On hi ha un desig, hi ha un cami

I es que entre tots hem aixecat el Taller de Ceramica Solidaria dels nens de la llar, una font d'alegria i esperança pel seu futur. Moltes felicitats!

I gracies. Gracies a tots aquells que han donat un cop de ma voluntari a Cusco, especialment el porter i amic Abel sense el qual mai hauriem sabut per on començar, a tots aquells que heu compartit el vostre temps llegint, escoltant o donant a coneixer la historia de la casa, als que heu volgut aportar el vostre gra d'ajuda generosa, al Cristian i la senyoreta Sonia, professors de ceramica i pintura respectivament que es donen cada dia als seus alumnes per un salari mensual inferior al minim del pais, a tots els nens i germanes que han tingut fe i paciencia en el projecte i, sobretot, gracies a la Germana Irene de la congregacio de germanes de 'El Buen Pastor' qui va creure un dia en aquests nens donant-lis l'oportunitat d'aprendre gratuitament l'art de les ceramiques al seu taller.

D'una manera o altre cada un d'ells, de vosaltres, ha posat una pedra a aquest projecte. Tot compartint heu estimat aquests nens, i l'amor de tots ha construit aquest present que deixem enrere: el taller.

Amb la vostra ajuda es va reconvertir la freda habitacio on de fet inicialment dormiem en un espai que oferis calor amb la doble funcio de taller i expositor dels productes creats pels nens. La sala esta dividida entre un espai amb una taula gran i tots els materials necessaris per treballar les ceramiques i una altra zona habilitada per mostrar els productes i rebre visites.

Com us deiem al iniciar aquest projecte l'autososteniment economic era un dels objectius d'aquest taller, pero no el mes important. Molts nens de la llar han estat rebutjats i humiliats per les seves propies families, i es per aixo que gran part del treball es va centrar en crear un espai del qual es poguessin sentir orgullosos, un raco on la seva autoestima no pogues ser danyada per ningu. Amb aquesta idea la decoracio de les parets esta formada amb fotografies de cada un dels membres de la llar, i la majoria de textos descriptius son narrats en veu dels propis nens.

Qualsevol visitant que entra al taller es troba en primer lloc un mural de cara de la llar on els seus principals membres n'expliquen la seva historia: el porter Abel, els professors, les germanes i finalment tots els nens. Aprop de la taula del taller hi penja un altre mural on els nens donen a coneixer com se'ls hi ha donat l'oportunitat d'aprendre l'art de les ceramiques, com treballen l'argila, com pinten les ceramiques i, sobretot, quin es el seu somni: arribar a tenir un dia les mateixes oportunitats que qualsevol altre persona. I finalment un ultim espai on s'ofereixen les diferents possibilitats per poder ajudar a la llar ja sigui donant suport al treball dels nens, divertint-se una tarda tot jugant amb ells i aprenent una mica del llenguatge de senyals, quedant-se mes temps fent voluntariat o simplement fent correr la veu!

A mes va sortir la idea espontanea de preparar un raconet per penjar les meravelles que alguns dels nens creaven en les seves tardes lliures amb l'ajuda de la Madre Carmen. Braçalets, collarets i arrecades fets amb productes naturals de la Selva Amazonica. Aquests dies hem apres que ensenyar es donar oportunitats, i l'objectiu es que tothom senti que el seu treball, sigui quin sigui, pot ser util.

Per atraure a la gent, a fora de la llar s'ha penjat amunt el precios cartell de 'Taller de Ceramica Solidario' que va preparar la professora Sonia, un altre cartellet a la porta principal ple de color amb un gran 'Bienvenidos' i una vitrina plena de fotografies dels nens que descriu breument la llar i invita a qualsevol curios a passar sense por endavant. El centre es troba envoltat per 3 hotels i aprop de la principal plaça turistica, aixi que no podem mes que desitjar la millor de les sorts d'ara en endavant!

Amb aquest primer pas ferm molts dels somnis de les germanes i professors començaran a prendre forma: ampliar l'educacio dels nens fins a secundaria, oferir tallers per aprendre a llegir els llavis, millorar les condicions de vida dels petits, ampliar la capacitat de la llar a tots aquells que no se'ls hi podia donar cabuda fins ara i, sobretot, oferir una oportunitat professional dintre la llar per tots aquells que acabin la seva educacio pero que no desitgin deixar el centre.

I aquests somnis son avui una mica mes realitat ja que ha estat tan gran el suport que heu donat al treball dels nens que hem pogut cobrir tot el cost del projecte i començar a donar benefici net per la llar! Abans de marxar vam dur a terme l'enviament de les dues primeres comandes de ceramiques: 27kg de generositat en total. I una recent increible campanya solidaria a Olot apropara el somni mes que mai :-)

En vistes a que l'empenta no ha frenat i que alguns no vau arribar a demanar les vostres ceramiques, s'ha creat un cami amb les germanes per tal de poder seguir amb els enviaments tot i que nosaltres ja haguem marxat. Qualsevol interessat pot contactar-nos al nostre e-mail. Nomes us demanariem una mica de paciencia en l'enviament ja que les estanteries ja s'han buidat!

miquelantonijuan@hotmail.com

Nosaltres ja fa uns dies que vam deixar enrere amb emocio la casa. Fisicament ja no hi som, pero del nostre cor no en surtira facilment. Vam arribar-hi amb tan poc i n'hem sortit tan plens que costa de creure. Amb tan poquet s'ha arribat a fer tant, i nomes ha calgut un sol pas per part de tots nosaltres: la bona intencio.

Gracies de tot cor de part de tota la llar i fins ben aviat!

Hogar San Francisco de Asis, Cusco, Peru

Amics, permeteu que avui us donguem a coneixer la llar de l'alegria.

Ens trobem a Cusco, al sud del Peru, i mes concretament a una de les llars de San Francesc d'Asis per a nens amb discapacitat auditiva i en situacio d'abandonament i pocs recursos dels departaments de Cusco, Apurimac i Madre de Dios. Aquesta area es tan gran com la mitat d'Espanya, i viu poblacio majoritariament indigena i compren la zona de la selva amazonica, molt perjudicada pel bany de sang terrorista viscut no fa ni 10 anys.

Al centre hi viuen fixament 32 nens entre els 5 anys i els 18 anys i 10 mes que no dormem al centre ja que les seves families son de Cusco i nomes assisteixen a les classes matinals. La majoria d'ells son sords de naixement i muts al no haver tingut mai l'oportunitat d'escoltar la parla. Tambe hi ha algun cas amb sindrome de Down. Els professors especials son els responsables de la seva educacio desde parvulari fins a la finalitzacio de primaria, el porter Abel vetlla per la seva seguretat durant el dia i les germanes franciscanes, tan joves pero valentes, cuiden, cuinen, mantenen, eduquen i estimen els petits. Son la seva familia, i per ells donen la seva vida.

Ens trobem a la llar de l'alegria. L'unica fredor que un troba al visitar-la es la seva entrada: una simple porta gruixuda de fusta, color marro-fosc en una paret ben grisa, on nomes s'hi pot llegir en pintura blanca "garage". La resta de sensacions que s'hi viuen al entrar-hi escalfen el cor.

La majoria de nosaltres utilitzem el llenguatge de senyals nomes per enfatitzar la nostra comunicacio diaria o per enviar algun missatge rapid quan impera el silenci i la veu no es pot fer notar. Son diferents mostres de gesticulacio, ja sigui movents els braços o dits de les mans, que sovint ens passen inadvertides. Pero per aquells que han nascut sords o tenen alguna discapacitat auditiva, les senyals son la manera d'aprendre i fer-se entendre al mon.

Darrere la porta d'entrada espera un mon on el so deixa de ser important, pero no per aixo s'hi parla menys. S'escolten crits, brams! I es que els nens no deixen d'emetre sons pel fet que siguin sords, simplement no en son conscients. Fora pors. No cal saber el seu llenguatge per comunicar-nos-hi. Quan nosaltres hi vam entrar ni tan sols vam podem practicar el nostre Hau estil apatxe ja que una munio de petits ens van rodejar rapidament! Al veure que no sabiem parlar amb senyals ens van agafear inmediatament els dits de les mans per poder ensenyar-nos l'abecedari, i com dir bon dia, i com dir bona tarda, i com es diuen, i quants anys tenen. Somriures, mirades d'alegria, crits, mes nens arriben...

No cal que passin ni 5 minuts perque tot respecte inicial per part nostra es dissipi. Potser no sabrem explicar-nos amb el llenguatge de senyals, pero hi ha un idioma gratuit que es facil de compartir: agafar-nos de la ma i compartir una abraçada.

Amor, tendresa i estima. Es tot el que demanen. La majoria d'ells no te quasi contacte amb els seus pares, si es que en tenen algun. Molts d'ells van ser abandonats, cruelment, deixats al centre per 'anar a fer un recado', recado del que mai van tornar. Les germanes han intentat reunir families, pero molt sovint els pares neguen els seus propis fills, els rebutjen, s'aparten del que veuen perque creuen que 'aixo' no pot haver ser creat per ells. Un fill 'tonto', 'retrasat', que no es pot comunicar. Es dificil sovint contenir l'ira quan un es mira els ulls d'aquests petits i ells simplement obren els dos braços demanan una abraçada. Maleit egoisme i ignorancia. Ens parlen de l'Eloy. Sempre tan somrient! Pero va arribar a la llar com un salvatge. Es llençava al buit, es tirava contra les parets, no seguia cap ordre, es barallava amb tots. A casa seva havia estat visquent...al corral, amb els animals, caminant de 4 potes. Te 5 anys. Les professores el veien autista, no veien recomanable que es quedes al centre, seria perjudicial pels altres. Pero les germanes...van demanar temps, temps per abraçar-lo cada cop que es portes malament, donar-li petons, agafar-lo de la ma, mirar-lo als ulls amb tendressa: donar-li amor. I avui, nomes mesos despres, l'Eloy no para de somriure, va a parvulari i camina amb el seu estil coix, pero camina. La gent diu que es un miracle. Les germanes diuen que es donar amor.

Sabeu que fan els petits quan algu com nosaltres els visita i no els enten? Es posen les dos mans al cap i les gesticulen en forma d'ases, i es que carinyosament senten pena que no els poguem entendre. I alguns pensan que son tontos...i son tan llestos! Tenen les mateixes facultats que nosaltres pero els hi costa una mica mes avançar cami. Nosaltres som molt afortunats, moltissim, i no sempre en som conscients.

Malauradament el cami per ells segueix sent molt dificil. A 3.300m d'altitut que ens trobem viuen amb samarreta i un jerseiet. Nosaltres amb gorro i bufanda ens gelem. No hi ha cap tipus de calefaccio, la dieta es suficient pero tan basica, falta material escolar, no hi ha quasi llibres, costa poder mantenir els professors, falten productes per poder rentar la roba, falta roba. Falta de tot. Les ferides es curen amb aigua i sabo i els petits surten al camp nomes quan es pot pagar una mica de gasolina de la furgoneta que ja porta 40 anys al centre. Fins a 30 teniem hi vam cabre el passat diumenge.

Falta de tot, i lo mes important es que fins fa poc faltava Futur.

Els nens passaven les tardes fent primer els deures i despres basicament jugant, sentats, pensatius, alguns no fent res. Aburrint-se. A la madre superiora Carmen, una dona de somriure etern, se li encongia el cor veient com el temps passava inexorablement sabent que acabat el sise grau, ultim curs d'educacio, els nens haurien de deixar el centre i afrontar un futur mes que incert.

Pero la providencia, la fortuna o l'amor la va posar en contacte amb la germana Irene, responsable d'un dels centre 'El Buen Pastor'. Al veure-la tan preocupada li va parlar d'una iniciativa que ells van començar fa uns anys tot creant un centre educacional de ceramica on nens o adults amb dificultats poguessin aprendre com fabricar meravelles amb argila. Altruistament va oferir-li poder enviar als nens mes adults per les tardes de manera que aixi poguessin aprendre poc a poc l'ofici, una oportunitat de feina, una oportunitat pel seu futur.

I els nens s'hi han volcat! Els professors que els ajuden cobren per sota del salari minim del pais per tal de poder ajudar a les germanes, i els nens aprenen amb ganes, amb alegria i el resultat es simplement increible. Els gravats de cada peça son Inques, unics i originals, i cada un dels objectes pot portar fins a una setmana de treball manual. Fabriquen entre altres tasses grans, conjunts de cafe, jerres, conjunts de vinagreres, suports per espelmes i bols de sopa. Amb la seva generositat infinita, la germana Irene ha proposat que la llar de franciscans pugui utilitzar gratuitament totes les instalacions i quedar-se el material fabricat nomes pagant el preu de cost dels materials.

I aqui neix una preciosa oportunitat cap a l'autosostenibilitat d'aquesta gran familia amb la que tots podem participar.

La llar dels nens es troba aprop de la plaça principal de Cusco. Son tants els turistes que hi passen a diari! Parlan amb la madre superiora va sortir la idea de intentar reparar amb condicions una saleta a l'interior de la llar amb les ceramiques fetes pels nens exposades en estanteries de fusta basiques, decorar-la informativament amb joia tot explicant la missio de les germanes i el treball dels nens, montar un cartell exterior a la llar per donar a coneixer la venta de les ceramiques i difondre triptics explicant l'existencia de la llar.

Amb quina finalitat? Tres de molt importants. En primer lloc dotar a la llar d'un ingres economic que pugui millorar les condicions actuals de vida, d'educacio i de futur dels nens. En segon lloc obrir una porta perque els nens puguin ser autosuficients. Si la llar els hi pogues oferir feina llavors no tindrien que deixar el centre quan acabessin l'educacio primaria, i aixi podrien seguir avançant mes amunt en els seus estudis tot mantenint la seva llar i familia. I tercer, la visita constant de gent al centre, locals o turistes, ajudaria a trencar poc a poc les barreres i pors que encara es mantenen respecte als nens sords. Si veiessiu com es mira la gent als nens quan sortim al parc, com si fossin extraterrestres vinguts d'una altra realitat. No s'hi acosten, se'ls miren de reull i sobretot, no entenen la seva vida. Obrir aquest centre seria un primer pas cap a l'integracio.

Pero aquest cami tan bonic, aquesta oportunitat de crear un cercle sostenible per la llar necessita una empenta, l'unica que no tenen les germanes: l'economica. I es per aixo que hem pensat que tots els que volguessim ens podriem convertir en els primers compradors de les peçes de ceramica que realitzen els nens. Es un material tan bonic que de ben segur que el comprariem si el veiessim per casa nostra! I es la millor mostra de solidaritat que podem mostrar envers ells: respecte cap a la feina que estan aprenent i suport tot comprant-ne les primeres unitats.

Amb aquesta primera compra d'unitats les germanes podriem començar a tirar endavant l'inversio per montar la tenda. Tenen tanta empenta i la mes gran no passa dels 30 anys. Elles mateixes prepararien l'enviament de tot el material a Barcelona via correu maritim i alli seria distribuit, probablement per nosaltres mateixos que arribem en 2 mesos, a cada un de vosaltres.

El preu que hem pensat posar es un preu orientatiu pel que podria costar aquest producte a Espanya a una tenda de comerç just i compren les despesses d'enviament. Tot el que es reculli anira completament destinat a impulsar la tenda de ceramica dels nens.

En alguns casos les fotografies nomes mostren el detall d'un conjunt de peçes, i us podem assegurar que les imatges infravaloren la realitat! A cada una d'elles trobareu la descripcio de l'objecte a sobre de cada fotografia. Tan de bo us agradin!

Tasses ; 10€ unitat

joc de cafe amb 4 tassetes i cafetera; 40€ unitat (seguent fotografia es detall platets)

Conjunt de beguda amb jerra i 4 vasets; 40€ unitat

Conjunt de vinagrera; 35€ unitat (seguent fotografia es detall vinagreres)

Gerres per beure; 30€ unitat

Suport per espelmes; 10€ unitat

Bol de sopa; 25€ unitat

Bols petits per sucre o qualsevol objecte; 10€ unitat

cendrers; 10€ unitat

Els objectes que desitjeu els rebrieu segurament al mes de Juliol. Us demanem paciencia en aquest sentit pero es la manera d'enviament mes economica per les germanes. Desitjem que 'La Caixa' ens cobrara de nou el minim interes a l'hora d'enviar els diners cap el Peru, aixi no es per valor en la transaccio.

Qualsevol persona interessada pot fer-nos arribar la seva comanda al seguent correu i nosaltres facilitarem inmediatament el numero de compte. Tambe estem mes que disponibles per facilitar mes informacio, rebre idees que pogueu tenir o suggerencies! Per ara us mantindrem sempre al dia de tots els passos que la llar prengui per tal de construir el futur dels nens. Anims a tots!

miquelantonijuan@hotmail.com

Germanes, nens, professors, tots creiem amb el projecte. Començarem a treballar ja, durant aquesta propera setmana, per tal que tot quedi llest per ser executat quan hi hagi disponibilitat economica. Com mostra el 'Persie' a la fotografia, un dels mes petits de la casa, ja quasi tot esta OK! :-)

Moltes gracies de tot cor de part de la llar.

Noticies desde les antipodes catalanes

'New Sea Land' es un pais amb tantes capes com una ceba.

Els seus ja orgullosos 10 anys de supremacia com a millor desti mundial i l'explotacio massiva de l'exit de 'el senyor dels anells' han anat forjant una imatge turistica de pais-massivament-visitat que, un cop un hi arriba, xoca frontalment amb tots els sentits. Afortunadament!

Un exemple rapid. La primera idea que teniem abans d'arribar al pais era que Nova Zelanda es...

un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones

Be, un cop un aterra a les antipodes de Catalunya i dona una ullada al paissatge la imatge comença a canviar...

un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones que conviuen amb mes de 40 milions d'ovelles

I en el moment que entres amb contacte amb els 'kiwis', nom que reben els novazelandesos, la primera capa de la ceba cau de cop i es que amb un somriure et diuen que Nova Zelanda es...

un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones que conviuen amb mes de 40 milions d'ovelles les quals, amb els seus pets, si si, pets, son la principal causa de destruccio de la capa d'ozo de la regio

------------------------------------------------------

Amb el pare ja arribat de tornada a Barcelona i nosaltres sobrevisquent al jet lag recient arribats a Xile la melancolia dels records invita a la tranquilitat suficient per mirar enrere amb tendresa els darrers 2 mesos viscuts a la sempre sorprenent Nova Zelanda i, sobretot, aquests ultims 20 dies en que un nou membre es va sumar a l'equip de viatje.

En primer lloc ens ve al cap les nostres estimades pomes, i peres, i pressecs...Van ser finalment 6 setmanes molt intensives en les quals no hi havia diferencia entre cap de setmana o setmana ja que els dies de festa eren nomes aquells en que no hi havia feina, es a dir, pocs. Encara ara em faig creus de la gran força i determinacio de la Dashi durant aquest temps, i es que fent numeros enrere han estat 40 les tonelades de fruita que hem recollit cada un de nosaltres a rao de 1 tonelada i mitja per dia. Pero amics, n'estem molt contents :)

Treballar al camp recollint fruita ens ha ensenyat a valorar una feina que sovint es clasifica com a no suficientment digne com per guanyar-se la vida. Hem compartit experiencia amb algun 'Kiwi' pero sobretot Maoris, Indonesis, gent de l'illa de Tonga, de les illes Salomon o de Fiji. Inmigrants. Gent que en alguns casos podra fer en 3 mesos el sou d'un any. En altres es separen de familia i fills buscant trobar una feina que dificilment els ajudara a canviar el seu futur. Tots venien potser de camins diferents, pero la cordialitat i el bon humor era sinonim comu del dia a dia. Ja ben d'hora cap a les 8 del mati quan la fruita encara gelava les mans resonava pels arbres els seus cants i grans riures! I nosaltres quan tornavem a casa, tot i que destrossats, sempre teniem raco per la broma ;-)

Tot i aixo de ben segur que l'experiencia no hauria estat tan gratificant si no hagues estat per la nostra fortuna d'haver-nos creuat amb una familia de kiwis tan excepcionals. La Desiree, el Peter, el Jerry, el Clif, la Bony, el Norm, la Sarah, el Craig, els seus tres fills, grup de gallines i dos ases van fer-nos sentir rapidament com a casa, sentiment que no haviem encara pogut experimentar en 8 mesos de cami itinerant. Per si no fos poca la gratitut que teniem envers ells, nomes faltava que rebessin el pare amb els braços oberts un cop va aterrar al pais...el dia del seu aniversari!

La resta del viatje, ja mes en clau turistica, ha estat fascinant. La veritat per endavant un que escriu no les tenia totes respecte a la foto-perfecte amb que tothom descrivia Nova Zelanda, pero la reputacio que ha anat acumulant el pais es ben merescuda. En clau de broma pero amb gran veritat el Norm solia dir-nos que no hi ha cap pais com NZ on un pugui començar el dia pescant una truita de riu, anar despres a caçar un cervol, passar la tarda llençant-se per una pista d'esqui a 3.000 metres i acabar el dia tot recullint els ultims raigs de sol amb la taula de surf. Tot en 24 hores.

De truites i cervols no en vam perseguir pas cap, pero de parcs naturals, costes verges esquerpades i serralades nevades i amb glaciars no ens n'hauriem cansat pas mai. Amb la trota kilometres sexy furgoneta 'jucy' vam creuar rapidament tota l'illa Nord des d'Auckland a Wellington ja que voliem centrar dues setmanes almenys a l'illa Sud, sobretot a la ben protegida costa Oest. Ja des del moment en que un s'embarca al ferry que conecta les dues illes es facil adonar-se que cal anar amb camara a ma, i el pare i la Dasha, tots dos en funcions periodistiques, van deixar gravat un reportatge que fa mal a la vista de tan que brillen els ulls!

La ruta

Malborough sounds

Llac Wanaka

Abel Tasman parc

Llac Sylvan


Glenorchy

Costa Oest

Costa Oest II

Glaciar Joseph

Llac Wakatipu

Pero tot i que aquesta parada hagi pogut resultar una de les mes atractives visualment, sens dubte tots dos la recordarem molt mes pels bons records i somriures que el pare va compartir amb nosaltres. Ningu es podia creure que cumplis els anys que cumpleix...Dormint en cabines minuscules a camps que baixaven sota zero, dinant durant quasi les tres setmanes entrepans de fira improvisats a mitat de cami, aguantant estoicament possibles entrebancs sense dir ni piu i fins i tot acabant dormint una nit als seients frontals de la furgoneta al no quedar cap altra opcio d'acomodament...

La seva bondat es va guanyar a pes un raco molt important dintre nostre i la seva marxa la vam viure tristement, i es que guardarem per la memoria de la resta de viatje l'alegria que vam compartir tots plegats.

Pare, "que tinguem sort" :-)

Per part nostre dema decidim rumb entre tres possibles opcions: A- Directes a Peru en trajecte de 28h d'autobus B- Directes a Bolivia 'estalviant', es a dir, via combinacio de bus i tren tot creuant la frontera a 5.000 metres i a sota zero o C- Directes a Bolivia estirant la butxaca a traves d'un tour que promet pero que esta fora de pressupost... Passi el que passi sortirem de Xile perque malauradament no ens podem permetre costejar unes setmanes pel pais.

Que la son deixi pas a la reflexio i que el descans ens mostri el cami a seguir... 'Cachay?' ;)

De SSL al camp de pomes

Ahoj cesky pratele! Viteite na mem blogu. Pisu katalansky ale jednou doufam budu psat cesky ;) Zatim umim jen: strc prst skrz krk!!! :-)

Sembla ser que una bona part de la comunitat txeca visita el blog desde que la Dasha va posar el link a la seva pagina, aixi que calia donar-lis una benvinguda! Per la vostra curiositat, la traduccio seria:

"Hola amics txecs! Benvinguts al meu blog. Esta escrit en catala pero potser algun dia podre escriu-re'l en txec ;) Per ara ja he apres a pronunciar: clavat un dit a traves del teu coll !!"

L'ultima frase no es cap bojeria sino una d'aquestes curiositats divertides que te aquest idioma tan ric, i es que si us hi fixeu, la frase no te cap vocal! Tot un maldecap per nosaltres quan toca pronunciar-la...

Pel que fa a nosaltres, ja tenim feina a Nova Zelanda i no som ilegals :)


La sortida de Filipines va ser caotica, i precedia el que seria una setmana tensa que ens duria en 6 dies desde Manila a Singapur, despres Perth a l'oest D'australia, posterior vol a Sydney i finalment Auckland, Nova Zelanda. La marato aeria, pero, no començava amb bon peu. I es que un dia us posare al dia de totes les coses que em perdut durant el viatje, pero a Filipines vam tastar no nomes la divertida vergonya de veure marxar el ferry davant els nostres nasos sino tambe l'amarg sabor de perdre un vol per trobar-nos a l'aeroport equivocat. Maleides metropolis...Per sort teniem marge per 'perdre' un dia per les posteriors conexions, aixi que al mal temps bona cara que avui toca desgracia pero dema potser seras afortunat.

Tenint en compte que una nit a Singapur o Australia significaria el cost del pressupost de 2 dies per Sudamerica, no ens va quedar mes remei que, per dir-ho d'una manera fina, 'viure a l'aeroport. Savieu que existeix una pagina web (www.sleepinginairport.net) on diferents viatjers puntuen la qualitat de vida al pernoctar arreu dels aeroports del mon? Crec que ens en farem usuaris, i es que vam posar el sac de dormir a totes les destinacions. I si us haig de ser sincer, aquelles nits superaven la mitja de comoditat que ens hem trobat per moltes destinacions. Si fins i tot teniem dutxa d'aigua calenta i wifi gratis!

Era curios. En tan curt lapse de temps haviem passat de ser viatjers suficientment 'rics' per gaudir d'un minin de comfortabilitat als paisos asiatics amb 20$ al dia a convertir-nos en nomades vagabunds sobrevivint en un pais desenvolupat intentant no variar el pressupost. I la veritat es que no notavem gran diferencia. Sera potser que de vegades pensem que necessitem la motxila ben plena per disfrutar del dia a dia, i en el moment que la motxila es buida ens adonem que la majoria de coses que carregavem no ens feien pas cap falta ;)

Arribavem al pais amb les butxaques prou buides per no sobreviure gaire mes que un mes, i planejava l'ombra de la cancelacio del viatje a Sudamerica...Amb aquesta tensio interna aterravem a Auckland, la gran ciutat del pais situada a l'illa nord. Teniem visa de turista, es a dir, per quedar-nos-hi fins a 3 mesos. Pero no teniem permis per treballar. Ai, ilegals i sense papers! El fet es que haviem llegit per internet i sentit d'altres histories que podriem trobar feina en aquestes condicions en el sector agricola on es paga amb efectiu, ja que Nova Zelanda, amb 4.000.000 d'habitants i un territori tan gran com el Regne Unit, importa ma d'obra d'on sigui i com sigui. Aquesta opcio no ens agradava pas del tot, mes aviat gens, i amb la vergonya a sobre vam intentar comensar a averiguar on trobar feina... (a diferencia de la majoria de paisos de la UE, Mr. Zapatero no te encara cap acord amb el govern neozelandes, de manera que no ens podem beneficiar d'una visa per treballar quasi gratuita)

Primera parada: Tauranga

Aconsellats pel propietari d'un hostel a Auckland vam dirigir-nos en bus (40$!!) cap a l'est de l'illa on, deia, trobariem feina facilment. La veritat es que, sense visa legal, la cosa no va resultar ser gens facil...Despres d'una tarda infructuosa vam decidir canviar de zona, pero els nervis anaven creixent. Tocava comensar a vigilar al maxim la butxaca, i per sort vam millor les tecniques de negociacio tot dormint a un camping per 8$ quan el preu mitja ronda els 30$. Punt positiu cap a l'estalvi:)

Segona parada: Matata

Ens vam deixar portar per la corrent, i la corrent en questio diu que a Nova Zelanda, si vols estalviar, toca fer autostop :) Jo mai ho havia fet!!! I haig de reconeixer que passada la vergonya inicial dels 5 primers minuts, no deixa de ser una manera facil de viatjar, divertida per la gent que coneixes i, sobretot, barata :) En menys d'un quart d'hora un hippie parava la segona furgoneta i ens feia tot una classe magistral de fruites i cultura Nova Zelandesa mentre recorriem 150km direccio Hastings, el nou objectiu on voliem arribar. El fet es que al punt on ens va deixar, cap a les 6pm, no era la via mes rapida cap a Hastings...sino mes cap al cap Est de l'illa, una ruta llarga i no tan transitada. Pero aixo no ho sabiem fins que...el Peter Kelly se'ns va acostar :)

El Peter en questio es va encongir al veure desde casa seva a dos joves com nosaltres amb un cartell cap a Hastings? Que per ell vindria a ser com si a casa nostre estiguessim parats a la carretera cap a Marato amb un cartell cap a Lleida...Ens va invitar inicialment a posar la tenda al seu jardi, posteriorment ens va invitar a dormir a casa seva en una habitacio impressionant, posteriorment vam degustar la deliciosa cervessa Kiwi, i finalment ens va cuinar un sopar excelent :) I per si no fos poc, la seva dona tenia un germa a Hastings que treballava al sector de recolecta de pomes!!! Aixi que en questio d'una hora ens vam trobar que un tal Norm ens estaria esperant a Hastings per colocar-nos a alguna feina bona. Ole!

Tercera parada: Hastings

Per si no fos poca la seva gratitud, un tiet que vivia a la casa va conduir-nos al dia seguent 300km gratuitament fins a Taupo, ja ben aprop d'on voliem arribar. I un cop tirats de nou a la carretera, no van passar ni 5 minuts fins que un manager d'un hostel de backpackers va parar i ens va portar fins al nostre desti final! Gran pais per no rascar-se la butxaca...

El Norm era el germa que la familia havia contactat, i ens va recollir inmediatament al centre de la ciutat. Barbut, rondant els 60, te un humor amb tocs escocesos i va acceptar amb bona fe la nostra transparencia al comentar-li que no teniem visa...i ens va ajudar a descobrir que existeix un permis temporal per treballadors destinats al sector agricola. Vam passar a ser legals!

Seguint amb la flor al cul, el Norm ens va acompanyar a casa seva: un enorme ex-camp de pomes on hi viuen la seva filla i familia. El fet es que solien tenir una mini-casa (salo, cuina, lavabo, i dormitori amb 5 llits) pels viatjers que treballaven als seus camps, i ens van oferir quedar-nos-hi per una nit, gratis! Genial ;) Al mati seguent el Norm ens portaria pels camps propers per buscar algu que ens pogues oferir feina. Que mes podiem demanar...

Quarta parada: 'Long views' (Grans vistes)

7am. Plou a bots i barrals. El Norm truca a la porta i nosaltres estavem engullits per un llit ben tou i comode. Ens mobilitzem amb 10 minuts i es que el Norm ens diu que coneixerem a un possible jefe. Sortim amb pantalons curts, sense jaquetat i la realitat es que, en 30 minuts...ens trobem amb el sac penjat al coll i recollint pomes dels arbres! Ja teniem feina!!!!!

El sou, mes que suficient per continuar el viatje fins a l'estiu.La feina, dura dura, pero ens la prenem amb alegria i com a una bona dosis d'exercici que ja ens feia falta. Compartim ofici amb algun que altre kiwi, altres motxilers de viatje com nosaltres i gent local de les illes veines com Samoa, Tonga o les Illes Robinson. El treball consisteix en carregar pomes a la bossa que penjem al coll i buidar-la al palet en questio durant 10 hores al dia i durant 6 dies a la setmana per un preu irrisori: 80 euros diaris a canvi de transportar uns 1.500kg de pomes de mitja... Pero tenim el que voliem i no ens fa falta pas res mes :) Acomodament: la familia del Norm ha accedit finalment a deixar-nos la seva mini-casa per 5$ al dia! Fins i tot han posat tele i ens han deixat dues bicicletes per moure-ns per la zona....

Total: arrenquem una nova etapa en la qual ens podrem asentar finalment una mica. Tenir cuina vol dir poder cuinar finalment tots els curries que hem apres pel cami, i posar en practica unes receptes de mermelada que vam descobrir a Filipines (de pomes, es clar...) :) Ara ens criden per recollir pomes, ara peres, ara pressecs. Estem en temporada de recollida i intentarem apretar l'accelerador fins que el cos aguanti. Despres ja tornarem a la vida viatjera, segur que amb mes alegria que mai.

Ah! I ja esta confirmat que tindrem una agradable visita per quasi dues setmanes, i es que el meu pare s'unira al viatje a principis d'Abril per recorrer Nova Zelanda un cop acavem de treballar. Visca!!!

ps: una de les curiositats de tan impressionant pais es coneixer la cultura i llengua de la minoria Maori que viu repartida per l'illa Nord i Sud. Encuriosits a mirar el seu canal de televisio amb el llenguatge sonor i sempre alegre, ens vam trobar amb una curiosa sopa de lletres amb desafortunadament similituds a la nostra llengua...En els propers dies espero coneixer a la feina algun Maori que em dongui la traduccio ;)

Un viatje per Filipines: cami a Romblon!

Oh Filipines Pilipinas! Arribavem al segon arxipielag mes gran del mon despres d'Indonesia amb 7.107 illes guiats simplement per una brisa de curiositat i ahir en marxavem acompanyats per la melancolia d'un tsunami d'hospitalitat i alguna que altra sorpresa...quina cultura mes amablement xocant!

El passat dels Filipinos o Pinoys ve marcat per les ocupacions extranjeres: en primer lloc l'espanyola, que durant mes de 300 anys va convertir els locals en 'indios'; tot seguit l'alliberacio i nova ocupacio americana donant peu a les salutacions oficials als extranjers a moltes parts del pais, "Hey Man!' o "Hey Jou!". Entremig arribada dels Japonesos durant la II Guerra Mundial. I finalment i un cop 'alliberats' de tot control exterior, un present marcat per 20 anys de control interior a traves d'una corrupcio massiva que mante gran part de la poblacio filipina en el llindar de la pobressa tot i els rics recursos del pais. Es frustant constatar que les dades oficials parlen d'un 20% de families filipines amb una mitja de 6 fills visquent amb 20 centims d'euro al dia mentre que la Renta per Capita del pais mostra 3.000$ per persona...

A nivell comparatiu i per entendre millor els numeros, Laos o Cambotja per exemple mostren una Renta Anual per Capita que no sobrepassa els 600$, pero Filipines es beneficia del 1.000.000 de compatriotes que treballen a l'extranjer aportant remeses que arriben fins al 10% del PIB del pais. Quan un viatja per les zones rurals es facil reconeixer quines families s'afavoreixen d'aquests enviaments, i es que les cases de fusta i metall sovint conviuen amb 'castells' de dos i tres pisos.

I tot i el passat d'ocupacio i les dificultats del present, oh sorpresa, els Filipinos van ser recentment declarats com...la poblacio mes feliç del mon! I si un s'aparta de Manila i les zones mes turistiques no es gens dificil descobrir perque. Aqui va la nostra vivencia!

El nostre viatje començava massa aviat, i es que el vol desde Vietnam arribava a les 4am a Manila. Mala hora per aterrar a una capital de 11 milions d'habitants, tants com la Republica Txeca. Enfrontar-nos de matinada amb tota la troup d'estafadors i fauna variada que habita els carrers de la metropolis ens va ajudar a decidir marxar ipso facto cap a les provincies, i es que el nostre desig era mesclar-nos amb els filipinos fora de l'ambit turistic. Amb dues setmanes per moure'ns lliurement vam centrar la vista al ben mig del pais, a les anomenades Illes Romblon, que tot i trobar-se a nomes 100km lineals de Manila prometien un viatge prou complicat per atraure al turista de maleta amb rodes: no hi ha aeroports, nomes si pot arribar via multiples conexions de ferry i petites barques i, tot aixo, si el temps i les onades ho permeten...en el nostre cas, l'odissea d'arribar al paradis va costar 5 divertits dies :)

Dia 1

Taxi matiner desde l'hotel de Manila fins a la parada de bus. Els taxis a Filipines son famosos per ser els mes barats de tot el Sud-Est Asiatic. Sera per aixo que els taxistes desconecten els taximetres... Conexio amb el bus de fabula, ja que nomes arribar pujem a un que ens porta cap a Batangas, ciutat grisa portuaria que alberga la majoria de conexions de ferris cap al Sud del pais. Tot i que existeix un ferry directe fins a la mitat del nostre cami, desestimem l'opcio perque viatjar de nit i arribar a les 2am en el nostre primer viatge maritim no sembla una bona idea. Aixi que optem per la via secundaria que ens portara a traves de ferry cap a Calapan i despres furgoneta cap a la ciutat de Rojas, on ens diuen que cada mati surt un 'pumpboat' cap a l'illa de Tablas, veina de Romblon. Sembla facil :)

Som els unics turistes que viatjen cap a Calapan, aixi que no passen ni 10 minuts fins que aconseguim 100% de notorietat. Les converses solen començar amb un sorprenent "Gracies per visitar el nostre pais" o un elusiu "Benvinguts!", per seguir posteriorment amb una bateria interminable de preguntes sense perdre el somriure: D'on sou? Com us dieu? Quants anys teniu? Sou religiosos? Que se us ha perdut a Romblon? Perque no aneu a Boracay? I nosaltres ven sorpresos de com aquesta gent pot entendre's donat el fet que a Filipines existeixen 171 dialectes diferents...

Dia 2

A les 10 del mati hauria d'haver sortit la nostra barqueta via l'estret de Tablas, pero ens diuen que l'embarcacio no va arribar ahir nit (???) Seguint una logica aplastant ens comuniquen que si arriba aquesta nit, podrem sortir dema al mati...

Dia 3

La barqueta tampoc va arribar ahir nit, diuen que degut al mal temps...Per sort coneixem el Simone, un Italia de 42 anys que intenta arribar al mateix desti i que ens sugereix una ruta alternativa mes llarga pero abord d'un ferry. Sembla mes segur, i es que nosaltres no saviem que l'estret de Tablas es tristement famos internacionalment per haver-se cobrat la pitjor catastrofe maritima del segle XX amb 4.300 morts, tres cops les del Titanic. Afegeix que fins i tot a dia d'avui mes d'una barqueta no sol arribar a desti perque les previsions del temps en aquesta regio tifonica son a vegades guiades per Nostredamus. Un 'visca' els consell d'altres viatjers...

El Simone resulta ser tot un personatge. Va aterrar amb 16 anys i sense duro a Tarifa, i se les va apanyar durant tot el seguent any movent-se entre Melilla i Andalusia tot cultivant un castella divertit amb accent italia i andalus. Sorpren la samarreta que porta, 'supervivientes', pero es veu que va treballar com a camera a la primera edicio del programa a Espanya! Comenta que la Marlene Mourreau era la mes enrollada :-) Cafe rere cafe sens acaba passant l'arros, i amb cara d'estupefaccio i davant el riure descontrolat dels filipinos ens troben amb la motxila posada i el ferry desamarrat del port i marxant ja via a Cataclay...se'ns ha escapat!

Per sort per la tarda en surt un altre i no ens cobraran pas cap recarrec, i tenint 5 hores per endavant ens encaminem cap a la platja de sorra que bordeja el port. Nomes caminats 100 metres passem per davant d'un resort on sembla ser que celebren un casament...civil? Gran sorpresa trobar-se amb el primer civil que veiem arreu d'Asia justament en un pais on el 95% de la poblacio es catolica. Preguntem si podem mirar i...en 5 minuts ja ens han assentat amb un plat de crancs i bona carn a taula...en 10 minuts coneixem l'alcalde de la ciutat...i als 15 minuts ens estem fotografies amb els nuvis a cop de brindis de whisky. Sort que el Simone te mes traça que nosaltres en aquestes situacions perque sino, per cortesia, hauriem acabat amb mitja ampolla de whisky i brandy al cos. Se'ns fa dificil marxar i acabem contents d'haver perdut el ferry :)

Dia 4

Aquest mati, finalment, agafarem si hi ha sort una barqueta direccio a Tablas, i si 'Fatima' ho vol, i arribarem. I es que la religiosa barca de nom 'Fatima' esta construida basicament amb pals de fusta ben lligats a cada costat per aportar una mica mes d'estabilitat contra les onades de l'estret, pero sorpren mes que fins i tot a cuberta un pot veure cordes que aguanten els pals que formen el terra...Sortim a mar oberta i, sooort de la pastilla contra el mareig, i es que les onades converteixen el viatje amb la muntanya russa mes bestial en que mai m'hagi pujat. Tot i aixo aqui ningu per el somriure, i si el vaixell comença a trontollar massa cap a un costat, doncs s'envia a un de la tripulacio fora coberta perque faci de sobrepes al canto descompensat. I tot i les onades, el tiu encara em dedica al somriure per la fotografia :) Disfrutem de la dutxa gratuita amb un paissatge paradisiac combinant platjes verges de sorra blanca, palmeres tropicals i pics de gespa ben verda. I pensar que Boracay nomes es troba a 10km...tan de bo segueixi aixi molts anys!

Tot i que el viatje nomes dura 3 hores no podem conectar amb Romblon el mateix dia ja que la barqueta que ens hi portara nomes surt pel mati. Afortunadament coneixem un altre viatjer pel cami, el Bruce, un jove America que porta 3 anys treballant a la Xina com a professor i que aprofita les vacançes de l'any nou Xines per dirigir-se cap a l'illa de Sibuyan, descrita com la 'Galapagos de Filipines' per la gran quantitat d'especies endemiques que s'hi han trobat perdudes dins dels seus densos boscos. Gaudim tots junts d'un bon sopar merescut brindant amb la cervesa del pais, San Miguel! Us podrieu imaginar que la cervesa es originaria de Filipines i que de fet es considerada com la mes barata del mon? Salut :-)

Dia 5

Per arribar al port d'on surt la barca cap a Romblon primer hem de creuar l'illa de Tablas en jeepney, el tranport public caracteristic de les Filipines. Es podria descriure com la barreja d'un bus amb un jeep, i el seu origen data dels anys d'ocupacio americana en els quals van desenvolupar aquest model per facilitar el desplegament de tropes. Els filipinos, sempre amb bon humor, van acollir el tranport com a mitja public oficial. Son visualment genials! La guia de viatjes parla de dos jeepneys diaris a les 6am i a les 8am, pero a les 5:30am golpejen fortament la porta: 'Jeepney mister!! Jeepney!! Run run! Only one today!! ' Nomes un per avui ens diu el peça...i ens el creiem arrancant el cos del llit i corrent per no perdre el jeepney. Prou en vam tenir amb el ferry! El Bruce ens acompanya, pero al Simone no l'han pogut despertar. Ja ens havia comentat que tenia un mal despertar...

El segon viatje amb barqueta no deixa de ser mogut, pero ni molt menys equiparable al de l'estret de Tablas. En una hora de trajecte divisem la costa de l'illa de Romblon, i tot de sobte el cansament desapareix de cop donant lloc a l'admiracio de la vista: petites illes rodejen Romblon i les seves platjes de sorra blanca, els petits pics plens de centenars de palmeres formant un dens bosc i la colorida ciutat amb la catedral espanyola del segle XVI. L'illa es una mica mes petita que Menorca i extranyament no coneguda tot i ser el segon centre del mon en produccio de marmol. Nomes arribar al port ens reben centenars de somriures, la bateria tipica de preguntes amistoses i l'hospitalitat gratuitat d'una gent que nomes vol que disfrutem de casa seva. Per si no fos poc, al davant de la costa s'hi troba un santuari de peixos i corals marins. Moment de deixar les motxiles per uns dies!

El present del Regne de Cambotja

Coneixem al Ta a l'entrada de l'hotel de Battambang. Es un dels molts conductors de motocicleta que s'ofereixen com a guies improvissats pels pocs turistes que decideixen quedar-se visitant els voltants de la ciutat. Tot i aixo aqui ningu per l'esperança i les parets de l'hotel estan ben engalonades de fotografies i lletres vistoses descrivin les virtuts d'un tour que inclou visita a pagodes budistes properes al temple on vam dur a terme el curs de Vipassana , un pic conegut per les seves profundes coves on el Khmer Rouge es desfeia de la classe intelectual Cambotjana i finalment un petit viatjet de tornada amb un atipic tren de bambu.

El Ta te 31 anys, casat des dels 26 i amb una nena de 2 anys. Ens dona es gracies amb vehemencia per haver-lo escollit per fer el tour, i es que avui es trobava a l'hotel de casualitat. Viu a 5km del centre ciutat, a una de les petites zones de la rodalia, i afortunadament aquest mati un dels seus germans li havia deixat la motocicleta amb gasolina suficient per provar fortuna. Te 7 germans, i ell es el gran de la familia, en altres paraules, el responsable de tots ells. Va neixer durant els sagnants anys del regim del Khmer Rouge i pare, mare, avis, tiets i altres famliiars van perdre la vida a la muntanya on ens dirigim o treballant als camps d'arros, tambe coneguts com a 'camps de la mort'. No li agrada aquesta feina pero no te cap altre sortida. Cada nit es pregunta d'on treura els diners si la petita es posa malalta, i amb dura ironia afegeix que ni que pogues pagar el tractament encara li faltaria trobar algun doctor que l'atengues, i es que Battambang disposa d'un hospital pero no te equip medic. Tot doctor i metge va ser aniquilitat pel Khmer Rouge 30 anys enrere, i la recent nova generacio nomes dona abast a la capital. Abans d'arribar a la muntanya el Ta ens demanava, humilment, que no el fem pujar-hi. Per ell nomes hi ha dolor i sufriment.

El Saro te 20 anys i viu a la petita vila situada al peu de la muntanya. Pel mati va a l'escola i per les tardes, de tan en quant, s'ofereix als turistes per guiar-los cami amunt del pic i a traves de totes les seves coves i temples. La seva veu es suau i pausada, i el seu accent excelent. Content, ens explica que cap al vespre va a una altra escola on apren Angles. D'historia, diu, no en sap molt pero a nosaltres ens sembla un llibre obert. Arribats a dalt del pic encarem per primer cop la realitat: un seguit de coves d'uns 30 metres de fondaria utilitzades pel Khmer Rouge com a fosses de la classe intelectual Cambotjana. Els detinguts eren guiats, enganyats, al cim del pic on els hi taparien els ulls i els guiarien al precipi de la cova. Alla serien assasinats a cop de maxet al coll i tot caient avall dels 30 metres de fondaria de les coves. Al alliberar Cambotja al 1979 l'exercit Vietnames va trobar mes de 20.000 esquelets a la zona...El Saro ens ajuda a entendre tot aquest passat de Cambotja, i ens deixa clar que el present no hi queda gaire lluny i es que nomes 30 minuts de cami polvorent ens separen de la ciutat de Pailin, comunitat autonoma governada en regim quasi independent per les restes de l'erxercit del Khmer Rouge. Ens preguntem que passara pel cap del Ta i altres ciutadans victimes del regim quan afronten la realitat que alguns dels criminals que van matar els seus familiars es troben lliures i tranquils, 30 anys despres, a nomes 5km de casa seva.


Cami als temples d'Angkor ens sorpren un cartell davant l'hospital infantil de Siemp Riep que anuncia un concert gratuit, i tot guiats per la curiositat, descobrim la historia d'una persona que tan de bo fos coneguda arreu del mon: el suis Beat Richner. Doctor i comic de professio, va descobrir Cambotja durant els anys 1974 i 75 quan treballava fent practiques a l'hospital Khanta Bopha de Phnom Penh. La guerra el va allunyar de la regio, pero l'any 1991 el ministre Cambotja li va demanar de reconstruir l'hospital, destrossat 15 anys enrere pel Khmer Rouge. Tal i com explica en viu durant el seu concert, construir un hospital a la capital l'any 1991 era un repte de dificil comparacio, pero amb l'ajuda solidaria d'altres companys i donacions privades Beat Richner no nomes va construir un hospital, sino que el va dotar de tot material i instrument necessari amb la tecnologia mes avançada existent a Europa o Estats Units. Inagurar l'hospital l'any 1992 nomes va ser un primer pas pel suis i es que durant els seguents 15 anys i fins a dia d'avui son ja 6 els hospitals infantils construits i sobretot 8.000.000 els pacients que s'han pogut tractar, totalment gratuitament!! I mes que es tractarien si pogues disposar de mes diners, i es que es aqui on recau l'admiracio gegant cap aquest personatge. A dia d'avui, el pressupost dels 6 hospitals ve financiat en un 5% per les donacions del govern suis, en un altre raquitic 5% pels diners provinents del govern Cambotjana, i la resta, 90%, donancions privades. Com aconsegueix B Richner tota aquesta donacio desinteresada? Amb el seu violoncel.


Cada dijous, cada dissabte, cada cop que te una oportunitat internacional agafa el seu violoncel i explica la tragica historia de la sanitat publica a Cambotja tot tocant a Bachs o el cant dels ocells de Pau Casals entre altres. Nomes prenen com a exemple un dels hospitals de Siem Riep, explica entre cada canço que dels 100.000 nens que atenen anualment al centre 80.000 moririen sense un tractament gratuit i es que a Cambotja, pais plagat d'epidemies de Dengue, Malaria i fins i tot encara Tuberculosis, el govern assisteix a un genocidi indirecte infantil tot mantenint una infraestructura de centres sanitaris nomes a l'abast d'uns privilegiats tot i que el 80% de la poblacio viu amb menys d'un dolar al dia. A dia d'avui, l'hospital de Siem Riep de Beat Richner esta format per mes de 2.000 doctors i metges Cambotjans formats al mateix centre. Beat Richner ofereix un salari mensual al personal de neteja de 250$ i els doctors gaudeixen de sous superiors als 1000$. D'aquesta manera son retribuits justament per la feina que duen a terme i B Richner evita qualsevol possibilitat de frau i corrupcio, que nomes podria comportar la mort final d'un nen inocent. L''organitzacio Europea pel Desenvolupament de la Salud va visitar el centre fa uns anys, tot concluint que Cambotja, pais pobre, no necessitava unes infraestructures tan cares i sofisticades, les mateixes que si poden rebre paisos 'mes desenvolupats' com Tailandia o Vietnam. Aquesta gravissima afirmacio es basava en el fet que, de mitja, els centres de Beat Richner gasten 250$ per pacient en un pais del tercer mon. I ho afirmaven agents de la comissio europea des dels seus hotels de luxe de Siem Riep on una nit costa aproximadament 400$. Aquesta es tristement la pessimista realitat de Cambotjana, pero Beat Richner segueix lluitant sense perdre l'esperança amb seva inseparable arma: el violoncel.



A Phnom Penh ens arriben veus de l'inumanitat de l'abocador de Steung Meanchey. Unes 20.000 persones viuen enmig de la brossa de la capital dels quals una quarta part son nens. La seva feina consisteix en buscar llaunes, paper o plastic que pugui ser venut posteriorment a companyies de reciclatge. Una jornada normal de treball comença a les 3 de la matinada i acaba a les 8 del vespre i amb sort pot reportar un benefici d'un dolar per persona. Infeccions pulmonars, cancer i altres malalties infeccioses son inevitablement presents a l'abocador, i tristement, no es sorpresa que de tan en quant una excavadora s'emporti per endavant per error un nen que buscava material sota les muntanyes d'escombraries.
Coneixem a Mech Sokha a 2km de l'abocador on va fundar fa ja 6 anys el 'Centre pels nens cap a la felicitat' (CCC), una ONG que intenta treure els nens de l'infern de Steung Meanchey tot proporcionant-lis salud, llar i educacio. Tot i no haver avisat de la nostra visita, Sokha interrumpeix el seu treball amb un somriure i ens explica breument la seva historia. Nascut enmig del riu de sang del Khmer Rouge va quedar orfe de ben petit. Durant els anys 80 vivia o mes ben aviat sobrevivia al carrer tenint que passar per tot un seguit d'experiencies que mai mes voldria veure repetides en cap altre nen. El suport solidari d'un japones l'any 2002 va sentar les bases del projecte que canviaria la vida de tants nens en els seguents anys, i es que a dia d'avui el CCC dona llar a mes de 150 nens. Dues noies del centre de 16 i 15 anys, les mes grans, ens expliquen amb felicitat com es la vida a 'casa seva'. Una vol ser doctora i l'altre advocada, i davant de la nostra sorpresa ens expliquen que tenen un pla d'educacio per tirar endavant el seu somni i es que Sokha ha creat un segon centre per majors de 18 anys on aquells nens que un dia vivien enmig de les escombraries de Cambotja rebran financiacio per anar a l'universitat. Afortunadament a Cambotja tambe queda espai per l'esperança.


Per si voleu mes informacio us adjunto dos links:

Beat Richner i hospital de Kantha Bopha
Centre pels nens cap a la felicitat

Aquesta nit volem cap a Manila, Filipines, on hi passarem les proximes dues setmanes. Seguire escrivint!

El passat del Regne de Cambotja

Sinonim d'admiracio, respecte i orgull pels Cambotjans, l'imperi Khmer va dominar a principis del segle IX i durant els seguents 4 segles els territoris de Tailandia, Laos i Vietnam. L'epicentre cultural de la seva civilitzacio es trobava a Angkor, ciutat que en una epoca en que a Londres hi vivien 50.000 habitants concentrava ja a mes de 1.500.000 Khmers! I tot i que l'imperi fos finalment arrasat per diferents forçes durant la seva historia, encara avui un pot contemplar amb els seus propis ulls la considerada per molts com a 8 meravella del mon: els temples d'Angkor, el centre religios mes gran del mon.

Desmembrat l'imperi Khmer, el territori actual de Cambotja va anar passant durant els seguents segles de mans Tailandeses a Vietnameses fins que a mitjans del segle XIX França se'n va fer control. El pais romandria com a colonia francofona fins a mitjans del seguent segle, moment en que aconseguiria l'independencia gracies al moviment impulsat pel futur nou rei Norodom Sihanouk. Començaven 20 anys daurats de creixement i prosperitat durant els quals Cambotja es convertiria en la principal referencia economica del sud-est asiatic. Tristement aquest esplendor va ser brutalment interrumput a principis dels anys 70, donant peu a una de les tragedies mes horribles, sagnants i brutals del segle XX: el genocidi racial, politic i cultural de Cambotja a mans del grup radical comunista conegut com a Khmer Rouge.

El seu naixement radica durant els anys 60, moment en que el pais mantenia una posicio neutral als conflictes que issolaven a tota la regio asiatica, sobretot la guerra de Vietnam amb els Estats Units. Tot i l'esforç del rei Sihanouk per conservar la pau, cap a finals del deceni tropes nord vietnameses trobaven refugi al bombardeig america dintre les fronteres Cambotjanes i, en una fatal decisio basada en la 'doctrina Nixon en el seu mes pur estat, el govern america va decidir tirar endavant l'operacio 'esmorzar': bombardeig secret amb B-52 de totes les presuntes bases vietnameses...en territori Cambotja. Durant els seguents 4 anys les operacions especials es van anar succeint: 'aperitiu', 'dinar' i 'sopar', tot deixant un rastre de sang criminal estimat en mes de mig milio de Cambotjans. I tot intentant frenar les incursions de l'exercit Vietnames, els Estats Units no van aconseguir mes que conduir-los cap endins del territori Cambotja, sentant les bases del que s'acabaria convertint en una guerra civil entre els partidaris del govern actual pro-america, i els cada cop mes simpatizants del Khmer Rouge, un grup politic comunista que avançava des de les zones rurals amb una ideologia confusa pero que reunia al seu voltant a tots aquells que es mostraven decebuts i frustats per la situacio en que el pais havia acabat despres de "l'ajuda americana".

L'any 1975, despres de 5 anys de guerra fraticida, el Khmer Rouge arribava a la capital Phnom Penh amb la seva inconfundible indumentaria: vestit negre amb bufanda vermella al voltant del coll. Les pelicules d'aquella epoca mostren l'alegria amb que van ser rebuts pels habitants de la ciutat. La guerra s'havia acabat i per fi Cambotja tornaria a sentir pau, pensaven. Una ilusio que no va durar mes que dues hores, les que va necessitar l'exercit per forçar a tota la poblacio, 3 milions, a abandonar la ciutat rumb incert cap a les zones rurals del pais...La capital i totes les ciutats principals del pais van anar quedant progressivament abandonades ja que tota la poblacio va ser reubicuada cal camp portan al pais a la pitjor foscor mai imaginable.

Comandats pel lider Pol Pot, tambe conegut com a 'germa numero 1', el Khmer Rouge interpretava subjectivament i amb una postura d'extrema esquerre les teories maonistes, tot exaltant radicalment el paper dels camperols cami d'una societat 'justa'. En aquesta idilica societat no es requeria educacio, religio, professio ni diners. D'aquesta manera tot billet va ser cremat, els monjos budistes perseguits, torturats i eliminats, els professors perseguits, torutats i eliminats, advocats, jutjes, policies, empresaris, literats, tothom que pogues parlar dos idiomes, qualsevol literat...tots ells van ser perseguits, torturats i eliminats macabrament en foses comunes. Al mateix temps la resta de poblacio era dispersada en diferents zones del pais per treballar intensivament al camp, fos quina fos la seva edat o estat fisic, durant mes de 15 hores al dia a canvi d'un bol d'arros. Les families eren separades per evitar qualsevol revolta i les provincies del pais van ser rebautejades per que no fos possible saber a on s'havien enviat els relatius. Començava "l'any zero", inici d'un periode que durant els anys 1975 a 1978 portaria a la mort a 3.000.000 de Cambotjans, en un pais que a inicis del genocidi ideologic era habitat per 8.00.000 d'habitants.

Ironicament Vietnam ocupava de nou Cambotja a finals de 1978 per expulsar el regim del Khmer Rouge cap a les fronteres del pais amb Tailandia, pero desafortunadament els anys 80, sovint oblidats per la historia, serien tan dificils pels cambotjans com els viscuts durant la dictadura comunista. Les dues tropes s'enfrontarien dramaticament durant el deceni utilitzant la poblacio local per colocar mines terrestres tot al voltant de les zones conflictives. El fatal resultat es que la regio de Battambang es convertiria en una de les regions mes minades del mon amb mes de 3.000.000 d'artefactes. A dia d'avui, de mitja, tres persones segueixen morint diariament tot i els esforços per desactivar totes les mines.

Milers de preguntes atormenten a dia d'avui els Cambotjans. Com pot ser que membres del Khmer Rouge seguissin representant el seu pais amb un seient a les nacions unides fins l'any 1993? Us imagineu a Hitler sentat a un dels congressos europeus 14 anys despres de la segona guerra mundial? Increible, i es que no va ser fins al 1996 que el grup comunista va ser expulsat del govern i el tribunal de l'Haia va dictar ordre de busca i captura pels membres supervivents amb carrecs començant per genocidi contra l'humanitat. Malauradament Pol Pot moria en llibertat el 1998 sense arribar mai a ser jutjat pels seus crims. La resta de caps del partit politic eren arrestats a 1999, i avui a Cambotja la gent encara es pregunta com pot ser que 10 anys despres encara no hagi començat el seu judici. L'ultim punt, potser el mes inverossimil, es descubrir que a dia d'avui ex-membres del Khmer Rouge dominen amb llibertat la regio de Pailin, fronterisa amb Tailandia, en regim d'autonomia provincial...

Aquest era el passat, i en certa manera present, del pais que tot just començavem a recorrer acabat el curs de Vipassana. Uns dies que ens han fet veure la tristessa d'avui en dia al pais, el pes del passat i, en certes boniques ocasions, l'esperança pels anys vinents.