De SSL al camp de pomes

Ahoj cesky pratele! Viteite na mem blogu. Pisu katalansky ale jednou doufam budu psat cesky ;) Zatim umim jen: strc prst skrz krk!!! :-)

Sembla ser que una bona part de la comunitat txeca visita el blog desde que la Dasha va posar el link a la seva pagina, aixi que calia donar-lis una benvinguda! Per la vostra curiositat, la traduccio seria:

"Hola amics txecs! Benvinguts al meu blog. Esta escrit en catala pero potser algun dia podre escriu-re'l en txec ;) Per ara ja he apres a pronunciar: clavat un dit a traves del teu coll !!"

L'ultima frase no es cap bojeria sino una d'aquestes curiositats divertides que te aquest idioma tan ric, i es que si us hi fixeu, la frase no te cap vocal! Tot un maldecap per nosaltres quan toca pronunciar-la...

Pel que fa a nosaltres, ja tenim feina a Nova Zelanda i no som ilegals :)


La sortida de Filipines va ser caotica, i precedia el que seria una setmana tensa que ens duria en 6 dies desde Manila a Singapur, despres Perth a l'oest D'australia, posterior vol a Sydney i finalment Auckland, Nova Zelanda. La marato aeria, pero, no començava amb bon peu. I es que un dia us posare al dia de totes les coses que em perdut durant el viatje, pero a Filipines vam tastar no nomes la divertida vergonya de veure marxar el ferry davant els nostres nasos sino tambe l'amarg sabor de perdre un vol per trobar-nos a l'aeroport equivocat. Maleides metropolis...Per sort teniem marge per 'perdre' un dia per les posteriors conexions, aixi que al mal temps bona cara que avui toca desgracia pero dema potser seras afortunat.

Tenint en compte que una nit a Singapur o Australia significaria el cost del pressupost de 2 dies per Sudamerica, no ens va quedar mes remei que, per dir-ho d'una manera fina, 'viure a l'aeroport. Savieu que existeix una pagina web (www.sleepinginairport.net) on diferents viatjers puntuen la qualitat de vida al pernoctar arreu dels aeroports del mon? Crec que ens en farem usuaris, i es que vam posar el sac de dormir a totes les destinacions. I si us haig de ser sincer, aquelles nits superaven la mitja de comoditat que ens hem trobat per moltes destinacions. Si fins i tot teniem dutxa d'aigua calenta i wifi gratis!

Era curios. En tan curt lapse de temps haviem passat de ser viatjers suficientment 'rics' per gaudir d'un minin de comfortabilitat als paisos asiatics amb 20$ al dia a convertir-nos en nomades vagabunds sobrevivint en un pais desenvolupat intentant no variar el pressupost. I la veritat es que no notavem gran diferencia. Sera potser que de vegades pensem que necessitem la motxila ben plena per disfrutar del dia a dia, i en el moment que la motxila es buida ens adonem que la majoria de coses que carregavem no ens feien pas cap falta ;)

Arribavem al pais amb les butxaques prou buides per no sobreviure gaire mes que un mes, i planejava l'ombra de la cancelacio del viatje a Sudamerica...Amb aquesta tensio interna aterravem a Auckland, la gran ciutat del pais situada a l'illa nord. Teniem visa de turista, es a dir, per quedar-nos-hi fins a 3 mesos. Pero no teniem permis per treballar. Ai, ilegals i sense papers! El fet es que haviem llegit per internet i sentit d'altres histories que podriem trobar feina en aquestes condicions en el sector agricola on es paga amb efectiu, ja que Nova Zelanda, amb 4.000.000 d'habitants i un territori tan gran com el Regne Unit, importa ma d'obra d'on sigui i com sigui. Aquesta opcio no ens agradava pas del tot, mes aviat gens, i amb la vergonya a sobre vam intentar comensar a averiguar on trobar feina... (a diferencia de la majoria de paisos de la UE, Mr. Zapatero no te encara cap acord amb el govern neozelandes, de manera que no ens podem beneficiar d'una visa per treballar quasi gratuita)

Primera parada: Tauranga

Aconsellats pel propietari d'un hostel a Auckland vam dirigir-nos en bus (40$!!) cap a l'est de l'illa on, deia, trobariem feina facilment. La veritat es que, sense visa legal, la cosa no va resultar ser gens facil...Despres d'una tarda infructuosa vam decidir canviar de zona, pero els nervis anaven creixent. Tocava comensar a vigilar al maxim la butxaca, i per sort vam millor les tecniques de negociacio tot dormint a un camping per 8$ quan el preu mitja ronda els 30$. Punt positiu cap a l'estalvi:)

Segona parada: Matata

Ens vam deixar portar per la corrent, i la corrent en questio diu que a Nova Zelanda, si vols estalviar, toca fer autostop :) Jo mai ho havia fet!!! I haig de reconeixer que passada la vergonya inicial dels 5 primers minuts, no deixa de ser una manera facil de viatjar, divertida per la gent que coneixes i, sobretot, barata :) En menys d'un quart d'hora un hippie parava la segona furgoneta i ens feia tot una classe magistral de fruites i cultura Nova Zelandesa mentre recorriem 150km direccio Hastings, el nou objectiu on voliem arribar. El fet es que al punt on ens va deixar, cap a les 6pm, no era la via mes rapida cap a Hastings...sino mes cap al cap Est de l'illa, una ruta llarga i no tan transitada. Pero aixo no ho sabiem fins que...el Peter Kelly se'ns va acostar :)

El Peter en questio es va encongir al veure desde casa seva a dos joves com nosaltres amb un cartell cap a Hastings? Que per ell vindria a ser com si a casa nostre estiguessim parats a la carretera cap a Marato amb un cartell cap a Lleida...Ens va invitar inicialment a posar la tenda al seu jardi, posteriorment ens va invitar a dormir a casa seva en una habitacio impressionant, posteriorment vam degustar la deliciosa cervessa Kiwi, i finalment ens va cuinar un sopar excelent :) I per si no fos poc, la seva dona tenia un germa a Hastings que treballava al sector de recolecta de pomes!!! Aixi que en questio d'una hora ens vam trobar que un tal Norm ens estaria esperant a Hastings per colocar-nos a alguna feina bona. Ole!

Tercera parada: Hastings

Per si no fos poca la seva gratitud, un tiet que vivia a la casa va conduir-nos al dia seguent 300km gratuitament fins a Taupo, ja ben aprop d'on voliem arribar. I un cop tirats de nou a la carretera, no van passar ni 5 minuts fins que un manager d'un hostel de backpackers va parar i ens va portar fins al nostre desti final! Gran pais per no rascar-se la butxaca...

El Norm era el germa que la familia havia contactat, i ens va recollir inmediatament al centre de la ciutat. Barbut, rondant els 60, te un humor amb tocs escocesos i va acceptar amb bona fe la nostra transparencia al comentar-li que no teniem visa...i ens va ajudar a descobrir que existeix un permis temporal per treballadors destinats al sector agricola. Vam passar a ser legals!

Seguint amb la flor al cul, el Norm ens va acompanyar a casa seva: un enorme ex-camp de pomes on hi viuen la seva filla i familia. El fet es que solien tenir una mini-casa (salo, cuina, lavabo, i dormitori amb 5 llits) pels viatjers que treballaven als seus camps, i ens van oferir quedar-nos-hi per una nit, gratis! Genial ;) Al mati seguent el Norm ens portaria pels camps propers per buscar algu que ens pogues oferir feina. Que mes podiem demanar...

Quarta parada: 'Long views' (Grans vistes)

7am. Plou a bots i barrals. El Norm truca a la porta i nosaltres estavem engullits per un llit ben tou i comode. Ens mobilitzem amb 10 minuts i es que el Norm ens diu que coneixerem a un possible jefe. Sortim amb pantalons curts, sense jaquetat i la realitat es que, en 30 minuts...ens trobem amb el sac penjat al coll i recollint pomes dels arbres! Ja teniem feina!!!!!

El sou, mes que suficient per continuar el viatje fins a l'estiu.La feina, dura dura, pero ens la prenem amb alegria i com a una bona dosis d'exercici que ja ens feia falta. Compartim ofici amb algun que altre kiwi, altres motxilers de viatje com nosaltres i gent local de les illes veines com Samoa, Tonga o les Illes Robinson. El treball consisteix en carregar pomes a la bossa que penjem al coll i buidar-la al palet en questio durant 10 hores al dia i durant 6 dies a la setmana per un preu irrisori: 80 euros diaris a canvi de transportar uns 1.500kg de pomes de mitja... Pero tenim el que voliem i no ens fa falta pas res mes :) Acomodament: la familia del Norm ha accedit finalment a deixar-nos la seva mini-casa per 5$ al dia! Fins i tot han posat tele i ens han deixat dues bicicletes per moure-ns per la zona....

Total: arrenquem una nova etapa en la qual ens podrem asentar finalment una mica. Tenir cuina vol dir poder cuinar finalment tots els curries que hem apres pel cami, i posar en practica unes receptes de mermelada que vam descobrir a Filipines (de pomes, es clar...) :) Ara ens criden per recollir pomes, ara peres, ara pressecs. Estem en temporada de recollida i intentarem apretar l'accelerador fins que el cos aguanti. Despres ja tornarem a la vida viatjera, segur que amb mes alegria que mai.

Ah! I ja esta confirmat que tindrem una agradable visita per quasi dues setmanes, i es que el meu pare s'unira al viatje a principis d'Abril per recorrer Nova Zelanda un cop acavem de treballar. Visca!!!

ps: una de les curiositats de tan impressionant pais es coneixer la cultura i llengua de la minoria Maori que viu repartida per l'illa Nord i Sud. Encuriosits a mirar el seu canal de televisio amb el llenguatge sonor i sempre alegre, ens vam trobar amb una curiosa sopa de lletres amb desafortunadament similituds a la nostra llengua...En els propers dies espero coneixer a la feina algun Maori que em dongui la traduccio ;)

Un viatje per Filipines: cami a Romblon!

Oh Filipines Pilipinas! Arribavem al segon arxipielag mes gran del mon despres d'Indonesia amb 7.107 illes guiats simplement per una brisa de curiositat i ahir en marxavem acompanyats per la melancolia d'un tsunami d'hospitalitat i alguna que altra sorpresa...quina cultura mes amablement xocant!

El passat dels Filipinos o Pinoys ve marcat per les ocupacions extranjeres: en primer lloc l'espanyola, que durant mes de 300 anys va convertir els locals en 'indios'; tot seguit l'alliberacio i nova ocupacio americana donant peu a les salutacions oficials als extranjers a moltes parts del pais, "Hey Man!' o "Hey Jou!". Entremig arribada dels Japonesos durant la II Guerra Mundial. I finalment i un cop 'alliberats' de tot control exterior, un present marcat per 20 anys de control interior a traves d'una corrupcio massiva que mante gran part de la poblacio filipina en el llindar de la pobressa tot i els rics recursos del pais. Es frustant constatar que les dades oficials parlen d'un 20% de families filipines amb una mitja de 6 fills visquent amb 20 centims d'euro al dia mentre que la Renta per Capita del pais mostra 3.000$ per persona...

A nivell comparatiu i per entendre millor els numeros, Laos o Cambotja per exemple mostren una Renta Anual per Capita que no sobrepassa els 600$, pero Filipines es beneficia del 1.000.000 de compatriotes que treballen a l'extranjer aportant remeses que arriben fins al 10% del PIB del pais. Quan un viatja per les zones rurals es facil reconeixer quines families s'afavoreixen d'aquests enviaments, i es que les cases de fusta i metall sovint conviuen amb 'castells' de dos i tres pisos.

I tot i el passat d'ocupacio i les dificultats del present, oh sorpresa, els Filipinos van ser recentment declarats com...la poblacio mes feliç del mon! I si un s'aparta de Manila i les zones mes turistiques no es gens dificil descobrir perque. Aqui va la nostra vivencia!

El nostre viatje començava massa aviat, i es que el vol desde Vietnam arribava a les 4am a Manila. Mala hora per aterrar a una capital de 11 milions d'habitants, tants com la Republica Txeca. Enfrontar-nos de matinada amb tota la troup d'estafadors i fauna variada que habita els carrers de la metropolis ens va ajudar a decidir marxar ipso facto cap a les provincies, i es que el nostre desig era mesclar-nos amb els filipinos fora de l'ambit turistic. Amb dues setmanes per moure'ns lliurement vam centrar la vista al ben mig del pais, a les anomenades Illes Romblon, que tot i trobar-se a nomes 100km lineals de Manila prometien un viatge prou complicat per atraure al turista de maleta amb rodes: no hi ha aeroports, nomes si pot arribar via multiples conexions de ferry i petites barques i, tot aixo, si el temps i les onades ho permeten...en el nostre cas, l'odissea d'arribar al paradis va costar 5 divertits dies :)

Dia 1

Taxi matiner desde l'hotel de Manila fins a la parada de bus. Els taxis a Filipines son famosos per ser els mes barats de tot el Sud-Est Asiatic. Sera per aixo que els taxistes desconecten els taximetres... Conexio amb el bus de fabula, ja que nomes arribar pujem a un que ens porta cap a Batangas, ciutat grisa portuaria que alberga la majoria de conexions de ferris cap al Sud del pais. Tot i que existeix un ferry directe fins a la mitat del nostre cami, desestimem l'opcio perque viatjar de nit i arribar a les 2am en el nostre primer viatge maritim no sembla una bona idea. Aixi que optem per la via secundaria que ens portara a traves de ferry cap a Calapan i despres furgoneta cap a la ciutat de Rojas, on ens diuen que cada mati surt un 'pumpboat' cap a l'illa de Tablas, veina de Romblon. Sembla facil :)

Som els unics turistes que viatjen cap a Calapan, aixi que no passen ni 10 minuts fins que aconseguim 100% de notorietat. Les converses solen començar amb un sorprenent "Gracies per visitar el nostre pais" o un elusiu "Benvinguts!", per seguir posteriorment amb una bateria interminable de preguntes sense perdre el somriure: D'on sou? Com us dieu? Quants anys teniu? Sou religiosos? Que se us ha perdut a Romblon? Perque no aneu a Boracay? I nosaltres ven sorpresos de com aquesta gent pot entendre's donat el fet que a Filipines existeixen 171 dialectes diferents...

Dia 2

A les 10 del mati hauria d'haver sortit la nostra barqueta via l'estret de Tablas, pero ens diuen que l'embarcacio no va arribar ahir nit (???) Seguint una logica aplastant ens comuniquen que si arriba aquesta nit, podrem sortir dema al mati...

Dia 3

La barqueta tampoc va arribar ahir nit, diuen que degut al mal temps...Per sort coneixem el Simone, un Italia de 42 anys que intenta arribar al mateix desti i que ens sugereix una ruta alternativa mes llarga pero abord d'un ferry. Sembla mes segur, i es que nosaltres no saviem que l'estret de Tablas es tristement famos internacionalment per haver-se cobrat la pitjor catastrofe maritima del segle XX amb 4.300 morts, tres cops les del Titanic. Afegeix que fins i tot a dia d'avui mes d'una barqueta no sol arribar a desti perque les previsions del temps en aquesta regio tifonica son a vegades guiades per Nostredamus. Un 'visca' els consell d'altres viatjers...

El Simone resulta ser tot un personatge. Va aterrar amb 16 anys i sense duro a Tarifa, i se les va apanyar durant tot el seguent any movent-se entre Melilla i Andalusia tot cultivant un castella divertit amb accent italia i andalus. Sorpren la samarreta que porta, 'supervivientes', pero es veu que va treballar com a camera a la primera edicio del programa a Espanya! Comenta que la Marlene Mourreau era la mes enrollada :-) Cafe rere cafe sens acaba passant l'arros, i amb cara d'estupefaccio i davant el riure descontrolat dels filipinos ens troben amb la motxila posada i el ferry desamarrat del port i marxant ja via a Cataclay...se'ns ha escapat!

Per sort per la tarda en surt un altre i no ens cobraran pas cap recarrec, i tenint 5 hores per endavant ens encaminem cap a la platja de sorra que bordeja el port. Nomes caminats 100 metres passem per davant d'un resort on sembla ser que celebren un casament...civil? Gran sorpresa trobar-se amb el primer civil que veiem arreu d'Asia justament en un pais on el 95% de la poblacio es catolica. Preguntem si podem mirar i...en 5 minuts ja ens han assentat amb un plat de crancs i bona carn a taula...en 10 minuts coneixem l'alcalde de la ciutat...i als 15 minuts ens estem fotografies amb els nuvis a cop de brindis de whisky. Sort que el Simone te mes traça que nosaltres en aquestes situacions perque sino, per cortesia, hauriem acabat amb mitja ampolla de whisky i brandy al cos. Se'ns fa dificil marxar i acabem contents d'haver perdut el ferry :)

Dia 4

Aquest mati, finalment, agafarem si hi ha sort una barqueta direccio a Tablas, i si 'Fatima' ho vol, i arribarem. I es que la religiosa barca de nom 'Fatima' esta construida basicament amb pals de fusta ben lligats a cada costat per aportar una mica mes d'estabilitat contra les onades de l'estret, pero sorpren mes que fins i tot a cuberta un pot veure cordes que aguanten els pals que formen el terra...Sortim a mar oberta i, sooort de la pastilla contra el mareig, i es que les onades converteixen el viatje amb la muntanya russa mes bestial en que mai m'hagi pujat. Tot i aixo aqui ningu per el somriure, i si el vaixell comença a trontollar massa cap a un costat, doncs s'envia a un de la tripulacio fora coberta perque faci de sobrepes al canto descompensat. I tot i les onades, el tiu encara em dedica al somriure per la fotografia :) Disfrutem de la dutxa gratuita amb un paissatge paradisiac combinant platjes verges de sorra blanca, palmeres tropicals i pics de gespa ben verda. I pensar que Boracay nomes es troba a 10km...tan de bo segueixi aixi molts anys!

Tot i que el viatje nomes dura 3 hores no podem conectar amb Romblon el mateix dia ja que la barqueta que ens hi portara nomes surt pel mati. Afortunadament coneixem un altre viatjer pel cami, el Bruce, un jove America que porta 3 anys treballant a la Xina com a professor i que aprofita les vacançes de l'any nou Xines per dirigir-se cap a l'illa de Sibuyan, descrita com la 'Galapagos de Filipines' per la gran quantitat d'especies endemiques que s'hi han trobat perdudes dins dels seus densos boscos. Gaudim tots junts d'un bon sopar merescut brindant amb la cervesa del pais, San Miguel! Us podrieu imaginar que la cervesa es originaria de Filipines i que de fet es considerada com la mes barata del mon? Salut :-)

Dia 5

Per arribar al port d'on surt la barca cap a Romblon primer hem de creuar l'illa de Tablas en jeepney, el tranport public caracteristic de les Filipines. Es podria descriure com la barreja d'un bus amb un jeep, i el seu origen data dels anys d'ocupacio americana en els quals van desenvolupar aquest model per facilitar el desplegament de tropes. Els filipinos, sempre amb bon humor, van acollir el tranport com a mitja public oficial. Son visualment genials! La guia de viatjes parla de dos jeepneys diaris a les 6am i a les 8am, pero a les 5:30am golpejen fortament la porta: 'Jeepney mister!! Jeepney!! Run run! Only one today!! ' Nomes un per avui ens diu el peça...i ens el creiem arrancant el cos del llit i corrent per no perdre el jeepney. Prou en vam tenir amb el ferry! El Bruce ens acompanya, pero al Simone no l'han pogut despertar. Ja ens havia comentat que tenia un mal despertar...

El segon viatje amb barqueta no deixa de ser mogut, pero ni molt menys equiparable al de l'estret de Tablas. En una hora de trajecte divisem la costa de l'illa de Romblon, i tot de sobte el cansament desapareix de cop donant lloc a l'admiracio de la vista: petites illes rodejen Romblon i les seves platjes de sorra blanca, els petits pics plens de centenars de palmeres formant un dens bosc i la colorida ciutat amb la catedral espanyola del segle XVI. L'illa es una mica mes petita que Menorca i extranyament no coneguda tot i ser el segon centre del mon en produccio de marmol. Nomes arribar al port ens reben centenars de somriures, la bateria tipica de preguntes amistoses i l'hospitalitat gratuitat d'una gent que nomes vol que disfrutem de casa seva. Per si no fos poc, al davant de la costa s'hi troba un santuari de peixos i corals marins. Moment de deixar les motxiles per uns dies!