Kanungu i la "Festa Solidaria"

Kanungu es un dels districtes mes remot, impressionant i desconegut d'Uganda. El seu paissatge colpidor, queda inexpugnablement marcat a l'Oest pel Congo i les escarpades muntanyes Rwenzori o muntanyes de la lluna, font del riu Nil i del tercer pic mes poderos d'Africa amb 5.109m, i al Sud per les profundes valls Ruandeses. Entremig queda Kanungu, porta d'acces entre d'altres al parc nacional Queen Elizabeth, una de les reserves d'animals mes proliferes del pais, i sobretot seu d'un bosc que tan sols amb el seu nom desperta curiositat, misteri i somnis d'aventura: l'Impenetrable Bosc de Bwindi, cau amagadis de mes de la meitat de la poblacio remanent de Goriles de Muntanya.

El nostre pressupost s'escapa de tota fantasia, pero afortunadament aquesta meravella natural queda rodejada i fins i tot eclipsada per un simple color: el verd. Un verd que es materialitza amb totes les seves possibles tonalitats imaginables, marejant la vista i despertant els sentits. Perla d'Africa per uns, la Nova Zelanda africana per altres. Per mi, nomes la sensacio d'estar flotant en el temps tot tornant cap a un paradis prehistoric.

Pero tot paradis te un preu, i en aquest cas el cami cap a la prehistoria no es facil de recorre: mes de 10 hores d'interminables bots assasins a traves d'una carretera sovint inexistent i eternes cortines d'espessa aigua donant la benvinguda a la temporada de plujes en el pitjor moment. Imagineu-vos com hauria estat el viatge si ens haguessim montat a un dels 'taxis' que transporten gent de poble en poble..

Finalment i ja de nit arribem al poble natal del Sam. Es ben fosc tot i que nomes son la 1 de la nit hora Ugandesa, 7 de la tarda hora Europea. I es que la logica horaria de la zona de l'equador es 'simple i efectiva' com ens diu el nostre impecable amfitrio: com que durant tot l'any el sol surt metodicament a les 7 del mati i es pon a les 7 de la tarda, doncs 'logicament', les 7 del mati es la 1 del mati, 'la primera hora de sol del dia', i les 7 de la nit es la 1 de la nit, inici de la dotzena d'hores de foscor.. Maldecaps orientatius apart, el panorama estremeix ja que creuem la vila envoltats per una foscor esfereidora. Nomes alguns bars gaudeixen d'un luxe ben privilegiat: electricitat.

Tot just travessat el poble ens desviem per un caminet irregular pendent avall per recorrer els ultims metres abans d'arribar a l'altre orfanat de la comunitat Dorcas. Pero tot just abans de donar fi al llarg trajecte, el Sam ens senyala amb veu melancolica una casa de grans dimensions que deixem a un dels nostres costats: casa seva ens diu, o mes ben dit, 'ex-casa seva' ja que des de l'any passat s'ha convertit en dormitori de l'orfanat i refugi del Bosco, cap d'estudis de l'escola de Dorcas a Kanungu. Ens confessa amb sinceritat que encara ara se li fa un nus a la gola cada cop que recorda les vivencies compartides amb la seva familia durant els ultims 40 anys, i que li podem dir nosaltres quan descobrim minuts despres que la seva nova habitacio s'ha convertit en un sofa amb una taula que tan fa de menjador com de tauleta de nit? Tan de bo hi haguessin paraules facils de dir en moments d'admiracio com aquests.

Unes quantes espelmes ens donen la benvinguda. Tots els petits dormen a l'antiga casa del Sam durant el periode escolar, pero n'hi ha uns quants que encara no han començat el nou curs i se'ns acosten curiosos, tot brindant-nos un dolç 'welcome home'. La casa es petita, amb prou feienes 3 habitacions compartides pel personal que cuida i cuina pels petits i el sofa del Sam. A fora, uns lavabos 'made in Uganda', es a dir forat al terra tancat per 4 parets, una cuina que tan serveix per preparar menjar com de trastero i unes quantes vaques i cabres tancades entre 4 fustes de pals. Una façana a mig construir rodeja de totxos abandonats es l'ultim record d'un Alemany que, copsat pel projecte Dorcas, va prometre financiar la construccio d'una nova residencia pels petits amb uns diners que mai van arribar. Sens dubte la comunitat es en si encara mes basica que la que ens haviem trobat a Kampala, potser mes pobre economicant pero segur tan rica en el sentiment d'alegria i felicitat que se'ns ha fet tan gratament familiar.

Bosco, Aida, un nou Sam, Peggy, un altre Frank..quantes noves cares! Un dels mes petits no pot aguantar 'la sorpresa'. Plora i plora desesperadament fins que l'Aida se l'emporta rient cap a la cuina: no havia vist mai cap 'mzungu' fins avui, cap home blanc, i la llegenda a Kanungu diu que els blans s'emporten els petits Ugandesos a les grosses motxilles que sempre porten a l'esquena. Flipant.

Ens retirem aviat a dormir, i es que poc a poc el cos s'ha anat acostumant a l'horari Ugandes. Ens aixequem cap a les 7 quan surt el sol i amb prou feines anem a dormir mes tard de les 10 i aixo en el cas que tinguem espelmes. Es un ritme mes pausat, mes tranquil, desintoxicant. A casa nostre comprimim el temps: un dia efectiu es aquell que ha donat molt de si. Llistes, to do's, objectius. Rapid rapid rapid. Com mes aviat acabem la feina millor, aixi mes aviat podrem descansar. Aqui es ben diferent. Des de bon mati fins a l'ultim suspir del dia es treballa. No hi ha recompensa, no hi ha un dia de relax. No hi cap motiu per correr a buscar l'aigua, per netejar la roba, per cavar al camp, per preparar el menjar o per ser el mes rapid recorrent els llargs kilometres que separen normalment les cases dels mercats locals. A Uganda, a l'Africa, el temps no es vol comprimir: s'allarga.

Tot i la seva humilitat, la nostra habitacio es sens dubte la mes comfortable. Com sempre no valen les protestes, i ens resignem a acatar la condicio d'invitats. El que no podem acceptar son les 4 cervesses que ens trobem al costat del llit, i es que avui mateix hem descobert que l'orfanat passa per uns moments de financiacio molt dificils: no saben ni d'on treuran fons per finals de Setembre! Per si tot plegat no fos prou complicat, tambe hem conegut que gran part de la financiacio de la casa es sustenta amb les aportacions dels esponsors que la Kemi i el Cris van obtindre abans de marxar d'America. Son 300 i 250$ mensuals integrament destinats a la casa, pero malauradament desapareixerant el proper mes de Desembre. Tots dos han de tornar per 5 mesos a casa per complir, a contracor, amb obligacions personals, i tot i que volaran de nou a Kampala al Maig per passar un nou any a la casa, els esponsors no destinaran diners durant el seu periode d'absencia.

Per poder-nos fer una idea clara de la realitat hem demanat al Sam, a la Kemi i al Cris una llista dels costos i necessitats basiques a cobrir. La dona del Sam es troba afortunadament millor, i creiem que podriem destinar tot el nostre esforç i ajuda monetaria a garantir l'alimentacio i escolaritzacio dels petits durant els mesos que la casa no rebra cap aportacio extranjera. Per ara sabem a 'grosso modo' que el cost fix mensual d'un petit ronda els 20$, o sigui uns 14 euros. Amb els numeros sobre la taula imagineu-vos l'increible agraiment que tothom sent i us envia quan podem dir que el compte "amics del Sam" ja ha arribat a l'increible xifra de 650 euros!!! Pero amb sinceritat i amb el cor a la ma crec que podem fixar un objectiu mes ambicios.

Tota gota d'aigua, per petita que sigui, es font de vida a Dorcas. Els petits son ben conscients de la seva fragil situacio, pero mai ens en parlen, mai demanen. Tot i aixo cada nit despres dels seus alegres cants religiosos tambors incluits, donen les gracies amb les seves pregaries, alguns d'ells com el Senfuka amb veu alta, per cada una de les aportacions que estan rebent. Es un agraiment que encongeix el cor, i amb tota la modestia possible, ens fa pensar que tots plegats podriem organitzar una "nit de festa solidaria".

Aqui a Kampala cuinarem per tota la comunitat. Trenta!!! Dos cassoles gegants haurien de ser suficients per preparar 5 quilos de pasta, i es que cap dels petits n'havia sentit a parlar. I quan els hi vam dir que hi afegiriem formatge, la veu va correr per tota la casa: fooooormaaaatgeee!! Tot plegat ho amanirem amb algun dels trucs de magia, que fins ara han resultat ser prou divertits, i la compra de menjar fins a finals de mes.

La suggerencia per materialitzar la "festa solidaria" a casa nostre es la seguent. Amics, companys de feina, familiars o coneguts. Un divendres, un dissabte o qualsevol dia adient de la setmana. Un dinar, un sopar o tota una nit de festa.. a casa. Perque tots plegats podem disfrutar d'un bon apat casola amb l'agradable companyia dels que estimem. Perque pensem que per un dia podem organitzar una festa a la solidaritat, i sobretot perque els diners que es destinarien normalment a restaurants, copes i demes anirien a parar, per un dia especial, a unes mans que ho necessiten mes que mai.

Mes bonic seria encara si poguessim rebre alguna fotografia de la vostre quedada, perque els petits demanen sempre coneixer histories d'aquells que els volen ajudar. Si en rebessim mes d'una podriem fer un precios mural! I si entre tots hi posem un granet de sorra, potser podriem arribar a la magica xifra de 1.500 euros, que garantitzaria el dia a dia de la casa pels cinc mesos d'absencia dels fons de la Kemi i el Cris. Tan de bo.

A finals d'aquest mes, i si el meu germa continua aportant la seva impagable funcio organitzadora, enviarem els diners del compte directament cap a l'orfanat.

El Sam, la seva familia, els petits, els voluntaris o mes ben dit els "amics" de la casa..haurem de marxar la proxima setmana, i no sera facil. Pero no sera un adeu, sino un 'fins aviat', perque tots plegats ens hem convertit en 'amics' de l'orfanat, en amics d'una gent que ens ha donat infinitament mes del que els hi puguessim aportar, i es que no sempre un es rebut amb les portes obertes sense esperar res a canvi.

Mil pensaments recorrent el cap un cop estirats per fi al llit. El cansanci es aclaparador. El silenci abrumador. Es hora de tancar els ulls quan, de sobte, comença el soroll: cric criiiic criiiiiiiic....Por, inseguritat i respecte. Ups!! No tenim llum, no hi ha bateria al mobil i alguna cosa prou gran per quasi moure la meva motxilla es passeja per terra a 30 centimetres del meu cap.

Benvinguda sigui senyoreta rata Kanunguesa...que passi una bona nit i fins dema.

El Jimmy, el Bosco i el Sam

Sens dubte ningu somriu a Dorcas mes que el Jimmy. Te 19 anys pero n'aparenta ben be 10 mes. A primera vista la seva aparença inspira respecte: gegant, forçut i amb una esquena que doble la meva. Pero el seu inesborrable somriure despren una instantania afabilitat que inspira tendressa. M'assento un mati amb ell despres d'ajudar-lo de nou a carregar els interminables grapats de canya per l'escola. Es parteix de riure quan li dic que tinc 27 anys. Sigui perque em veu petit al seu costat o perque m'he afeitat finalment per primer cop, no me'n posava mes de 20..Em contagia el riure mentre m'explica, pausadament i sense abandonar la cara de felicitat, que va arribar no fa mes de 3 mesos a la casa seguint el seu germa, que ja portava un any fent de cuiner. I continua explicant-me, sense canviar el posat content, que els seus pares son morts, SIDA, i que fins fa poc no tenia cap altre sortida que demanar al carrer. Fa un silenci, em continua mirant fixament als ulls amb una mirada que quedara per sempre mes grabada a la memoria, i afegeix: " Pero ara ja torno a ser feliç". I riu.

El Bosco sembla ser un dels petits mes tranquils. Vestin sempre la seva samarreta antiga del Manchester United, sempre el veiem passejar sol per la casa. Tot i aixo sembla que ens ha agafat un apreci especial des del dia que el vam acompanyar, de la ma, al camp de futbol. Preguntem per la seva historia una nit, tot sopant. La Kemi i el Cris ens expliquen que el Bosco te 7 anys i va arribar fa 10 mesos a Dorcas. No va coneixer la seva mare, morta durant el post part, i tot i creixer amb una madrasta, aquesta no el reconeixia com a fill seu. Malauradament el seu pare tambe va morir fa dos anys: el goteix mortal del SIDA, tot i haver disminuit durant els darrers anys, continua sent imparable a les regions allunyades de les grans ciutats Ugandeses. Sense mare, sense pare i sense cap relatiu proxim que pogues cuidar d'ell, el Bosco va passar a ser tractat com una molestia. Cada dijous la madrasta marxava a divertir-se a la capital, i per estalviar-se inconvenients, tancava el petit a una minuscula habitacio fins diumenge. A les fosques, amb poc menjar, i sense cap recurs per fer les seves necessitats. Va ser finalment abandonat un mati a les portes de la casa del Sam. Ell mateix ens explica mes tard que, durant el primer mes, el Bosco no s'apartava del raco de la paret de l'habitacio, encobert per la seguretat de la foscor. Nomes corria a atrapar com un animal el menjar que li portaven...

El Senfuka "Sam" es el primer resident que vam coneixer. Nomes donar-li la ma, que ja no va deixar d'agafar, ens va explicar lentament pero amb claretat que tenia problemes de memoria, que intentaria recordar el nostre nom i que, si voliem, ens acompanyaria al voltant de la casa per presentar-nos a tothom. El Senfuka pateix una deficiencia que el mante a l'edat mental d'un nen de 6 anys, pero ha convertit la seva debilitat en la seva virtut. La seva transparencia, la seva humilitat i la seva bondat posen els pels de punta. Ens explica que no se li dona be llegir, que es seguidor del Chelsea i que res li apassiona mes que jugar al futbol. Al camp es converteix en un crack! Quan li preguntem quans anys te ens respon que li sap greu no poder-nos respondre, pero la veritat es que no ho sap perque no recorda quan va neixer..I es que el Senfuka va ser un dels primers nens que el Sam va coneixer. El va trobar al carrer, sense familia, sense quasi roba i esnifant droga ara si i ara tambe per vençer la gana i cridar la son. No devia passar dels 4 anys i ja havia estat a la preso per robatori. El Sam dubta si la deficiencia mental del Senfuka era de naixement o potser, tristement, una consequencia directe dels anys viscuts al carrer. Aquell mateix dia el va acollir a casa seva, ja fa 12 anys, el va batejar posteriorment amb el nom de "Sam" i, amb ulls d'alegria, ens explica ara que alla on ell hagi d'anar, hi anira acompanyat del Senfuka, el seu fill.

------------------------------------------------------------------

Despres de 10 dies a Dorcas fem les maletes de nou, pero es per ara un viatge amb tornada ja que abans de marxar d'Uganda passarem uns ultims dies a Kampala. Deixem enrerre memories de moments magics, molts somriures, mes emocions i uns vincles que esperem que perdurin mes enlla de la nostra estada. Es impossible recopilar totes les vivencies que han omplert els dies a la casa, pero marxem contents, feliços i amb ganes de tornar-hi de nou.

Pero ara es hora de començar a fer la nostra via cap al sud-oest Ugandes per visitar un paissatge descrit com la Nova Zelanda Africana. Abans de fer el nostre cami sols farem una primera parada al poblet natal del Sam, Kanungu. El seu nom no apareix a cap guia, no hi ha electricitat i viurem a una petita cambra amb tot la familia, pero tothom ens avisa que la bellessa que l'envolta ens embriagara mes que a qualsevol altre indret. Som-hi!

Aixi que ens embutim al cotxe, comencem a travessar la ciutat i de sobte la realitat torna a superar la ficcio. A la nostra esquerre, en el mur d'una casa abandonada rodejada d'escombraries, hi trobem un cartell que resa el seguent:

" GUANYI PES RAPIDAMENT

sense efectes secundaris "

Qui diria que el mon gira en la mateixa direccio..