un sostre de plaques de metall que, afortunadament, no tenien 'gaires' forats, ens despertem a les 5 de la matinada per anar a descubrir una de les recomenades meravelles de la zona: la sortida del sol. Caminem cap a un petit pic amb el Bosco, que s'ha ofert voluntariament de guia, i ens acompanya pel cami la mirada atenta de centenars i centenars d'estrelles que ceguen amb la seva llum la densa foscor d'un cel que mareja la vista amb el seu llarg horitzo.

Des del pic el paissatge es incomparable: l'extens llac Edward, marcat per una suau boira, queda abraçat pel bosc impenetrable de Bwindi a un canto i el Parc Nacional de Queen Elizabeth a l'altre. Kanungu, a un raco privilegiat, es desperta amb els primers raigs de llum d'un sol que pinta d'un roig candescent tot el paissatge que lentament va quedant als seus peus.

Encara amb cara d'atontats tornem cap al cotxe per fer via cap a la zona del parc Nacional de Queen Elizabeth. Recomanats de nou pel nostre incomparable guia local, som avisats que tant podem escollir pagar 20$ fixes d'entrada per barba al parc, mes 100$ a repartir per conduir amb cotxe propi i entre 10 i 20$ per tenir un guia o...podem afanyar-nos per disfrutar, entre 7 i 9 del mati abans que patrullin els guardes de seguretat, de tots els animals que passegen pels voltants de la carretera que condueix a l'entrada principal del parc. I es que l'unica via de pas es ja part del safari!! Dit i fet i tot brindant pel turisme Ugandes, anem trobant-nos amb les primeres gaseles del viatge, micos, altres animals que no sabria ni com traduir al catala i sobretot grans grups d'elefants. For free...

Rematem el dia viatjant al bosc de Bwindi, el refugi dels goriles de muntanya. Uns 500$ d'entrada i un any de reserva d'antelacio donen nomes entrada a 24 visitants diaris per preservar l'habitat dels primats. Amb aquest panorama, tot altre curios o interessat que no tingui reserva s'allunya facilment del paratge, pero de nou el turisme Ugandes guanya un gran punt quan ens expliquen que el bosc pot ser visitat tranquilament tot passejant pels seus voltants, sempre i quan no es creuin uns cert limits. La visio del naixement del bosc es inconfundible, agressiva i preciosa. El recorregut entre els arbres es una inmersio a un mon desconegut, salvatge, amb una naturalesa tan abundant que requereix constants cartells per no perdre's irremediablement en un laberint de plantes i arbres sense fi. For free de nou...

Passem els dos seguents dies a Kanungu amb els petits, el Sam, el Bosco i la resta d'amics. L'escola de la casa no te electricitat i el Bosco i la resta de professors porten 3 mesos sense cobrar. Tot i aixo no sentim cap protesta. Respecten, admiren i estimen el Sam com un pare, i saben que si no se'ls ha pogut pagar es perque hi havien altres prioritats mes necessaries. 'Chapeau' per ells, mes quan ens enterem que el seu sou no supera els 140.000 shillings ugandesos, uns 100$ al canvi actual i encara mes quan llegeixo posteriorment al diari que, de mitjana, 4 de 10 professors, en qualsevol moment del dia, son absents a les aules de les escoles publiques...No m'equivoco, no son estudiants, son professors...

PART 2: la cara del turisme a Uganda, neix l'Eric!!

Maletes a l'esquena, trista despedida d'unes cares que se'ns havien feliçment familiars i hora de pujar-se als temuts matatus, els minibusos assasins que mai saps quan partiran ni quan arribaran, furgonetes que viatgen a la velocitat de la llum impulsades per un motor japones de la guerra freda i que sobrepassen totes les definicions de sobrecarregament de passatgers arribant a l'inverosimil record de 25 persones amb nomes 12 seients!! Ah, i aixo sense contar les gallines que tan poden trobar-se entre els peus, a les estanteries superiors o saltant de cama en cama. I nosaltres amb el moxillot...

El llac Bunyoni es troba a quasi 2.000 metres d'altitud i es un conjunt de 29 illes regades per quasi un mar d'aigua dolça, parada obligada dels pocs turistes que hi arriben ja que tota la zona es segura per nedar al estar lliure de bilharzia. La guia ens diu que 'Bunyoni' ve a dir 'lloc de molts petits ocells', amb quasi 200 especies diferents de les quals una quarta part son endemiques. Jo hi afeigeixo que 'Bunyoni' voldra dir 'Neix l'Eric', el segon fill del meu germa Marc!

Tots els desplaçaments es duen a terme amb canoa. Arribem un divendres, i decidim escollir per allotjament un establiment que te un cartell amb bones vistes i sobretot un 'free' al transport a traves del llac. Ens rep el Mr. Friday, el senyor divendres, que preguntat per si sap qui era Robinson Crusoe no deixa anar mes que un somriure que ja em apres que be a dir 'eeein?'. Preguntat de nou amb mes concrecio pel significat del seu nom, ens alliçona amb simplesa i rotunditat que ell va neixer un divendres. Vaja, que en som de complicats nosaltres de vegades..

El 'Free' del transport es tradueix en un free d'agafar el rems i arremangar-se les manigues, que el trajecte un se la de treballar i toca una horeta de navegacio i suor a traves del llac. Tot i alguns dubtes inicials, el cami es converteix en un trajecte suau, dolç, sense corrents i amb la mar ben calmada. Sense imprevistos ni desviacions. Carai! Ens proposem llogar una canoa l'endema, tot defugint els consells del senyor Divendres que ens parla de la llegenda dels 'tirabuixons mzungus'. Erre que erre, lloguem l'endema la peculiar embarcacio, que sincerament no sembla pas gaire dificil de manejar, ens posem pic i a pala a remar en direccio a la primera illa que queda no mes de 100 metres lluny del nostre allotjament. Tirem endavant i es mou cap a l'esquerre. Tirem de nou endavant amb tendencia a la dreta i torna a anar cap a l'esquerre. Mmm....tirem a l'esquerre i va cap a la dreta. Merda!! Dreta, esquerre, endavant, enrerre..no parem de donar voltes com un tirabuixo!!!I 10 minuts, i 20, i 30, i 60...i es posa a ploure, i diluvia.......vaja, fracas. Tirem la tovallola, girem cua com podem i tornem xops, cansats i amb poques ganes de repetir el xou que ha provocat el divertiment de tots els Ugandesos de la zona: ja som part de la llegenda pels que vinguin darrere nostre.

Tot i l'aventura passada per aigua, el turisme a Uganda guanya un punt gegant. Ens allotjem a una de les petites illes al ben mig del llac, a un 'geodome', que ve a ser una cabanya coberta de palla que es caracteritzar per ser una cambra oberta, sense portes, amb una terrassa i vista que dona de pet al llac. Despertar-se amb la boirina matinera que inunda les aigues del Bunyoni es una realitat, no un somni de pelicula. Sincerament no he estat mai a un 5 estrelles turistic a la vora d'un llac, pero dificilment pot ser diferent del que ens hem trobat. Aixo si, si algun dia se'm passes pel cap anar-hi, dificilment seria com a Uganda: tot i ser un lloc turistic, el preu de la broma ens surt a no mes de 10$ per cap.

Passats tres dies idilics i amb el regust dolç que l'Eric, Gemma, Pol, Marc i companyia es troben be ens preparem pel viatge de tornada amb la canoa. Es dilluns, ens rep un altre 'capita' peculiar que, un cop preguntat pel seu nom, respon fredament Mr. Monday, senyor dilluns. No volem ser tossuts. S'acaba el torn de les preguntes i ens posem a remar. Quina meravella!

Toca tornar a posar-se a la merce dels senyors de la carretera per fer via cap al Nordoest, matatus que en aquest cas sobrepassen els 145Km/h en una competicio entre dos d'ells, tot rodejats d'animals salvatges a banda i banda de l'asfalt quan travessem el parc de Queen Elizabeth, i amb cartells que acoten el maxim de velocitat a 45Km/h.

Recordo que a Kampala vaig tenir que demanar un dia a un conductor de boda boda que frenes una mica perque al ritme que anavem ens acabariem estampant de nassos en qualsevol moment. La seva resposta crec que pot ser acatada com un dels valors cultural de conduccio Ugandesa:

"Si avui ens toca morir, no es decisio nostre"

Amen. Tanco els ulls i intento dormir. Per endavant ens esperen la 'royal hero', l'altre cara dels orfanats a Uganda i la força del riu Nil un cop deixa enrerre el Llac Victoria.

Kanungu i la "Festa Solidaria"

2008-09-15T14:49:00.003+02:00

Kanungu es un dels districtes mes remot, impressionant i desconegut d'Uganda. El seu paissatge colpidor, queda inexpugnablement marcat a l'Oest pel Congo i les escarpades muntanyes Rwenzori o muntanyes de la lluna, font del riu Nil i del tercer pic mes poderos d'Africa amb 5.109m, i al Sud per les profundes valls Ruandeses. Entremig queda Kanungu, porta d'acces entre d'altres al parc nacional Queen Elizabeth, una de les reserves d'animals mes proliferes del pais, i sobretot seu d'un bosc que tan sols amb el seu nom desperta curiositat, misteri i somnis d'aventura: l'Impenetrable Bosc de Bwindi, cau amagadis de mes de la meitat de la poblacio remanent de Goriles de Muntanya.

El nostre pressupost s'escapa de tota fantasia, pero afortunadament aquesta meravella natural queda rodejada i fins i tot eclipsada per un simple color: el verd. Un verd que es materialitza amb totes les seves possibles tonalitats imaginables, marejant la vista i despertant els sentits. Perla d'Africa per uns, la Nova Zelanda africana per altres. Per mi, nomes la sensacio d'estar flotant en el temps tot tornant cap a un paradis prehistoric.

Pero tot paradis te un preu, i en aquest cas el cami cap a la prehistoria no es facil de recorre: mes de 10 hores d'interminables bots assasins a traves d'una carretera sovint inexistent i eternes cortines d'espessa aigua donant la benvinguda a la temporada de plujes en el pitjor moment. Imagineu-vos com hauria estat el viatge si ens haguessim montat a un dels 'taxis' que transporten gent de poble en poble..

Finalment i ja de nit arribem al poble natal del Sam. Es ben fosc tot i que nomes son la 1 de la nit hora Ugandesa, 7 de la tarda hora Europea. I es que la logica horaria de la zona de l'equador es 'simple i efectiva' com ens diu el nostre impecable amfitrio: com que durant tot l'any el sol surt metodicament a les 7 del mati i es pon a les 7 de la tarda, doncs 'logicament', les 7 del mati es la 1 del mati, 'la primera hora de sol del dia', i les 7 de la nit es la 1 de la nit, inici de la dotzena d'hores de foscor.. Maldecaps orientatius apart, el panorama estremeix ja que creuem la vila envoltats per una foscor esfereidora. Nomes alguns bars gaudeixen d'un luxe ben privilegiat: electricitat.

Tot just travessat el poble ens desviem per un caminet irregular pendent avall per recorrer els ultims metres abans d'arribar a l'altre orfanat de la comunitat Dorcas. Pero tot just abans de donar fi al llarg trajecte, el Sam ens senyala amb veu melancolica una casa de grans dimensions que deixem a un dels nostres costats: casa seva ens diu, o mes ben dit, 'ex-casa seva' ja que des de l'any passat s'ha convertit en dormitori de l'orfanat i refugi del Bosco, cap d'estudis de l'escola de Dorcas a Kanungu. Ens confessa amb sinceritat que encara ara se li fa un nus a la gola cada cop que recorda les vivencies compartides amb la seva familia durant els ultims 40 anys, i que li podem dir nosaltres quan descobrim minuts despres que la seva nova habitacio s'ha convertit en un sofa amb una taula que tan fa de menjador com de tauleta de nit? Tan de bo hi haguessin paraules facils de dir en moments d'admiracio com aquests.

Unes quantes espelmes ens donen la benvinguda. Tots els petits dormen a l'antiga casa del Sam durant el periode escolar, pero n'hi ha uns quants que encara no han començat el nou curs i se'ns acosten curiosos, tot brindant-nos un dolç 'welcome home'. La casa es petita, amb prou feienes 3 habitacions compartides pel personal que cuida i cuina pels petits i el sofa del Sam. A fora, uns lavabos 'made in Uganda', es a dir forat al terra tancat per 4 parets, una cuina que tan serveix per preparar menjar com de trastero i unes quantes vaques i cabres tancades entre 4 fustes de pals. Una façana a mig construir rodeja de totxos abandonats es l'ultim record d'un Alemany que, copsat pel projecte Dorcas, va prometre financiar la construccio d'una nova residencia pels petits amb uns diners que mai van arribar. Sens dubte la comunitat es en si encara mes basica que la que ens haviem trobat a Kampala, potser mes pobre economicant pero segur tan rica en el sentiment d'alegria i felicitat que se'ns ha fet tan gratament familiar.

Bosco, Aida, un nou Sam, Peggy, un altre Frank..quantes noves cares! Un dels mes petits no pot aguantar 'la sorpresa'. Plora i plora desesperadament fins que l'Aida se l'emporta rient cap a la cuina: no havia vist mai cap 'mzungu' fins avui, cap home blanc, i la llegenda a Kanungu diu que els blans s'emporten els petits Ugandesos a les grosses motxilles que sempre porten a l'esquena. Flipant.

Ens retirem aviat a dormir, i es que poc a poc el cos s'ha anat acostumant a l'horari Ugandes. Ens aixequem cap a les 7 quan surt el sol i amb prou feines anem a dormir mes tard de les 10 i aixo en el cas que tinguem espelmes. Es un ritme mes pausat, mes tranquil, desintoxicant. A casa nostre comprimim el temps: un dia efectiu es aquell que ha donat molt de si. Llistes, to do's, objectius. Rapid rapid rapid. Com mes aviat acabem la feina millor, aixi mes aviat podrem descansar. Aqui es ben diferent. Des de bon mati fins a l'ultim suspir del dia es treballa. No hi ha recompensa, no hi ha un dia de relax. No hi cap motiu per correr a buscar l'aigua, per netejar la roba, per cavar al camp, per preparar el menjar o per ser el mes rapid recorrent els llargs kilometres que separen normalment les cases dels mercats locals. A Uganda, a l'Africa, el temps no es vol comprimir: s'allarga.

Tot i la seva humilitat, la nostra habitacio es sens dubte la mes comfortable. Com sempre no valen les protestes, i ens resignem a acatar la condicio d'invitats. El que no podem acceptar son les 4 cervesses que ens trobem al costat del llit, i es que avui mateix hem descobert que l'orfanat passa per uns moments de financiacio molt dificils: no saben ni d'on treuran fons per finals de Setembre! Per si tot plegat no fos prou complicat, tambe hem conegut que gran part de la financiacio de la casa es sustenta amb les aportacions dels esponsors que la Kemi i el Cris van obtindre abans de marxar d'America. Son 300 i 250$ mensuals integrament destinats a la casa, pero malauradament desapareixerant el proper mes de Desembre. Tots dos han de tornar per 5 mesos a casa per complir, a contracor, amb obligacions personals, i tot i que volaran de nou a Kampala al Maig per passar un nou any a la casa, els esponsors no destinaran diners durant el seu periode d'absencia.

Per poder-nos fer una idea clara de la realitat hem demanat al Sam, a la Kemi i al Cris una llista dels costos i necessitats basiques a cobrir. La dona del Sam es troba afortunadament millor, i creiem que podriem destinar tot el nostre esforç i ajuda monetaria a garantir l'alimentacio i escolaritzacio dels petits durant els mesos que la casa no rebra cap aportacio extranjera. Per ara sabem a 'grosso modo' que el cost fix mensual d'un petit ronda els 20$, o sigui uns 14 euros. Amb els numeros sobre la taula imagineu-vos l'increible agraiment que tothom sent i us envia quan podem dir que el compte "amics del Sam" ja ha arribat a l'increible xifra de 650 euros!!! Pero amb sinceritat i amb el cor a la ma crec que podem fixar un objectiu mes ambicios.

Tota gota d'aigua, per petita que sigui, es font de vida a Dorcas. Els petits son ben conscients de la seva fragil situacio, pero mai ens en parlen, mai demanen. Tot i aixo cada nit despres dels seus alegres cants religiosos tambors incluits, donen les gracies amb les seves pregaries, alguns d'ells com el Senfuka amb veu alta, per cada una de les aportacions que estan rebent. Es un agraiment que encongeix el cor, i amb tota la modestia possible, ens fa pensar que tots plegats podriem organitzar una "nit de festa solidaria".

Aqui a Kampala cuinarem per tota la comunitat. Trenta!!! Dos cassoles gegants haurien de ser suficients per preparar 5 quilos de pasta, i es que cap dels petits n'havia sentit a parlar. I quan els hi vam dir que hi afegiriem formatge, la veu va correr per tota la casa: fooooormaaaatgeee!! Tot plegat ho amanirem amb algun dels trucs de magia, que fins ara han resultat ser prou divertits, i la compra de menjar fins a finals de mes.

La suggerencia per materialitzar la "festa solidaria" a casa nostre es la seguent. Amics, companys de feina, familiars o coneguts. Un divendres, un dissabte o qualsevol dia adient de la setmana. Un dinar, un sopar o tota una nit de festa.. a casa. Perque tots plegats podem disfrutar d'un bon apat casola amb l'agradable companyia dels que estimem. Perque pensem que per un dia podem organitzar una festa a la solidaritat, i sobretot perque els diners que es destinarien normalment a restaurants, copes i demes anirien a parar, per un dia especial, a unes mans que ho necessiten mes que mai.

Mes bonic seria encara si poguessim rebre alguna fotografia de la vostre quedada, perque els petits demanen sempre coneixer histories d'aquells que els volen ajudar. Si en rebessim mes d'una podriem fer un precios mural! I si entre tots hi posem un granet de sorra, potser podriem arribar a la magica xifra de 1.500 euros, que garantitzaria el dia a dia de la casa pels cinc mesos d'absencia dels fons de la Kemi i el Cris. Tan de bo.

A finals d'aquest mes, i si el meu germa continua aportant la seva impagable funcio organitzadora, enviarem els diners del compte directament cap a l'orfanat.

El Sam, la seva familia, els petits, els voluntaris o mes ben dit els "amics" de la casa..haurem de marxar la proxima setmana, i no sera facil. Pero no sera un adeu, sino un 'fins aviat', perque tots plegats ens hem convertit en 'amics' de l'orfanat, en amics d'una gent que ens ha donat infinitament mes del que els hi puguessim aportar, i es que no sempre un es rebut amb les portes obertes sense esperar res a canvi.

Mil pensaments recorrent el cap un cop estirats per fi al llit. El cansanci es aclaparador. El silenci abrumador. Es hora de tancar els ulls quan, de sobte, comença el soroll: cric criiiic criiiiiiiic....Por, inseguritat i respecte. Ups!! No tenim llum, no hi ha bateria al mobil i alguna cosa prou gran per quasi moure la meva motxilla es passeja per terra a 30 centimetres del meu cap.

Benvinguda sigui senyoreta rata Kanunguesa...que passi una bona nit i fins dema.

El Jimmy, el Bosco i el Sam

2008-09-06T16:06:00.009+02:00

Sens dubte ningu somriu a Dorcas mes que el Jimmy. Te 19 anys pero n'aparenta ben be 10 mes. A primera vista la seva aparença inspira respecte: gegant, forçut i amb una esquena que doble la meva. Pero el seu inesborrable somriure despren una instantania afabilitat que inspira tendressa. M'assento un mati amb ell despres d'ajudar-lo de nou a carregar els interminables grapats de canya per l'escola. Es parteix de riure quan li dic que tinc 27 anys. Sigui perque em veu petit al seu costat o perque m'he afeitat finalment per primer cop, no me'n posava mes de 20..Em contagia el riure mentre m'explica, pausadament i sense abandonar la cara de felicitat, que va arribar no fa mes de 3 mesos a la casa seguint el seu germa, que ja portava un any fent de cuiner. I continua explicant-me, sense canviar el posat content, que els seus pares son morts, SIDA, i que fins fa poc no tenia cap altre sortida que demanar al carrer. Fa un silenci, em continua mirant fixament als ulls amb una mirada que quedara per sempre mes grabada a la memoria, i afegeix: " Pero ara ja torno a ser feliç". I riu.

El Bosco sembla ser un dels petits mes tranquils. Vestin sempre la seva samarreta antiga del Manchester United, sempre el veiem passejar sol per la casa. Tot i aixo sembla que ens ha agafat un apreci especial des del dia que el vam acompanyar, de la ma, al camp de futbol. Preguntem per la seva historia una nit, tot sopant. La Kemi i el Cris ens expliquen que el Bosco te 7 anys i va arribar fa 10 mesos a Dorcas. No va coneixer la seva mare, morta durant el post part, i tot i creixer amb una madrasta, aquesta no el reconeixia com a fill seu. Malauradament el seu pare tambe va morir fa dos anys: el goteix mortal del SIDA, tot i haver disminuit durant els darrers anys, continua sent imparable a les regions allunyades de les grans ciutats Ugandeses. Sense mare, sense pare i sense cap relatiu proxim que pogues cuidar d'ell, el Bosco va passar a ser tractat com una molestia. Cada dijous la madrasta marxava a divertir-se a la capital, i per estalviar-se inconvenients, tancava el petit a una minuscula habitacio fins diumenge. A les fosques, amb poc menjar, i sense cap recurs per fer les seves necessitats. Va ser finalment abandonat un mati a les portes de la casa del Sam. Ell mateix ens explica mes tard que, durant el primer mes, el Bosco no s'apartava del raco de la paret de l'habitacio, encobert per la seguretat de la foscor. Nomes corria a atrapar com un animal el menjar que li portaven...

El Senfuka "Sam" es el primer resident que vam coneixer. Nomes donar-li la ma, que ja no va deixar d'agafar, ens va explicar lentament pero amb claretat que tenia problemes de memoria, que intentaria recordar el nostre nom i que, si voliem, ens acompanyaria al voltant de la casa per presentar-nos a tothom. El Senfuka pateix una deficiencia que el mante a l'edat mental d'un nen de 6 anys, pero ha convertit la seva debilitat en la seva virtut. La seva transparencia, la seva humilitat i la seva bondat posen els pels de punta. Ens explica que no se li dona be llegir, que es seguidor del Chelsea i que res li apassiona mes que jugar al futbol. Al camp es converteix en un crack! Quan li preguntem quans anys te ens respon que li sap greu no poder-nos respondre, pero la veritat es que no ho sap perque no recorda quan va neixer..I es que el Senfuka va ser un dels primers nens que el Sam va coneixer. El va trobar al carrer, sense familia, sense quasi roba i esnifant droga ara si i ara tambe per vençer la gana i cridar la son. No devia passar dels 4 anys i ja havia estat a la preso per robatori. El Sam dubta si la deficiencia mental del Senfuka era de naixement o potser, tristement, una consequencia directe dels anys viscuts al carrer. Aquell mateix dia el va acollir a casa seva, ja fa 12 anys, el va batejar posteriorment amb el nom de "Sam" i, amb ulls d'alegria, ens explica ara que alla on ell hagi d'anar, hi anira acompanyat del Senfuka, el seu fill.

------------------------------------------------------------------

Despres de 10 dies a Dorcas fem les maletes de nou, pero es per ara un viatge amb tornada ja que abans de marxar d'Uganda passarem uns ultims dies a Kampala. Deixem enrerre memories de moments magics, molts somriures, mes emocions i uns vincles que esperem que perdurin mes enlla de la nostra estada. Es impossible recopilar totes les vivencies que han omplert els dies a la casa, pero marxem contents, feliços i amb ganes de tornar-hi de nou.

Pero ara es hora de començar a fer la nostra via cap al sud-oest Ugandes per visitar un paissatge descrit com la Nova Zelanda Africana. Abans de fer el nostre cami sols farem una primera parada al poblet natal del Sam, Kanungu. El seu nom no apareix a cap guia, no hi ha electricitat i viurem a una petita cambra amb tot la familia, pero tothom ens avisa que la bellessa que l'envolta ens embriagara mes que a qualsevol altre indret. Som-hi!

Aixi que ens embutim al cotxe, comencem a travessar la ciutat i de sobte la realitat torna a superar la ficcio. A la nostra esquerre, en el mur d'una casa abandonada rodejada d'escombraries, hi trobem un cartell que resa el seguent:

" GUANYI PES RAPIDAMENT

sense efectes secundaris "

Qui diria que el mon gira en la mateixa direccio..

Un dia com qualsevol altre

2008-08-28T15:07:00.008+02:00

5:30 am

Desde l'altre costat de la paret ens desperta una veu cridanera, quasi apocaliptica, recitant versos que no semblen pas de bon mati. Algun dels petits ha ences la radio, i la nostra habitacio nomes queda separada de la seva per una fina capa de ciment, compartint el mateix sostre obert. Pels brams que sentim combinats amb algun que altre 'aleluya' entenem que es tracta d'un predicador Ugandes. No sorpren que aquests nens s'hagin agafat amb cor i anima a la religio com a font diaria d'esperança. Si sorpren que cap dels crios protesti, es queixi o que simplement es desperti pel terrabastall evangelista matiner..

6:30 am

Torna el rebombori, pero aquest cop es general! Tot i estar de vacançes perque l'escola tanca durant l'Agost, els petits segueixen aixecant-se ben aviat per fer una pregaria individual matinera a la petita cambra del 'Daddy', el Sam. Aquest primer contacte diari amb ell, com ens expliquen mes tard els voluntaris, es molt important per tots els nens ja que la figura paternal i proteccionista del Sam cobreix el buit d'un record majoritariament inexistent en tots ells.

7:30 am

'Toc toc toc'.. Ens hem dormit! El Muyingo, un dels petits, truca a la porta per avisar-nos que tenim te , mermelada i una mica de pa preparat a la sala principal. Tot i que haguem aportat voluntariament uns diners per sufragar la nostra estada i poder contribuir en el manteniment de la comunitat, es fa molt dificil acceptar un tracte d'hoste quan el que et prepara i porta l'esmorzar es un marrec que no passa dels 10 anys. Intentem invertir la situacio infructuosament. Mes tard descobrirem que tots els nens residents a Dorcas tenen definides unes tasques i funcions rotatories a dur a terme durant el dia. La disciplina els centra, i la seva tasca ajuda a tirar la casa endavant.

8.30 am

Es hora d'iniciar-se en el simple pero complet proces d'higiene corporal de la nostra temporal nova llar. Els ingredients es redueixen a: 1 cubell d'aigua, una pastilla de sabo, una mica de paper higienic i un diposit de 15L d'aigua. La recepta comença amb una acurada neteja de mans, cara i peus a l'habitacio. Tot seguit s'omple generosament el cubell amb aigua, s'agafa el sabo i es tranporta tot plegat cap a les 'dutxes', que no som mes que tres cambres individuals amb parets de fang i ciment, porta de fusta que no s'acaba de tancar mai, un petit recolzament per desar el cubell i desenes de mosques, aranyes i altres insectes no identificats. Tot plegat es cuina esparcint al principi l'aigua a poc a poc arreu del cos, i accelerant el ritme progressivament a mesura que un comença a identificar mes elements de la fauna amiga. Finalment es recomenable optar per tirar tot el cubell per sobre el cap i aixegur-se tot tornant cap a l'habitacio..Tot i semblar dificil de cuinar, sorpren la facilitat amb que un assimila les condicions mes insospitables, possiblement degut a l'avantatge de tenir un element de luxe: tovallola.

9 am a 1 pm

Sortim a descobrir com transcurreix el dia al voltant de la casa i ens sorpren ben de repent la frenetica activitat: ningu esta quiet! El Jimmy i el seu germa transporten canya per montar una valla al voltant de l'escola. El seu somriure em serveix com a resposta per donar un cop de ma. Amb prou feines aconsegueixo endur-me un grapat de canyes a l'espatlla mentre ell ja en carrega tres grans rams sobre el cap. Despres del primer viatge ja m'ofego mentre ell torna ben agil a pel seguent cargament. Res li borra el somriure de boca a orella.

No puc acompanyar-lo perque uns altres petits em paren al pou. M'agafen, m'estiren, els faig correr amb 4 crits i un cop cansats m'expliquen com obtenen l'aigua. El pou funciona amb una manivela de ferro, ben pesada i de moviment irregular, que extreu l'aigua del fons per l'accio bombejadora. Tot i que cap dels qui em rodegen no passa dels 6 o 7 anys, cada un d'ells torna carregat amb un diposit d'aigua a cada ma: quinze quilos a la dreta, quinze a l'esquerre i un cami amb pujada per endavant. Suor freda..Intento aguantar el somriure tot fent broma i començant a ajudar a omplir un diposit. Al cap de 5 minuts i entre la rialla general aconsegueixo el meu objectiu, pero no sense poder evitar suar com un condemnat. Son tres marrecs i els rodegen mes de 10 diposits buits. Com s'ho fan??

Rentar roba, segar, escombrar, preparar el menjar.. Es impossible no intentar donar-ho tot per ser util: durant tot el mati no he vist cap anima quieta. I tot que enfront nostre intenten predominar majoritariament els somriures, no sempre es pot amagar moments mes intims que mostren una dura realitat.

1 a 2 am

Entre arros, patata bullida, mongetes i la tradicional chapati , el Cris i la Kemi ens fan cinc centims de la seva vida. Van arribar a principis d'any amb un compromis d'estada d'un i dos anys respectivament. Van coneixer el Sam de rebot, com nosaltres, i despres d'una gira nefasta de recaptacio de fons per les seves terres americanes van decidir fer un pas endavant involucrant-se fisicament amb l'orfanat. Durant els ultims 8 mesos han passat de ser estudiants a convertir-se en professors d'angles, de matematiques, de ciencia i biologia per nens de primaria i secundaria. Infermers ocasionals, entrenadors de futbol, directors d'orquestra, gestors dels fons de la casa i, sobretot, uns segons pares pels nens. Com el Sam, son realment herois.

2 a 4 am

Ensaig! Trompetes, timbals i sobretot molt de soroll. Desde principis d'Agost cada dia toca afagar els pocs pero ben amortitzats instruments de la casa i es que un gran projecte esta en marxa! Si tot segueix el pla previst i poden obtenir els visats necessaris, l'any que ve un grup dels nens viatjara als EEUU per dur a terme una gira musical en varies esglesies de diferents estats. La Kemi i el Cris han ences l'espurna de l'ilusio, i aquesta paraula magica es veu reflexada en els ulls de cada un dels membres de la banda.

4 a 7 pm

Descans, cartes, backgammon i sobretot futbol omplen la tarda. L'angles es un dels idiomes oficials d'Uganda, i la Premier League es seguida amb passio arreu del pais. Desçalcos i sobre un terreny argilos ple de pedres, comença un partit a l'africana amb l'atraccio afegida de tenir un mzungu a un dels equips amb botes de muntanya..Algun dels presents te molt de talent i classe, la majoria es diverteixen simplement corren darrera la pilota pero tot i jugar durant mes de 2 hores cap equip es capaç d'inagurar el marcador. Sera potser perque les porteries, marcades per unes quantes pedres, no superen el mig metre d'amplada? O potser perque som mes de 20 aspirants a jugadors a un camp que no fa ni la mitat del tradicional de futbol sala?

8 a 10 pm

Sopem rapidament l'invariable menu diari: els petits estan impacients per fer la pregaria nocturna. I es que un cop tothom a acabat de menjar, ens reunim a la sala principal per començar a..cantar! Es una imatge preciosa, pintada amb timbals i veus armonioses. Tot a traves de les cançons, els petits donen gracies pel dia viscut i agafen forçes amb alegria pel dema.

10 pm Zzzzzzz

Son masses experiencies en un sol dia. Molt a processar i a entendre. Molt a agrair. KO al primer round. A dormir..

--------------------------------------------------------------------

P.S.: Agraiment de tot cor al meu germa que ha creat i esta gestionant un compte per recaudar fons per la casa. Amb molt poc aqui es pot fer molt! Per qualsevol persona que volgues saber-ne mes o contribuir-hi, els detalls son:

arkhamprod@yahoo.es
Num compte ( La Caixa) 2100 3042 10 21 01191369
A nom de Marc Antonijuan
el banc no ens cobrara ni comissions ni cap cost d'enviament

La historia del Sam, la historia d'Uganda

2008-08-25T10:27:00.016+02:00

El Sam va neixer l'any 1942 a Uganda, la 'perla' d'Africa tal i com Churchill va descriure el pais a principis del segle passat. Corrien temps dificils, pero als nostres llibres d'historia no ens solen explicar que la 2 Guerra Mundial tambe va ser una dura realitat al centre d'Africa entre colonies aliades i Alemanys. El seu cognom, que com es tradicional a la regio te significat propi, era un reflex de la realitat, i acabaria sent visionari: es diria Sam Mutabazi, 'el guerrer'.

L'any 1962 Uganda obtenia la seva independencia, fragil, basada en una dificil reparticio de poder entre Obote, primer ministre, i l'ex-monarca Mutesa II, reconvertit a president de la republica. Tant sols 4 anys mes tard Obote expulsava a Mutesa II del pais a traves d'un cop d'estat orquestat pel cap de l'erxercit Ugandes, Idi Amin, qui tristement seria conegut en el futur com 'l'ultim rei d'Escocia'. El 1971 Amin expulsava al seu torn a Obote del pais, i donava peu a l'inici d'un dels periodes mes sanguinaris de la historia d'Uganda. Durant els seguents 7 anys mes de 300.000 Ugandesos van ser torturats i assasinats, principalment politics opositors, defensors de la monarquia, professors, periodistes, universitaris i qualsevol anima que pogues pensar i estar en contra del regim d'Amin. El front principal que lluitava contra el dictador era l'anomenat 'exercit de goriles', i el Sam era l'encarregat de reclutar-los a les fronteres amb el Congo.

El pare del Sam era un gran lider religios. L'any 1951 va crear una parroquia al sud-est Ugandes, a Kabale. Deu anys mes tard la parroquia inicial s'havia convertit en una diocesis de 64 parroquies i mes de 200 esglesies. Era una persona respetada, i la seva opinio tenia pes al pais. Obote va recolzar-se amb ell per tal de sentar les bases de la futura independencia d'Uganda. El Sam va entrar a formar part del partit des de ben jove, convertint-se incialment en responsable de comunicacio de les iniciatives politiques. Un cop Obote va decidir trencar amb el president Mutesa, el Sam i un altre grup de membres van autoexpulsar-se del partit, creant una nova faccio que recolzava en primer lloc la gent d'Uganda. L'escalada de poder d'Amin va radicalitzar la seva accio, havent de passar a les armes.

L'exercit de goriles basa el seu nom amb les tecniques de recrutament i entrenament que rebien. Eren localitzats per tot el pais, enviats al sud-est Ugandes on vivia el Sam i reenviats posteriorment a la selva Congolesa per ser entrenats entre esbarzers. Al cap de dos anys d'activitat a l'ombra, Amin va llençar una gran ofensiva per acabar amb els caps de l'oposicio clandestina.Eren 23. Nomes en van sobreviure dos. El Sam, que es va salvar nomes per 10 minuts gracies a una infiltracio, i Museveni, actual president d'Uganda. L'unica sortida era l'exili.

Al cap de 7 anys i un cop Amin va ser derrocat per l'exercit Tanzanes i una coalicio de forçes contraries al regim, el Sam va tornar a Uganda. Al mateix temps Obote tornava del seu exili i, aclamat pel poble, era proclamat de nou primer ministre d'Uganda. Malauradament la situacio no va millorar, i Obote va continuar amb l'espiral de terror d'Amin per tal de poder preservar el seu carrec. Museveni, Sam i 25 membres mes es van concentrar de nou a la selva. En tan sols pocs mesos els 27 membres van donar peu a una guerrilla de 20.000 membres, principalment joves orfes del carrer. Museveni preparava el cami que el duria a la presidencia l'any 1986, carrec que segueix ostentant a dia d'avui.

El Sam va ser 'compensat' amb una tenda d'armes, ilegal, pero encoberta per Museveni. Disposar i vendre armament a Uganda en aquells temps era un gran negoci, i la fortuna no va tardar a arribar. L'any 1996 el Sam tenia dues mansions, estava feliçment casat amb Dorcas desde feia ja quasi 30 anys, havia tingut 2 filles i un fill i disposava de 14 vehicles a la seva disposicio. Un hobby com deia ell. Creia tenir-ho tot, fins que va arribar el somni.

"Sam, deixa el negoci. Sam, deixa les armes". Durant una setmana, el mateix somni se li va repetir 3 vegades. Deu li demanava que ho deixes tot..

Desorientat, el Sam buscava respostes al cami que havia de prendre, fins que un dia va veure al diari l'anunci d'un curs per nens conflictius a Nairobi. Guiat pel somni, va deixar temporalment el negoci per apuntar-se a les classes. La tenda mai mes tornaria a obrir les seves portes, perque un cop va tornar de Kenia el Sam va començar a treballar amb els nens que anava coneixent al carrer, allotjant-los temporalment a casa seva i intentant desintoxicar-los del pegament, gasolina i qualsevol altre invent que els petits haguessin pogut trobar per fer oblidar la gana i poder dormir una mica.

En poc temps tenia 14 nens a casa seva, concentrats en dos habitacions. Tots dormien junts, tots havien d'utilitzar el mateix lavabo. Era el moment de buscar una nova casa, pero despres d'enviar 150 cartes exposant la seva situacio i buscant un terreny nomes va rebre dos respostes: una li donava les gracies pero li informava que no tenia res per algu com ell. L'altre, un occidental, se'n reia de l'Africa que pretenia comprar-li un terreny de 30.000$. Deçebut pero no vençut,aquell mateix dia la casualitat portaria al Sam a coneixer dues noies noruegues, voluntaries a la capital Ugandesa, que un cop coneguda la realitat dels nens del carrer es prestarien a conviure uns dies amb els petits. Xocades i impressionades per la realitat que van viure, van convençer al Sam de la possibilitat de viatjar a Noruega per buscar fons per la nova casa. Aquell pensament que semblava una bojeria va donar pas, dos mesos, a una carta de resposta del Sam a l'Occidental: "un africa no podra pagar 30.000$, pero amb Deu al costat tot es possible". Havien reunit els fons.

Per arribar a la suma final de diners i poder alimentar a tots els petits el Sam va començar a vendre tot el que tenia, tenda, cotxes i casa. Ningu entenia la seva decisio, tothom el prenia per desorientat, boig, estupid, pero ell estava convençut del cami que havia empres. Va construir una casa, una escola, cuina, lavabos i fins i tot una petita cupula perque els nens poguessin aprendre a cantar. L'objectiu era clar: treure'ls del carrer i educar-los.

Avui, 12 anys despres, el Sam continua sent el Daddy, el 'papa' de l'orfanat dels nens de Dorcas. Viu amb els petits, nomes te dos sabates, dos polos i dos pantalons. No te cap estalvi ja que ho va posar absolutament tot a l'orfanat. El manteniment de la casa depen del lloguer d'uns terrenys, de la petita tenda que te l'orfanat al centre ciutat i de les esporadiques ajudes externes. Per incrementar la financiacio, cada dos anys el Sam agafa les maletes envalentonat per algun voluntari que ha conegut la seva historia i creu tambe que si ve al seu pais podran aconseguir mes fons. Estats Units, Espanya, Nord d'Europa i Sud-Est asiatic son algunes de les parades que ha fet, a vegades amb sort, sovint amb perdues.

Quan no hi han diners, s'apreten la butxaca, i l'apat habitual i invariable de patata, llenties, arros i un pa fet de farina i sal es veu una mica reduit. Ell es feliç perque veu que els petits que han entrat a l'orfanat tiren endavant. Ell els hi ofereix inicialment higiene, roba i medicines. Posteriorment, i si el nen pot adaptar-se, el porten a l'escola de l'orfanat i es converteix en membre resident, en fill, fins que pugui anar a l'universitat. Els nens son uns peçes, pero el respecte i estima que li professen es indescriptible. Tot i l'extrema pobressa en que viuen i les dificultats del dia a dia, tots son feliços. Uns renten plats, altres roba, altres van a buscar aigua al pou que l'orfanat va posar per la comunitat de veins, altres netegen les habitacions..i sempre que poden, juguen. Es magic. Cada dia ens fan sentir com si els que no tinguessim res fossim nosaltres, perque ells podrien continuar rient fins i tot amb menys del poc que disposen.

El Sam podria obtenir facilment diners. Museveni la trucat fins a 4 cops oferint-li el lloc de gobernador de quasi mitja Uganda. Pero ell declina, casa seva son els nens.

L'ultima sorpresa: la dona del Sam, Dorcas, esta malalta del cor. Dema podran saber finalment el seu diagnostic i les possibilitats de curar-la. El Sam ho ha donat tot per l'orfanat i no te cap fons per sufragar el seu tractament. Ens ho diu, baixet, amb la mirada baixa i els ulls plorosos. No demana res, mai ho faria.

Estic segur en aquell mateix moment que aquest home no ha plorat gaires cops a la seva vida.

Intentarem buscar vies per ajudar-lo.

Arribada a Dorcas Children Home

2008-08-21T12:43:00.007+02:00

A les 9 del mati hora africana, es a dir una hora mes tard del que haviem quedat, ens passa a buscar el Frank, amic del Sam. Ens riem plegats de la puntualitat europea i africana (nosaltres ens haviem dormit) i entre bot i bot ens explica que ell es l'unic conductor de l'unic cotxe de l'orfanat, sempre i quan algu pugui pagar la gasolina.

El cami cap a Dorcas ens introdueix de cop a la realitat Ugandesa. Les carreteres son mescla de terra, fang i pols. Les cases son majoritariament de canya, poc frequentment amb una mica de ciment. La gent inunda el carrer, sobretot nens i dones venent majoritariament pinya, vegetals i arros. La pobressa, extrema, fa mal als ulls pero nomes se'ns fa visible en el paissatge. La gent, la gent no deixa mai de somriure.

Arribem finalment a la Dorcas Children Home. Dorcas, diu el Frank, es la dona del Sam i va ser escollit com a nom de l'orfanat en honor als 7 anys de fidelitat mentre el Sam fugia al Congo i Tanzania perseguit per Idi Amin. Glups! Nomes obrir la porta del cotxe 2 petits amb la samarreta estripada, les cames plenes de cicatrius i la cara ben bruta de pols es llançen sobre les nostres motxilles de 20kg. Ei ei ei que pesen molt!! Pero ja n'hi ha dos mes per banda que ens agafen de la ma i ens comencen a guiar a traves de la casa. Somriuen, ens acaricien la ma i ens regalen un tendre i suau 'welcome home' mirant-nos als ulls. Escalfred.Trago saliva..

Passem per una porta oberta plena de lliteres amb matalassos foradats, pero ells ens porten a una habitacio ja preparada amb dos llits, dos mosquiteres, dos cadires i una taula. Fins i tot tenim dos coca-coles i fanta per si tenim set! El Sam parlava en el primer e-mail que nomes podia oferir-nos allotjament humil. Trago mes saliva..

Un cop deixades les motxilles un noi amb gorra estripada dels Yankees ens ve a buscar: "Daddy us espera". A l'esplanada exterior el que ens espera son tres cadires buides, una taula amb un termo i el Sam. Es un homenet no gaire alt, edat avançada, vesteix un polo antic i uns pantalons d'esport, amb el cap una mica corvat cap abaix i ulleres. El seu somriure despren afabilitat, i despres de donar-nos la benvinguda ens fa sentar. Alguns dels nens s'assenten al nostre costat, aganfant-nos de la ma. En 2 minuts potser ens rodegen ja mes de 20 nens, curiosos, somrients, feliços.

Es hora d'escoltar al Sam, es hora d'intentar calmar el cor..

Mzungu, boda-boda?

2008-08-18T13:59:00.007+02:00

Clarissim: volar desde l'aeroport de Heathrow, a Londres, es un martiri. Tan sols 10 mostradors s'encarreguen de despatxar a la multitud de viatgers a traves de tots els continents del mon. Rebre la maleta al desti? Tot un luxe.

El vol a Entebbe es fa curt. Com a part de la generacio 'lowcost', xoca descobrir com 8 hores de viatge poden 'volar' literalment amb un bon seient i una pantalleta d'entreteniment davant dels nasos. Tot i aixo no hi han gaires ganes de pel·licula sino mes ben aviat d'inmersio cultural. Sens dubte, nomes despegar som conscients totalment d'on anem: pocs passatgers son blancs.

Ens desperta la sortida del sol. Flight time remaining: 35min. El paissatge es colpidor, marcat per llargues extensions de pura verdor totalment despoblades regades per una espesa boira matinera. Aterrem, i tot just sortir de l'avio ens dona la benvinguda una intensa xafogor i una olor indescriptible que embriaga. Nervis: ens esperara el Sam a l'aeroport?

Rebem l'estampeta al visat amb facilitat i fins i tot amb un somriure, que n'aprenguin a Anglaterra! Recollim motxilles, ens encarem a la sortida i cap 'Sam' a la vista.. pero si 20 taxistes rodenjant-nos reclamant 10$ per portar-nos al centre d'Entebbe. Es hora de moure's rapid.

Caminem cap a la parada de Matatus, el transport public caotic i caracteristic de l'Est Africa. Exteriorment sembla una simple furgoneta. Un cop dins, un descobreix tot un exercici d'imaginacio per embutir 15 animes, maletes, bosses i nens inclosos. Una hora i mitja de calor suportable ens separen de la capital, Kampala. El trafic es infernal. Matatus, boda-bodas (la motocicleta-taxi de la regio), bicicletes i vianants s'entremesclen bojament per una carretera solida formada per una mica d'asfalt i majoritariament fang.

El matatu de torn ens deixa al cor de Kampala, on s'hi troba el parc de vehicles i el mercat. No hem vist cap altre blanc durant el cami, aixi que tampoc sorpren gaire que la nostra arribada desperti mirades curioses, pero no intimidants. Tot i aixo acabem desestimem l'opcio inicial de dormir a la capital, tant pel cost elevat de l'allotjament com per l'apabullant bullici que ens rodeja. Hem de pair l'aterratge.

Ens encaminem de nou per la ciutat, buscant un transport per arribar al 'backpackers hostel', punt de trobada dels viatgers motxilers i segurament una aposta segura per recuperar forces. El bullici ens torna a envoltar, i tant a dreta com a esquerre ens persegueix el crit de "Mzungu mzungu!! Allo! boda-boda?". Mzungu es la paraula swahili utilitzada a l'Africa Central i Est per referir-se a les persones blanques, i els que criden son els conductors de les boda-boda, les peculiars mobiletes que ocupen cada cantonada de la ciutat. Ens hi pugem a la tercera cantonada i per 1$ arribem a la meca de la Lonely Planet Kampalesa.

Una tenda de campanya decorada amb els colors de la bandera britanica ens dona la primera benvinguda..una canadenca que ens explica que quan torni a casa escriura fermament una llarga carta de protesta pels erros d'informacio de la Lonely Planet a Zanzibar es la segona advertencia..i quan finalment la recepcionista ens demana quantes nits voldriem allotjar-nos ja no ens queda cap dubte: 1 siusplau.

L'esquena, les cames i els pensaments demanen repos urgent. No sabem encara res del Sam, aixi que tanquem cortines, ens desfem de l'equipatge i intentem fer una 'petita' becaina...

Ens desperta el mobil. Missatge del Sam. Ens havia vingut a trobar a l'aeroport, pero no hem coincidit perque hem fugit massa aviat. Ens havia vingut a buscar feia una estona al backpackers hostel, pero ningu li va saber dir a quina habitacio ens trobabem. I tot i portar tot el dia perseguint-nos, ens desitja una bona nit de recuperacio. La propina? dema a les 9am enviara el John a buscar-nos.

Li donem les gracies de tot cor. Aquest home promet.

1ª parada - Uganda

2008-08-17T16:52:00.006+02:00

Llestos.

D'una banda el resultat de mesos de planificació: passaport, billets, vacunes, carnets, assegurança, motxilla, medicines, una llibreta i poca roba. De l'altre, un amalgama de sentiments: curiositat, respecte pero sobretot molta il·lusió.

En 5 hores arribarà l'hora H del dia D. Ens encaminem cap a Entebbe, a 35km de la capital Kampala, a la vora del Llac Victoria, al cor d'Àfrica. No puc ni recordar quants cops m'hauré mirat i remirat el mapa del continent Africà, on apareix adalt de tot, petit, el nostre païs. Però ara les distàncies perden sentit.

Un cop aterrats esperem trobar-nos amb el Sam, un Ugandès que fa 6 anys va deixar el seu negoci per poder ajudar als nens orfes del carrer tot creant una escola i residencia, Dorcas Children's Home. Hospitalàriament no va dubtar a recollir-nos a l'aeroport i invitar-nos a compartir un temps amb ell i els petits sempre i quan poguèssim acceptar un acolliment humil.. bones sensacions per començar el camí.

És hora de caminar. I es clar que acceptem Sam!!

Som-hi :)