13 de juny, 2009

On hi ha un desig, hi ha un cami

I es que entre tots hem aixecat el Taller de Ceramica Solidaria dels nens de la llar, una font d'alegria i esperança pel seu futur. Moltes felicitats!

I gracies. Gracies a tots aquells que han donat un cop de ma voluntari a Cusco, especialment el porter i amic Abel sense el qual mai hauriem sabut per on començar, a tots aquells que heu compartit el vostre temps llegint, escoltant o donant a coneixer la historia de la casa, als que heu volgut aportar el vostre gra d'ajuda generosa, al Cristian i la senyoreta Sonia, professors de ceramica i pintura respectivament que es donen cada dia als seus alumnes per un salari mensual inferior al minim del pais, a tots els nens i germanes que han tingut fe i paciencia en el projecte i, sobretot, gracies a la Germana Irene de la congregacio de germanes de 'El Buen Pastor' qui va creure un dia en aquests nens donant-lis l'oportunitat d'aprendre gratuitament l'art de les ceramiques al seu taller.

D'una manera o altre cada un d'ells, de vosaltres, ha posat una pedra a aquest projecte. Tot compartint heu estimat aquests nens, i l'amor de tots ha construit aquest present que deixem enrere: el taller.

Amb la vostra ajuda es va reconvertir la freda habitacio on de fet inicialment dormiem en un espai que oferis calor amb la doble funcio de taller i expositor dels productes creats pels nens. La sala esta dividida entre un espai amb una taula gran i tots els materials necessaris per treballar les ceramiques i una altra zona habilitada per mostrar els productes i rebre visites.






Com us deiem al iniciar aquest projecte l'autososteniment economic era un dels objectius d'aquest taller, pero no el mes important. Molts nens de la llar han estat rebutjats i humiliats per les seves propies families, i es per aixo que gran part del treball es va centrar en crear un espai del qual es poguessin sentir orgullosos, un raco on la seva autoestima no pogues ser danyada per ningu. Amb aquesta idea la decoracio de les parets esta formada amb fotografies de cada un dels membres de la llar, i la majoria de textos descriptius son narrats en veu dels propis nens.

Qualsevol visitant que entra al taller es troba en primer lloc un mural de cara de la llar on els seus principals membres n'expliquen la seva historia: el porter Abel, els professors, les germanes i finalment tots els nens. Aprop de la taula del taller hi penja un altre mural on els nens donen a coneixer com se'ls hi ha donat l'oportunitat d'aprendre l'art de les ceramiques, com treballen l'argila, com pinten les ceramiques i, sobretot, quin es el seu somni: arribar a tenir un dia les mateixes oportunitats que qualsevol altre persona. I finalment un ultim espai on s'ofereixen les diferents possibilitats per poder ajudar a la llar ja sigui donant suport al treball dels nens, divertint-se una tarda tot jugant amb ells i aprenent una mica del llenguatge de senyals, quedant-se mes temps fent voluntariat o simplement fent correr la veu!


A mes va sortir la idea espontanea de preparar un raconet per penjar les meravelles que alguns dels nens creaven en les seves tardes lliures amb l'ajuda de la Madre Carmen. Braçalets, collarets i arrecades fets amb productes naturals de la Selva Amazonica. Aquests dies hem apres que ensenyar es donar oportunitats, i l'objectiu es que tothom senti que el seu treball, sigui quin sigui, pot ser util.


Per atraure a la gent, a fora de la llar s'ha penjat amunt el precios cartell de 'Taller de Ceramica Solidario' que va preparar la professora Sonia, un altre cartellet a la porta principal ple de color amb un gran 'Bienvenidos' i una vitrina plena de fotografies dels nens que descriu breument la llar i invita a qualsevol curios a passar sense por endavant. El centre es troba envoltat per 3 hotels i aprop de la principal plaça turistica, aixi que no podem mes que desitjar la millor de les sorts d'ara en endavant!
Amb aquest primer pas ferm molts dels somnis de les germanes i professors començaran a prendre forma: ampliar l'educacio dels nens fins a secundaria, oferir tallers per aprendre a llegir els llavis, millorar les condicions de vida dels petits, ampliar la capacitat de la llar a tots aquells que no se'ls hi podia donar cabuda fins ara i, sobretot, oferir una oportunitat professional dintre la llar per tots aquells que acabin la seva educacio pero que no desitgin deixar el centre.

I aquests somnis son avui una mica mes realitat ja que ha estat tan gran el suport que heu donat al treball dels nens que hem pogut cobrir tot el cost del projecte i començar a donar benefici net per la llar! Abans de marxar vam dur a terme l'enviament de les dues primeres comandes de ceramiques: 27kg de generositat en total. I una recent increible campanya solidaria a Olot apropara el somni mes que mai :-)

En vistes a que l'empenta no ha frenat i que alguns no vau arribar a demanar les vostres ceramiques, s'ha creat un cami amb les germanes per tal de poder seguir amb els enviaments tot i que nosaltres ja haguem marxat. Qualsevol interessat pot contactar-nos al nostre e-mail. Nomes us demanariem una mica de paciencia en l'enviament ja que les estanteries ja s'han buidat!

miquelantonijuan@hotmail.com


Nosaltres ja fa uns dies que vam deixar enrere amb emocio la casa. Fisicament ja no hi som, pero del nostre cor no en surtira facilment. Vam arribar-hi amb tan poc i n'hem sortit tan plens que costa de creure. Amb tan poquet s'ha arribat a fer tant, i nomes ha calgut un sol pas per part de tots nosaltres: la bona intencio.

Gracies de tot cor de part de tota la llar i fins ben aviat!

15 de maig, 2009

Hogar San Francisco de Asis, Cusco, Peru

Amics, permeteu que avui us donguem a coneixer la llar de l'alegria.

Ens trobem a Cusco, al sud del Peru, i mes concretament a una de les llars de San Francesc d'Asis per a nens amb discapacitat auditiva i en situacio d'abandonament i pocs recursos dels departaments de Cusco, Apurimac i Madre de Dios. Aquesta area es tan gran com la mitat d'Espanya, i viu poblacio majoritariament indigena i compren la zona de la selva amazonica, molt perjudicada pel bany de sang terrorista viscut no fa ni 10 anys.

Al centre hi viuen fixament 32 nens entre els 5 anys i els 18 anys i 10 mes que no dormem al centre ja que les seves families son de Cusco i nomes assisteixen a les classes matinals. La majoria d'ells son sords de naixement i muts al no haver tingut mai l'oportunitat d'escoltar la parla. Tambe hi ha algun cas amb sindrome de Down. Els professors especials son els responsables de la seva educacio desde parvulari fins a la finalitzacio de primaria, el porter Abel vetlla per la seva seguretat durant el dia i les germanes franciscanes, tan joves pero valentes, cuiden, cuinen, mantenen, eduquen i estimen els petits. Son la seva familia, i per ells donen la seva vida.

Ens trobem a la llar de l'alegria. L'unica fredor que un troba al visitar-la es la seva entrada: una simple porta gruixuda de fusta, color marro-fosc en una paret ben grisa, on nomes s'hi pot llegir en pintura blanca "garage". La resta de sensacions que s'hi viuen al entrar-hi escalfen el cor.

La majoria de nosaltres utilitzem el llenguatge de senyals nomes per enfatitzar la nostra comunicacio diaria o per enviar algun missatge rapid quan impera el silenci i la veu no es pot fer notar. Son diferents mostres de gesticulacio, ja sigui movents els braços o dits de les mans, que sovint ens passen inadvertides. Pero per aquells que han nascut sords o tenen alguna discapacitat auditiva, les senyals son la manera d'aprendre i fer-se entendre al mon.

Darrere la porta d'entrada espera un mon on el so deixa de ser important, pero no per aixo s'hi parla menys. S'escolten crits, brams! I es que els nens no deixen d'emetre sons pel fet que siguin sords, simplement no en son conscients. Fora pors. No cal saber el seu llenguatge per comunicar-nos-hi. Quan nosaltres hi vam entrar ni tan sols vam podem practicar el nostre Hau estil apatxe ja que una munio de petits ens van rodejar rapidament! Al veure que no sabiem parlar amb senyals ens van agafear inmediatament els dits de les mans per poder ensenyar-nos l'abecedari, i com dir bon dia, i com dir bona tarda, i com es diuen, i quants anys tenen. Somriures, mirades d'alegria, crits, mes nens arriben...

No cal que passin ni 5 minuts perque tot respecte inicial per part nostra es dissipi. Potser no sabrem explicar-nos amb el llenguatge de senyals, pero hi ha un idioma gratuit que es facil de compartir: agafar-nos de la ma i compartir una abraçada.

Amor, tendresa i estima. Es tot el que demanen. La majoria d'ells no te quasi contacte amb els seus pares, si es que en tenen algun. Molts d'ells van ser abandonats, cruelment, deixats al centre per 'anar a fer un recado', recado del que mai van tornar. Les germanes han intentat reunir families, pero molt sovint els pares neguen els seus propis fills, els rebutjen, s'aparten del que veuen perque creuen que 'aixo' no pot haver ser creat per ells. Un fill 'tonto', 'retrasat', que no es pot comunicar. Es dificil sovint contenir l'ira quan un es mira els ulls d'aquests petits i ells simplement obren els dos braços demanan una abraçada. Maleit egoisme i ignorancia. Ens parlen de l'Eloy. Sempre tan somrient! Pero va arribar a la llar com un salvatge. Es llençava al buit, es tirava contra les parets, no seguia cap ordre, es barallava amb tots. A casa seva havia estat visquent...al corral, amb els animals, caminant de 4 potes. Te 5 anys. Les professores el veien autista, no veien recomanable que es quedes al centre, seria perjudicial pels altres. Pero les germanes...van demanar temps, temps per abraçar-lo cada cop que es portes malament, donar-li petons, agafar-lo de la ma, mirar-lo als ulls amb tendressa: donar-li amor. I avui, nomes mesos despres, l'Eloy no para de somriure, va a parvulari i camina amb el seu estil coix, pero camina. La gent diu que es un miracle. Les germanes diuen que es donar amor.

Sabeu que fan els petits quan algu com nosaltres els visita i no els enten? Es posen les dos mans al cap i les gesticulen en forma d'ases, i es que carinyosament senten pena que no els poguem entendre. I alguns pensan que son tontos...i son tan llestos! Tenen les mateixes facultats que nosaltres pero els hi costa una mica mes avançar cami. Nosaltres som molt afortunats, moltissim, i no sempre en som conscients.

Malauradament el cami per ells segueix sent molt dificil. A 3.300m d'altitut que ens trobem viuen amb samarreta i un jerseiet. Nosaltres amb gorro i bufanda ens gelem. No hi ha cap tipus de calefaccio, la dieta es suficient pero tan basica, falta material escolar, no hi ha quasi llibres, costa poder mantenir els professors, falten productes per poder rentar la roba, falta roba. Falta de tot. Les ferides es curen amb aigua i sabo i els petits surten al camp nomes quan es pot pagar una mica de gasolina de la furgoneta que ja porta 40 anys al centre. Fins a 30 teniem hi vam cabre el passat diumenge.


Falta de tot, i lo mes important es que fins fa poc faltava Futur.

Els nens passaven les tardes fent primer els deures i despres basicament jugant, sentats, pensatius, alguns no fent res. Aburrint-se. A la madre superiora Carmen, una dona de somriure etern, se li encongia el cor veient com el temps passava inexorablement sabent que acabat el sise grau, ultim curs d'educacio, els nens haurien de deixar el centre i afrontar un futur mes que incert.

Pero la providencia, la fortuna o l'amor la va posar en contacte amb la germana Irene, responsable d'un dels centre 'El Buen Pastor'. Al veure-la tan preocupada li va parlar d'una iniciativa que ells van començar fa uns anys tot creant un centre educacional de ceramica on nens o adults amb dificultats poguessin aprendre com fabricar meravelles amb argila. Altruistament va oferir-li poder enviar als nens mes adults per les tardes de manera que aixi poguessin aprendre poc a poc l'ofici, una oportunitat de feina, una oportunitat pel seu futur.


I els nens s'hi han volcat! Els professors que els ajuden cobren per sota del salari minim del pais per tal de poder ajudar a les germanes, i els nens aprenen amb ganes, amb alegria i el resultat es simplement increible. Els gravats de cada peça son Inques, unics i originals, i cada un dels objectes pot portar fins a una setmana de treball manual. Fabriquen entre altres tasses grans, conjunts de cafe, jerres, conjunts de vinagreres, suports per espelmes i bols de sopa. Amb la seva generositat infinita, la germana Irene ha proposat que la llar de franciscans pugui utilitzar gratuitament totes les instalacions i quedar-se el material fabricat nomes pagant el preu de cost dels materials.


I aqui neix una preciosa oportunitat cap a l'autosostenibilitat d'aquesta gran familia amb la que tots podem participar.

La llar dels nens es troba aprop de la plaça principal de Cusco. Son tants els turistes que hi passen a diari! Parlan amb la madre superiora va sortir la idea de intentar reparar amb condicions una saleta a l'interior de la llar amb les ceramiques fetes pels nens exposades en estanteries de fusta basiques, decorar-la informativament amb joia tot explicant la missio de les germanes i el treball dels nens, montar un cartell exterior a la llar per donar a coneixer la venta de les ceramiques i difondre triptics explicant l'existencia de la llar.

Amb quina finalitat? Tres de molt importants. En primer lloc dotar a la llar d'un ingres economic que pugui millorar les condicions actuals de vida, d'educacio i de futur dels nens. En segon lloc obrir una porta perque els nens puguin ser autosuficients. Si la llar els hi pogues oferir feina llavors no tindrien que deixar el centre quan acabessin l'educacio primaria, i aixi podrien seguir avançant mes amunt en els seus estudis tot mantenint la seva llar i familia. I tercer, la visita constant de gent al centre, locals o turistes, ajudaria a trencar poc a poc les barreres i pors que encara es mantenen respecte als nens sords. Si veiessiu com es mira la gent als nens quan sortim al parc, com si fossin extraterrestres vinguts d'una altra realitat. No s'hi acosten, se'ls miren de reull i sobretot, no entenen la seva vida. Obrir aquest centre seria un primer pas cap a l'integracio.

Pero aquest cami tan bonic, aquesta oportunitat de crear un cercle sostenible per la llar necessita una empenta, l'unica que no tenen les germanes: l'economica. I es per aixo que hem pensat que tots els que volguessim ens podriem convertir en els primers compradors de les peçes de ceramica que realitzen els nens. Es un material tan bonic que de ben segur que el comprariem si el veiessim per casa nostra! I es la millor mostra de solidaritat que podem mostrar envers ells: respecte cap a la feina que estan aprenent i suport tot comprant-ne les primeres unitats.

Amb aquesta primera compra d'unitats les germanes podriem començar a tirar endavant l'inversio per montar la tenda. Tenen tanta empenta i la mes gran no passa dels 30 anys. Elles mateixes prepararien l'enviament de tot el material a Barcelona via correu maritim i alli seria distribuit, probablement per nosaltres mateixos que arribem en 2 mesos, a cada un de vosaltres.

El preu que hem pensat posar es un preu orientatiu pel que podria costar aquest producte a Espanya a una tenda de comerç just i compren les despesses d'enviament. Tot el que es reculli anira completament destinat a impulsar la tenda de ceramica dels nens.

En alguns casos les fotografies nomes mostren el detall d'un conjunt de peçes, i us podem assegurar que les imatges infravaloren la realitat! A cada una d'elles trobareu la descripcio de l'objecte a sobre de cada fotografia. Tan de bo us agradin!

Tasses ; 10€ unitat



joc de cafe amb 4 tassetes i cafetera; 40€ unitat (seguent fotografia es detall platets)


Conjunt de beguda amb jerra i 4 vasets; 40€ unitat

Conjunt de vinagrera; 35€ unitat (seguent fotografia es detall vinagreres)



Gerres per beure; 30€ unitat


Suport per espelmes; 10€ unitat


Bol de sopa; 25€ unitat

Bols petits per sucre o qualsevol objecte; 10€ unitat

cendrers; 10€ unitat


Els objectes que desitjeu els rebrieu segurament al mes de Juliol. Us demanem paciencia en aquest sentit pero es la manera d'enviament mes economica per les germanes. Desitjem que 'La Caixa' ens cobrara de nou el minim interes a l'hora d'enviar els diners cap el Peru, aixi no es per valor en la transaccio.

Qualsevol persona interessada pot fer-nos arribar la seva comanda al seguent correu i nosaltres facilitarem inmediatament el numero de compte. Tambe estem mes que disponibles per facilitar mes informacio, rebre idees que pogueu tenir o suggerencies! Per ara us mantindrem sempre al dia de tots els passos que la llar prengui per tal de construir el futur dels nens. Anims a tots!

miquelantonijuan@hotmail.com

Germanes, nens, professors, tots creiem amb el projecte. Començarem a treballar ja, durant aquesta propera setmana, per tal que tot quedi llest per ser executat quan hi hagi disponibilitat economica. Com mostra el 'Persie' a la fotografia, un dels mes petits de la casa, ja quasi tot esta OK! :-)

Moltes gracies de tot cor de part de la llar.

19 d’abril, 2009

Noticies desde les antipodes catalanes

'New Sea Land' es un pais amb tantes capes com una ceba.

Els seus ja orgullosos 10 anys de supremacia com a millor desti mundial i l'explotacio massiva de l'exit de 'el senyor dels anells' han anat forjant una imatge turistica de pais-massivament-visitat que, un cop un hi arriba, xoca frontalment amb tots els sentits. Afortunadament!
Un exemple rapid. La primera idea que teniem abans d'arribar al pais era que Nova Zelanda es...
un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones
Be, un cop un aterra a les antipodes de Catalunya i dona una ullada al paissatge la imatge comença a canviar...

un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones que conviuen amb mes de 40 milions d'ovelles
I en el moment que entres amb contacte amb els 'kiwis', nom que reben els novazelandesos, la primera capa de la ceba cau de cop i es que amb un somriure et diuen que Nova Zelanda es...
un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones que conviuen amb mes de 40 milions d'ovelles les quals, amb els seus pets, si si, pets, son la principal causa de destruccio de la capa d'ozo de la regio


------------------------------------------------------

Amb el pare ja arribat de tornada a Barcelona i nosaltres sobrevisquent al jet lag recient arribats a Xile la melancolia dels records invita a la tranquilitat suficient per mirar enrere amb tendresa els darrers 2 mesos viscuts a la sempre sorprenent Nova Zelanda i, sobretot, aquests ultims 20 dies en que un nou membre es va sumar a l'equip de viatje.

En primer lloc ens ve al cap les nostres estimades pomes, i peres, i pressecs...Van ser finalment 6 setmanes molt intensives en les quals no hi havia diferencia entre cap de setmana o setmana ja que els dies de festa eren nomes aquells en que no hi havia feina, es a dir, pocs. Encara ara em faig creus de la gran força i determinacio de la Dashi durant aquest temps, i es que fent numeros enrere han estat 40 les tonelades de fruita que hem recollit cada un de nosaltres a rao de 1 tonelada i mitja per dia. Pero amics, n'estem molt contents :)


Treballar al camp recollint fruita ens ha ensenyat a valorar una feina que sovint es clasifica com a no suficientment digne com per guanyar-se la vida. Hem compartit experiencia amb algun 'Kiwi' pero sobretot Maoris, Indonesis, gent de l'illa de Tonga, de les illes Salomon o de Fiji. Inmigrants. Gent que en alguns casos podra fer en 3 mesos el sou d'un any. En altres es separen de familia i fills buscant trobar una feina que dificilment els ajudara a canviar el seu futur. Tots venien potser de camins diferents, pero la cordialitat i el bon humor era sinonim comu del dia a dia. Ja ben d'hora cap a les 8 del mati quan la fruita encara gelava les mans resonava pels arbres els seus cants i grans riures! I nosaltres quan tornavem a casa, tot i que destrossats, sempre teniem raco per la broma ;-)



Tot i aixo de ben segur que l'experiencia no hauria estat tan gratificant si no hagues estat per la nostra fortuna d'haver-nos creuat amb una familia de kiwis tan excepcionals. La Desiree, el Peter, el Jerry, el Clif, la Bony, el Norm, la Sarah, el Craig, els seus tres fills, grup de gallines i dos ases van fer-nos sentir rapidament com a casa, sentiment que no haviem encara pogut experimentar en 8 mesos de cami itinerant. Per si no fos poca la gratitut que teniem envers ells, nomes faltava que rebessin el pare amb els braços oberts un cop va aterrar al pais...el dia del seu aniversari!


La resta del viatje, ja mes en clau turistica, ha estat fascinant. La veritat per endavant un que escriu no les tenia totes respecte a la foto-perfecte amb que tothom descrivia Nova Zelanda, pero la reputacio que ha anat acumulant el pais es ben merescuda. En clau de broma pero amb gran veritat el Norm solia dir-nos que no hi ha cap pais com NZ on un pugui començar el dia pescant una truita de riu, anar despres a caçar un cervol, passar la tarda llençant-se per una pista d'esqui a 3.000 metres i acabar el dia tot recullint els ultims raigs de sol amb la taula de surf. Tot en 24 hores.

De truites i cervols no en vam perseguir pas cap, pero de parcs naturals, costes verges esquerpades i serralades nevades i amb glaciars no ens n'hauriem cansat pas mai. Amb la trota kilometres sexy furgoneta 'jucy' vam creuar rapidament tota l'illa Nord des d'Auckland a Wellington ja que voliem centrar dues setmanes almenys a l'illa Sud, sobretot a la ben protegida costa Oest. Ja des del moment en que un s'embarca al ferry que conecta les dues illes es facil adonar-se que cal anar amb camara a ma, i el pare i la Dasha, tots dos en funcions periodistiques, van deixar gravat un reportatge que fa mal a la vista de tan que brillen els ulls!
La ruta


Malborough sounds

Llac Wanaka


Abel Tasman parc




Llac Sylvan


Glenorchy



Costa Oest


Costa Oest II

Glaciar Joseph




Llac Wakatipu



Pero tot i que aquesta parada hagi pogut resultar una de les mes atractives visualment, sens dubte tots dos la recordarem molt mes pels bons records i somriures que el pare va compartir amb nosaltres. Ningu es podia creure que cumplis els anys que cumpleix...Dormint en cabines minuscules a camps que baixaven sota zero, dinant durant quasi les tres setmanes entrepans de fira improvisats a mitat de cami, aguantant estoicament possibles entrebancs sense dir ni piu i fins i tot acabant dormint una nit als seients frontals de la furgoneta al no quedar cap altra opcio d'acomodament...

La seva bondat es va guanyar a pes un raco molt important dintre nostre i la seva marxa la vam viure tristement, i es que guardarem per la memoria de la resta de viatje l'alegria que vam compartir tots plegats.

Pare, "que tinguem sort" :-)








Per part nostre dema decidim rumb entre tres possibles opcions: A- Directes a Peru en trajecte de 28h d'autobus B- Directes a Bolivia 'estalviant', es a dir, via combinacio de bus i tren tot creuant la frontera a 5.000 metres i a sota zero o C- Directes a Bolivia estirant la butxaca a traves d'un tour que promet pero que esta fora de pressupost... Passi el que passi sortirem de Xile perque malauradament no ens podem permetre costejar unes setmanes pel pais.

Que la son deixi pas a la reflexio i que el descans ens mostri el cami a seguir... 'Cachay?' ;)