17 de novembre, 2008

Records de Tanzania

Ja fa una setmana deixavem enrere el continent negre tot fent ruta primer cap a Perth, Australia, i tot seguit cap a Kuala Lumpur, Malaysia, on ens trobem a dia d'avui. Tot i que el pas dels dies començi a cobrir de sorra el rellotge del temps Africa, les memories segueixen ben fresques i abans de tirar endavant voldria compartir les vivencies (i desvivencies) d'una experiencia que, sense cap dubte, ha estat fascinant.

Creuavem una nit de 12 de Setembre la frontera d'Uganda amb Kenia tot fent via cap al Nord de Tanzania a bord d'un bus criminal. Aquest cop la tan repetida criminalitat del transport a Uganda residia en el fet que el mort circulava de mitja a uns 100 km/h en carreteres de poc asfalt i molt transit, les portes no tancaven tot convertint la cabina interior en un congelador i, anecdotic, durant les 22 hores que va durar el trajecte nomes vam veure un sol conductor, nit inclosa. Per si aixo no fos motiu suficient per tenir-nos desperts tota la nit nomes ens faltava arribar a la frontera passada la mitja nit...

I es que les guies de viatge, omnispresent Lonely Planet incluida, et guien de pe a pa a traves de tot possible entrebanc o sorpresa que pugui alterar el teu viatge en paisos, sobretot, ben diferents al d'origen. Be, 10 punts per la teoria que ben detalladament ens explicava com arribar a la frontera, quan ens costaria i en quines condicions entravem a Kenia. Pero ara passem a la practica: mitja nit, sortim del bus mig dormits i ens avisen que tenim 10 minuts per entregar els papers de sortida de l'aduana Ugandesa i rebre el visat de transit de la Keniana. Uf, a correr! Al sortir del bus desenes de nens rodejant-nos i impedint-nos arribar a l'aduana tot intentant recollir els ultims xilings que ens quedaven, i al mateix temps estafadors de fira buscant fent negoci amb canvis de moneda irrealistics. Ole! Ens trobem que som els ultims passatgers del bus a entrar a l'aduana, el senyor agent de turno que se li dona per fer broma als dos extrangers que s'aventuren a fer el viatge amb bus i les meves ungles patint les consequencies del moment. Han passat ja 10 minuts! Sortim de l'aduana Ugandesa per descobrir que la Keniana es troba a mes de mig quilometre. Ole i ole! A pas accelerat, ens sobresalta la visio fatalista de veure com el nostre bus ens passa per davant, creua la frontera keniana i se'n va!!! Ja l'hem ben fumut!!! A correr!!! Aqui no faig nit ni boig!!! I entre tanta corredissa i desesperacio ens creuem amb un altre viatger del bus. Ep!!! I tu no corres o que? Ell ens mira, observa i processa la situacio i no pas sense un riure quisquillos entre l'orella ens explica que el bus espera a l'altre costat de la frontera fins que tot passatger ha tornat al seu lloc. Conclusio: hi han informacions que no tenen preu...


Despres de tan bonica marato viatjera arribem a Arusha, la capital del turisme animal Tanzanes. I es que tot i que la ciutat jeu a la base de l'impressionant Mt.Meru amb els seus 4556 metres, l'oferta de zebres, bufals,girafes, elefants i lleons concentrats en rutes safariques per multiples parcs nacionals eclipsa fins i tot al segon pic tanzanes mes proper al cel. Res a objectar si no fos perque la ciutat concentra a mes de 200 safaris registrats en no mes d'un km quadrat, i en temps de vaques flaques com es finals de Setembre en que els turistes començen a ser mes escasos, els caçadors de clients no tenen altre sortida que llençar-se a la jugular. Traduit a la realitat, un no pot caminar ni 10 segons sol per la ciutat sense veure's rodejat per un bon grup de 'caçadors' que facilment t'amargaran el dia amb la seva insistencia. Els que no intenten encolomar-te un safari proven sort amb l'historia de 'jo soc un diamant per pulir, un artista que fara trontollar els ciments de l'art Africa en els propers anys i, si vols, podem anar a mitges en el repartiment de beneficis si m'ajudes ara amb una inversio de XXX'. Despres t'ensenya els seus quadres que son els mateixos que els de la cantonada, que son els mateixos que els de la botiga, que son els mateixos que els que haviem vist a Uganda i, fins i tot, els mateixos que trobariem finalment a Ciutat del Cap! Vaja, que Arusha es un pais de poetes que fan de la paraula un do, i sino com explicarieu l'experiencia de sentar-vos tot just arribats a la ciutat a un sobri restaurant divertidament apodat 'The Queen of Africa', i ser sorpresos per un personatge que, biblia en ma i mirada perduda a l'infinit, ens va deleitar amb la millor oportunitat d'inversio que mai ens haguessim pogut imaginar. Amb veu de 'raticulin', vestit com 'Rafael' i amb una pinta de pillo que espantava ens va deixar anar:


Ell: " Hola viatgers, us porto la paraula de Deu. Us dona la benvinguda"

Nosaltres: " Eh...gracies, pero compartint diferents creençes"

Ell: (sense canviar per res el to de veu) "Si no creieu en Deu ja podeu tornar al vostre pais per trobar-lo. Pero abans de marxar doneu-me 10.000 shillings Tanzanesos "

Nosaltres : " ??? "

Ell: (sense canviar de nou per res el to de veu) "Mmm...Si no teniu diners, doneu-me un plat de fruita amb pinyes i platans"

Nosaltres: " ??? !!! "

Ell: " Mmm...potser ho provare de nou dema. Akuna matata"



Dit i fet, delirant...Vam acabar el dinar sense haver sortit encara de l'estat de xoc causat per pura injeccio de freakisme Tanzanes , i un cop carregada de nou la motxila a l'esquena vam fer via per trobar allotjament ara que tots els possibles 'guies' que ens volien acompanyar al 'seu hotel' havien desaparegut. Tot sigui per compensar per un cop les possibles critiques que fagi de les guies de viatge, la veritat es que aquella primera nit vam oblidar-nos intencionadament de tota recomanacio d'hotels i, guiats per un preu mes que atractiu, vam fer niu a l'hotel Casablanca, un cuxitril simple, efectiu i relativament silencios... fins que, ai, es va fer fosc. Afamats de nou vam sortir a fer un mos alla on ens en donguessin, i premoritoriament vaig coneixer a la porta de l'allotjament el Henry. Curios personatge: metre i mig d'alçada amb una gorra reggae que li afegia 20cm de propina, veu calmada i afable i una simpatia natural per presentar-se amb un 'hola que tal, soc el Henry i et recomano que vigilis amb aquesta zona'. Fetes les agradables presentacions va voler afegir una descripcio seva mes personal: la dona, gorda amb ganes, la tenia a casa, i ell se n'anava de putes al bar del meu suposat 'hotel' per relaxar-se, que dema mati tocava missa. Traguem saliva Miki que aixo costa de procesar...Per despedir-se, va rematar que no trobariem millor menjar que al nostre hotel i be que fariem de no moure'ns sols de nit per la ciutat. Lo primer, fals fals que l'estomac encara se'n recorda, lo segon un savi consell que segurament ens va evitar alguna que altra mala passada. Per si no ha quedat clar, tot i que de nit l'hotel era un punt de trobada ben concurrit, al mati nomes quedavem com a hostes nosaltres dos i el personal de neteja es feia creus, entre riures histerics, que dos mzungus haguessin fet nit completa al 'luxos Casablanca'. Be, per 5$ la nit...



Tot plegat ben curios. Tanzania prometia. I es que a vista rapida ens trobavem en un pais que engloba en un sol idioma oficial a 120 tribus diferents a mes de les comunitats asiatiques i les europees: el Swahili. Per si no fos poc, conviu com a exemple de pau per la resta dels paisos de la regio tot i que la poblacio es divideix en 45% musulmana i 35% cristiana. Esglesies i mesquites cara a cara. Quaresma i Ramada amb naturalitat. Una celebracio, aquesta ultima, que viuriem de ple a Zanzibar, illa on 95% de la poblacio es musulmana.



Amb ganes de descobrir el pais i amb les piles carregades despres de visitar Uganda ens disposavem a fer ruta de nou. Per davant ens esperava descobrir les contradictories sensacions de dur a terme un safari, la trista pero seductora bellessa de les zones on l'ocea Indic es encara inexplorat pel turisme, una inmersio en la cultura musulmana, especialment en el mes de Ramada, que remouria falses impressions preconcebudes i un redescobriment de l'illa de les especies tot conduint una Vespa de nit sense llums llogada a un grup de quasi mafiosos tanzanesos.

Almenys lo bo d'escriure a posteriori es que podem dir que estem vius i estalvis...

:-)

16 d’octubre, 2008

60 dies, 3 llunes plenes

I es en un dia especial com aquest en que aquest blog es mereix, i requereix, un canvi d'enfoc: desbordat per les dificultats tecniques i logistiques de narrar en temps present les vivencies per Africa i en vistes que en un mes marxarem del continent, a partir d'ara els texts seran un reflex d'experiencies, reflexions i curiositats viscudes en qualsevol part del cami.

I es que ja fa 60 dies que vam partir de Reus-Londres amb lluna plena i fins al dia d'avui hem deixat enrerre, entre altres, mes de 32 diferents allotjaments i 5.000km recorreguts amb bus, minibus, bicicleta, taxi, cotxe, pick-up, boda-boda, vespa, ferry, tren i caminant. Uganda, Kenia, Tanzania, Zanzibar, Malawi i avui Zambia. Dema, Namibia... Fa vertig mirar enrerre, cada cop que veig un mapa d'Africa em tremolen les cames, pero ens trobem amb les piles ben carregades, i amb mes ganes que mai per arribar el 10 de Novembre a Johannesburg. Pel cami hem trobat gent que ens ha titllat de bojos i gent que creiem que esta boja. Sera l'equilibri de forçes que mou el mon.



La salut esta afortunadament intacta, les ungles, tot i els esforços, no acaben de creixer i tinc un forat al mig del cabell despres de l'intent frustat de la Dasha de tallar-me els cabells a maquina :) No em canso d'aixecar-me ben d'hora cada dia per veure sortir un sol que es tranforma a l'Africa en una bola de foc rogent i esfereidora. Tot i despertar-se docil i embriagador a la vista, acaba flamejant durant el pas de les hores muntanyes, aigues i poblats i rostint sense pietat la meva pell.


Les forçes van tocades pel ritme infernal que ens hem marcat. No fa ni 12 dies que estavem encara a Zanzibar i, si no canviem de plans, en 3 dies arribarem a la costa Atlantica. I es que viatjar amb un pressupost baix per Uganda i l'Est d'Africa es una experiencia esgotadora fisicament, pero tambe mentalment i emocionalment. De menys a mes dificultat, m'aclaro:

  • Fisicament perque per mantenir un pressupost ajustat un estalvia 2$ d'un taxi tot carregant els 20kg de la motxila amb bicicleta, un estalvia 3$ del tranport amb barca al llac Bunyoni tot remant amb canoa durant hores o, pitjor, un s'atapaeix de galetes de llimona ensucrades i patates fregides per esquivar el cost del menjar en zones mes turistiques.
  • Mentalment perque som nomades: el cost de l'allotjament, els apats i el transport es i ha de ser discutit diariament ja que malauradament el color de la nostra pell multiplica sovint instantaneament qualsevol preu. Per mantenir les despesses sota control no ens queda mes remei que entrar en discussions, sovint eternes, fins que no tenim acces als preus locals.
  • Emocionalment perque la rao principal per la qual totes les guies classifiquen aquests paisos dintre el sac de baix pressupost es simplement, oh divina inteligencia, perque son extremadament pobres!! Ens desplaçem per zones on la miseria economica es abrumadora i universal. Cada dia, a qualsevol lloc, algu et para per demanar-te diners, menjar o qualsevol tipus d'ajuda. A vegades es un cas individual, altres es una situacio que es repeteix a cada cantonada.


Es inevitable acabar interioritzant aquesta realitat com a quotidiana. Zambia no ens sembla mes pobre que Uganda, o Malawi mes turistic que Tanzania. Els plats tipics de cada pais son els mateixos, nomes varien amb el nom: blat de moro i arrels de plantes, que mengen seques per matar la gana. Canvien les tribus, la llengua i el paissatge, pero la pobressa acompanya tot el trajecte.



Es dificil reaccionar. Busquem integrar-nos inmediatament a la cultura que ens rodeja, consumim sempre productes locals intentant deixar els diners alla on son mes necessitats, preferim menjar i dormir sempre en establiments locals, desplaçarnos amb busos publics i col.laborar economicament i a poder ser fisicament almenys en un projecte per pais. Fem allo que creiem que hem de fer, pero hi ha moments en que es dificil conviure amb la idea que, tot i que viatjem amb baix pressupost, la nostra despessa diaria pot arribar a ser l'ingres anual dels que ens rodejen. Que dir quan et pregunten que fas a Africa?



Tot i aixo guardem a la memoria de cada pais somriures d'alegria, bondat, generositat i felicitat dintre una vida d'humilitat. Alla per on hem passat hem rebut i apres sense esperar res a canvi. Fins ara el viatge ha estat una increible experiencia d'enriquiment, pero tambe una vivencia reveladora ja que, com passa sovint quan viatjes lluny, totes les conviccions anteriors es trenquen amb la mateixa facilitat amb que podrien caure unes ulleres. Aquestes ultimes,pero, son facils de tornar a posar al seu lloc, mentre que les noves idees arrelen i transformen els pensaments.


A les portes de Namibia i Sudafrica, altres viatjers ens avisen que a partir d'ara 'tornarem a entrar a la civilitzacio', comentaris que em fan bullir la sang. Cert es que la visita a la moderna Lusaka, capital de Zambia, va ser un primer shock ja que per primer cop en 2 mesos vam entrar a un supermercat, i el mareig d'oferta de productes ens va deixar atontats, descolocats...Vam començar el viatge tot desitjant obrir els ulls al mon que ens envolta. Vull pensar que hem començat a fer-ho, i possiblement ens costara tancar-los de nou, ja que l'inesquivable mirada dels ulls de la desesperacio no deixa espai a l'indiferencia.

Deixo de filosofar i obro alguns retalls del diari:


1. La 'tormenta perfecta' de la crisis financera retallara drasticament, o anulara en alguns casos, els fons d'ajuda monetaria als paisos en desenvolupament.


2. Malawi passa a la segona ronda de classificacio pel mundial de futbol de Sudafrica 2010 despres de remontar a la segona part el gol inicial de la RD del Congo. La victoria va ser propiciada gracies a l'obstaculitzacio d'un mag negre congoles que va estar practicant 'juju' darrere la porteria malawesa durant tota la primera part...

3. Un grup de 20 cabres van ser detingudes per la policia Keniana acusades de traspassar les fronteres des d'Uganda. Actualment el ramat es troba a la preso esperant passar en els propers dies a judici...

Prometo que son retalls de diaris fiables :) Us deixo dos records visuals dels ultims dies a Dorcas: d'una banda la prova que allo de que 'el fregar se va a acabar' no funciona amb aquest viatge. De l'altre...el resultat de comprar una camisa a l'africana amb toc musulma. I es que hi ha coses que no canvien... ;)

02 d’octubre, 2008

Turisme a Uganda vs. turisme Ugandes: primer round

Tot i que pugui semblar un facil joc de paraules, la diferencia entre les dues aventures pot ser abismal. Un arriscat joc a cara o creu que tan pot acabar sent un record imborrable o un billet directe a l'hospital. Maleida 'royal hero'...

Durant quasi dues setmanes ens hem mogut per les diferents latituds del Sudoest d'un pais que es deixa estimar facilment. Malauradament el Nordest segueix sent una zona prohibida pels conflictes sanguinaris de les tribus nilotiques. Son grups pastoralistes que centren basicament la seva cosmologia i visio de la vida en...les vaques. Si, tal com sona. Les habituals preguntes socials de 'com esta la teva familia' inclouen en els poblats nilotics un cordial i sincer 'com estan les teves vaques', i els poetes que volen conquistar les seves donçelles intenten fondre el seu cor amb un 'ets tan bonica com la meva millor vaca'. Tot plegat, i amb tot el respecte, mereixeria un premi al freakisme cultural si no fos per un petit punt de la mitologia nilotica que ve a dir que Deu va repartir a cada tribu una de les possibles feines o responsabilitats a fer i, ai, aqui començen els problemes, les tribus nilotiques van rebre el premi de posseir totes les vaques del mon. Afegiu que la poblacio i el bestiar estan repartits entre les fronteres d'Uganda, Sudan i Kenia i potser ja no resultara tan sorprenent imaginar-se a cada un d'aquests pastors amb un ramat d'entre 20 i 150 vaques per davant i un Kalashnikov AK-47 carregat a la ma. Son ja mes de 20 anys de carnisseria a l'ombra de la mirada internacional.

Descartada la visita turistica a les vaques del nord, la ruta quedava focalitzada en les sorpreses que Kanungu ens tenia preparats, l'idilic Llac Bunyoni, la regio muntanyosa de Fort Portal i finalment, si hi havia ganes, diners i temps, els rapids del riu Nil, a Jinja. Per moure'ns? Tot tipus de mitja disponible menys l'avio!


PART 1: la cara del turisme Ugandes

Sobreviscuts tan nosaltres com la rata Kanunguesa a una nit de tormentes tropicals sota un sostre de plaques de metall que, afortunadament, no tenien 'gaires' forats, ens despertem a les 5 de la matinada per anar a descubrir una de les recomenades meravelles de la zona: la sortida del sol. Caminem cap a un petit pic amb el Bosco, que s'ha ofert voluntariament de guia, i ens acompanya pel cami la mirada atenta de centenars i centenars d'estrelles que ceguen amb la seva llum la densa foscor d'un cel que mareja la vista amb el seu llarg horitzo.

Des del pic el paissatge es incomparable: l'extens llac Edward, marcat per una suau boira, queda abraçat pel bosc impenetrable de Bwindi a un canto i el Parc Nacional de Queen Elizabeth a l'altre. Kanungu, a un raco privilegiat, es desperta amb els primers raigs de llum d'un sol que pinta d'un roig candescent tot el paissatge que lentament va quedant als seus peus.


Encara amb cara d'atontats tornem cap al cotxe per fer via cap a la zona del parc Nacional de Queen Elizabeth. Recomanats de nou pel nostre incomparable guia local, som avisats que tant podem escollir pagar 20$ fixes d'entrada per barba al parc, mes 100$ a repartir per conduir amb cotxe propi i entre 10 i 20$ per tenir un guia o...podem afanyar-nos per disfrutar, entre 7 i 9 del mati abans que patrullin els guardes de seguretat, de tots els animals que passegen pels voltants de la carretera que condueix a l'entrada principal del parc. I es que l'unica via de pas es ja part del safari!! Dit i fet i tot brindant pel turisme Ugandes, anem trobant-nos amb les primeres gaseles del viatge, micos, altres animals que no sabria ni com traduir al catala i sobretot grans grups d'elefants. For free...

Rematem el dia viatjant al bosc de Bwindi, el refugi dels goriles de muntanya. Uns 500$ d'entrada i un any de reserva d'antelacio donen nomes entrada a 24 visitants diaris per preservar l'habitat dels primats. Amb aquest panorama, tot altre curios o interessat que no tingui reserva s'allunya facilment del paratge, pero de nou el turisme Ugandes guanya un gran punt quan ens expliquen que el bosc pot ser visitat tranquilament tot passejant pels seus voltants, sempre i quan no es creuin uns cert limits. La visio del naixement del bosc es inconfundible, agressiva i preciosa. El recorregut entre els arbres es una inmersio a un mon desconegut, salvatge, amb una naturalesa tan abundant que requereix constants cartells per no perdre's irremediablement en un laberint de plantes i arbres sense fi. For free de nou...

Passem els dos seguents dies a Kanungu amb els petits, el Sam, el Bosco i la resta d'amics. L'escola de la casa no te electricitat i el Bosco i la resta de professors porten 3 mesos sense cobrar. Tot i aixo no sentim cap protesta. Respecten, admiren i estimen el Sam com un pare, i saben que si no se'ls ha pogut pagar es perque hi havien altres prioritats mes necessaries. 'Chapeau' per ells, mes quan ens enterem que el seu sou no supera els 140.000 shillings ugandesos, uns 100$ al canvi actual i encara mes quan llegeixo posteriorment al diari que, de mitjana, 4 de 10 professors, en qualsevol moment del dia, son absents a les aules de les escoles publiques...No m'equivoco, no son estudiants, son professors...


PART 2: la cara del turisme a Uganda, neix l'Eric!!

Maletes a l'esquena, trista despedida d'unes cares que se'ns havien feliçment familiars i hora de pujar-se als temuts matatus, els minibusos assasins que mai saps quan partiran ni quan arribaran, furgonetes que viatgen a la velocitat de la llum impulsades per un motor japones de la guerra freda i que sobrepassen totes les definicions de sobrecarregament de passatgers arribant a l'inverosimil record de 25 persones amb nomes 12 seients!! Ah, i aixo sense contar les gallines que tan poden trobar-se entre els peus, a les estanteries superiors o saltant de cama en cama. I nosaltres amb el moxillot...

El llac Bunyoni es troba a quasi 2.000 metres d'altitud i es un conjunt de 29 illes regades per quasi un mar d'aigua dolça, parada obligada dels pocs turistes que hi arriben ja que tota la zona es segura per nedar al estar lliure de bilharzia. La guia ens diu que 'Bunyoni' ve a dir 'lloc de molts petits ocells', amb quasi 200 especies diferents de les quals una quarta part son endemiques. Jo hi afeigeixo que 'Bunyoni' voldra dir 'Neix l'Eric', el segon fill del meu germa Marc!

Tots els desplaçaments es duen a terme amb canoa. Arribem un divendres, i decidim escollir per allotjament un establiment que te un cartell amb bones vistes i sobretot un 'free' al transport a traves del llac. Ens rep el Mr. Friday, el senyor divendres, que preguntat per si sap qui era Robinson Crusoe no deixa anar mes que un somriure que ja em apres que be a dir 'eeein?'. Preguntat de nou amb mes concrecio pel significat del seu nom, ens alliçona amb simplesa i rotunditat que ell va neixer un divendres. Vaja, que en som de complicats nosaltres de vegades..


El 'Free' del transport es tradueix en un free d'agafar el rems i arremangar-se les manigues, que el trajecte un se la de treballar i toca una horeta de navegacio i suor a traves del llac. Tot i alguns dubtes inicials, el cami es converteix en un trajecte suau, dolç, sense corrents i amb la mar ben calmada. Sense imprevistos ni desviacions. Carai! Ens proposem llogar una canoa l'endema, tot defugint els consells del senyor Divendres que ens parla de la llegenda dels 'tirabuixons mzungus'. Erre que erre, lloguem l'endema la peculiar embarcacio, que sincerament no sembla pas gaire dificil de manejar, ens posem pic i a pala a remar en direccio a la primera illa que queda no mes de 100 metres lluny del nostre allotjament. Tirem endavant i es mou cap a l'esquerre. Tirem de nou endavant amb tendencia a la dreta i torna a anar cap a l'esquerre. Mmm....tirem a l'esquerre i va cap a la dreta. Merda!! Dreta, esquerre, endavant, enrerre..no parem de donar voltes com un tirabuixo!!!I 10 minuts, i 20, i 30, i 60...i es posa a ploure, i diluvia.......vaja, fracas. Tirem la tovallola, girem cua com podem i tornem xops, cansats i amb poques ganes de repetir el xou que ha provocat el divertiment de tots els Ugandesos de la zona: ja som part de la llegenda pels que vinguin darrere nostre.


Tot i l'aventura passada per aigua, el turisme a Uganda guanya un punt gegant. Ens allotjem a una de les petites illes al ben mig del llac, a un 'geodome', que ve a ser una cabanya coberta de palla que es caracteritzar per ser una cambra oberta, sense portes, amb una terrassa i vista que dona de pet al llac. Despertar-se amb la boirina matinera que inunda les aigues del Bunyoni es una realitat, no un somni de pelicula. Sincerament no he estat mai a un 5 estrelles turistic a la vora d'un llac, pero dificilment pot ser diferent del que ens hem trobat. Aixo si, si algun dia se'm passes pel cap anar-hi, dificilment seria com a Uganda: tot i ser un lloc turistic, el preu de la broma ens surt a no mes de 10$ per cap.


Passats tres dies idilics i amb el regust dolç que l'Eric, Gemma, Pol, Marc i companyia es troben be ens preparem pel viatge de tornada amb la canoa. Es dilluns, ens rep un altre 'capita' peculiar que, un cop preguntat pel seu nom, respon fredament Mr. Monday, senyor dilluns. No volem ser tossuts. S'acaba el torn de les preguntes i ens posem a remar. Quina meravella!
Toca tornar a posar-se a la merce dels senyors de la carretera per fer via cap al Nordoest, matatus que en aquest cas sobrepassen els 145Km/h en una competicio entre dos d'ells, tot rodejats d'animals salvatges a banda i banda de l'asfalt quan travessem el parc de Queen Elizabeth, i amb cartells que acoten el maxim de velocitat a 45Km/h.
Recordo que a Kampala vaig tenir que demanar un dia a un conductor de boda boda que frenes una mica perque al ritme que anavem ens acabariem estampant de nassos en qualsevol moment. La seva resposta crec que pot ser acatada com un dels valors cultural de conduccio Ugandesa:
"Si avui ens toca morir, no es decisio nostre"
Amen. Tanco els ulls i intento dormir. Per endavant ens esperen la 'royal hero', l'altre cara dels orfanats a Uganda i la força del riu Nil un cop deixa enrerre el Llac Victoria.

15 de setembre, 2008

Kanungu i la "Festa Solidaria"

Kanungu es un dels districtes mes remot, impressionant i desconegut d'Uganda. El seu paissatge colpidor, queda inexpugnablement marcat a l'Oest pel Congo i les escarpades muntanyes Rwenzori o muntanyes de la lluna, font del riu Nil i del tercer pic mes poderos d'Africa amb 5.109m, i al Sud per les profundes valls Ruandeses. Entremig queda Kanungu, porta d'acces entre d'altres al parc nacional Queen Elizabeth, una de les reserves d'animals mes proliferes del pais, i sobretot seu d'un bosc que tan sols amb el seu nom desperta curiositat, misteri i somnis d'aventura: l'Impenetrable Bosc de Bwindi, cau amagadis de mes de la meitat de la poblacio remanent de Goriles de Muntanya.

El nostre pressupost s'escapa de tota fantasia, pero afortunadament aquesta meravella natural queda rodejada i fins i tot eclipsada per un simple color: el verd. Un verd que es materialitza amb totes les seves possibles tonalitats imaginables, marejant la vista i despertant els sentits. Perla d'Africa per uns, la Nova Zelanda africana per altres. Per mi, nomes la sensacio d'estar flotant en el temps tot tornant cap a un paradis prehistoric.


Pero tot paradis te un preu, i en aquest cas el cami cap a la prehistoria no es facil de recorre: mes de 10 hores d'interminables bots assasins a traves d'una carretera sovint inexistent i eternes cortines d'espessa aigua donant la benvinguda a la temporada de plujes en el pitjor moment. Imagineu-vos com hauria estat el viatge si ens haguessim montat a un dels 'taxis' que transporten gent de poble en poble..


Finalment i ja de nit arribem al poble natal del Sam. Es ben fosc tot i que nomes son la 1 de la nit hora Ugandesa, 7 de la tarda hora Europea. I es que la logica horaria de la zona de l'equador es 'simple i efectiva' com ens diu el nostre impecable amfitrio: com que durant tot l'any el sol surt metodicament a les 7 del mati i es pon a les 7 de la tarda, doncs 'logicament', les 7 del mati es la 1 del mati, 'la primera hora de sol del dia', i les 7 de la nit es la 1 de la nit, inici de la dotzena d'hores de foscor.. Maldecaps orientatius apart, el panorama estremeix ja que creuem la vila envoltats per una foscor esfereidora. Nomes alguns bars gaudeixen d'un luxe ben privilegiat: electricitat.

Tot just travessat el poble ens desviem per un caminet irregular pendent avall per recorrer els ultims metres abans d'arribar a l'altre orfanat de la comunitat Dorcas. Pero tot just abans de donar fi al llarg trajecte, el Sam ens senyala amb veu melancolica una casa de grans dimensions que deixem a un dels nostres costats: casa seva ens diu, o mes ben dit, 'ex-casa seva' ja que des de l'any passat s'ha convertit en dormitori de l'orfanat i refugi del Bosco, cap d'estudis de l'escola de Dorcas a Kanungu. Ens confessa amb sinceritat que encara ara se li fa un nus a la gola cada cop que recorda les vivencies compartides amb la seva familia durant els ultims 40 anys, i que li podem dir nosaltres quan descobrim minuts despres que la seva nova habitacio s'ha convertit en un sofa amb una taula que tan fa de menjador com de tauleta de nit? Tan de bo hi haguessin paraules facils de dir en moments d'admiracio com aquests.

Unes quantes espelmes ens donen la benvinguda. Tots els petits dormen a l'antiga casa del Sam durant el periode escolar, pero n'hi ha uns quants que encara no han començat el nou curs i se'ns acosten curiosos, tot brindant-nos un dolç 'welcome home'. La casa es petita, amb prou feienes 3 habitacions compartides pel personal que cuida i cuina pels petits i el sofa del Sam. A fora, uns lavabos 'made in Uganda', es a dir forat al terra tancat per 4 parets, una cuina que tan serveix per preparar menjar com de trastero i unes quantes vaques i cabres tancades entre 4 fustes de pals. Una façana a mig construir rodeja de totxos abandonats es l'ultim record d'un Alemany que, copsat pel projecte Dorcas, va prometre financiar la construccio d'una nova residencia pels petits amb uns diners que mai van arribar. Sens dubte la comunitat es en si encara mes basica que la que ens haviem trobat a Kampala, potser mes pobre economicant pero segur tan rica en el sentiment d'alegria i felicitat que se'ns ha fet tan gratament familiar.





Bosco, Aida, un nou Sam, Peggy, un altre Frank..quantes noves cares! Un dels mes petits no pot aguantar 'la sorpresa'. Plora i plora desesperadament fins que l'Aida se l'emporta rient cap a la cuina: no havia vist mai cap 'mzungu' fins avui, cap home blanc, i la llegenda a Kanungu diu que els blans s'emporten els petits Ugandesos a les grosses motxilles que sempre porten a l'esquena. Flipant.



Ens retirem aviat a dormir, i es que poc a poc el cos s'ha anat acostumant a l'horari Ugandes. Ens aixequem cap a les 7 quan surt el sol i amb prou feines anem a dormir mes tard de les 10 i aixo en el cas que tinguem espelmes. Es un ritme mes pausat, mes tranquil, desintoxicant. A casa nostre comprimim el temps: un dia efectiu es aquell que ha donat molt de si. Llistes, to do's, objectius. Rapid rapid rapid. Com mes aviat acabem la feina millor, aixi mes aviat podrem descansar. Aqui es ben diferent. Des de bon mati fins a l'ultim suspir del dia es treballa. No hi ha recompensa, no hi ha un dia de relax. No hi cap motiu per correr a buscar l'aigua, per netejar la roba, per cavar al camp, per preparar el menjar o per ser el mes rapid recorrent els llargs kilometres que separen normalment les cases dels mercats locals. A Uganda, a l'Africa, el temps no es vol comprimir: s'allarga.

Tot i la seva humilitat, la nostra habitacio es sens dubte la mes comfortable. Com sempre no valen les protestes, i ens resignem a acatar la condicio d'invitats. El que no podem acceptar son les 4 cervesses que ens trobem al costat del llit, i es que avui mateix hem descobert que l'orfanat passa per uns moments de financiacio molt dificils: no saben ni d'on treuran fons per finals de Setembre! Per si tot plegat no fos prou complicat, tambe hem conegut que gran part de la financiacio de la casa es sustenta amb les aportacions dels esponsors que la Kemi i el Cris van obtindre abans de marxar d'America. Son 300 i 250$ mensuals integrament destinats a la casa, pero malauradament desapareixerant el proper mes de Desembre. Tots dos han de tornar per 5 mesos a casa per complir, a contracor, amb obligacions personals, i tot i que volaran de nou a Kampala al Maig per passar un nou any a la casa, els esponsors no destinaran diners durant el seu periode d'absencia.

Per poder-nos fer una idea clara de la realitat hem demanat al Sam, a la Kemi i al Cris una llista dels costos i necessitats basiques a cobrir. La dona del Sam es troba afortunadament millor, i creiem que podriem destinar tot el nostre esforç i ajuda monetaria a garantir l'alimentacio i escolaritzacio dels petits durant els mesos que la casa no rebra cap aportacio extranjera. Per ara sabem a 'grosso modo' que el cost fix mensual d'un petit ronda els 20$, o sigui uns 14 euros. Amb els numeros sobre la taula imagineu-vos l'increible agraiment que tothom sent i us envia quan podem dir que el compte "amics del Sam" ja ha arribat a l'increible xifra de 650 euros!!! Pero amb sinceritat i amb el cor a la ma crec que podem fixar un objectiu mes ambicios.

Tota gota d'aigua, per petita que sigui, es font de vida a Dorcas. Els petits son ben conscients de la seva fragil situacio, pero mai ens en parlen, mai demanen. Tot i aixo cada nit despres dels seus alegres cants religiosos tambors incluits, donen les gracies amb les seves pregaries, alguns d'ells com el Senfuka amb veu alta, per cada una de les aportacions que estan rebent. Es un agraiment que encongeix el cor, i amb tota la modestia possible, ens fa pensar que tots plegats podriem organitzar una "nit de festa solidaria".

Aqui a Kampala cuinarem per tota la comunitat. Trenta!!! Dos cassoles gegants haurien de ser suficients per preparar 5 quilos de pasta, i es que cap dels petits n'havia sentit a parlar. I quan els hi vam dir que hi afegiriem formatge, la veu va correr per tota la casa: fooooormaaaatgeee!! Tot plegat ho amanirem amb algun dels trucs de magia, que fins ara han resultat ser prou divertits, i la compra de menjar fins a finals de mes.

La suggerencia per materialitzar la "festa solidaria" a casa nostre es la seguent. Amics, companys de feina, familiars o coneguts. Un divendres, un dissabte o qualsevol dia adient de la setmana. Un dinar, un sopar o tota una nit de festa.. a casa. Perque tots plegats podem disfrutar d'un bon apat casola amb l'agradable companyia dels que estimem. Perque pensem que per un dia podem organitzar una festa a la solidaritat, i sobretot perque els diners que es destinarien normalment a restaurants, copes i demes anirien a parar, per un dia especial, a unes mans que ho necessiten mes que mai.

Mes bonic seria encara si poguessim rebre alguna fotografia de la vostre quedada, perque els petits demanen sempre coneixer histories d'aquells que els volen ajudar. Si en rebessim mes d'una podriem fer un precios mural! I si entre tots hi posem un granet de sorra, potser podriem arribar a la magica xifra de 1.500 euros, que garantitzaria el dia a dia de la casa pels cinc mesos d'absencia dels fons de la Kemi i el Cris. Tan de bo.

A finals d'aquest mes, i si el meu germa continua aportant la seva impagable funcio organitzadora, enviarem els diners del compte directament cap a l'orfanat.

El Sam, la seva familia, els petits, els voluntaris o mes ben dit els "amics" de la casa..haurem de marxar la proxima setmana, i no sera facil. Pero no sera un adeu, sino un 'fins aviat', perque tots plegats ens hem convertit en 'amics' de l'orfanat, en amics d'una gent que ens ha donat infinitament mes del que els hi puguessim aportar, i es que no sempre un es rebut amb les portes obertes sense esperar res a canvi.

Mil pensaments recorrent el cap un cop estirats per fi al llit. El cansanci es aclaparador. El silenci abrumador. Es hora de tancar els ulls quan, de sobte, comença el soroll: cric criiiic criiiiiiiic....Por, inseguritat i respecte. Ups!! No tenim llum, no hi ha bateria al mobil i alguna cosa prou gran per quasi moure la meva motxilla es passeja per terra a 30 centimetres del meu cap.

Benvinguda sigui senyoreta rata Kanunguesa...que passi una bona nit i fins dema.

06 de setembre, 2008

El Jimmy, el Bosco i el Sam

Sens dubte ningu somriu a Dorcas mes que el Jimmy. Te 19 anys pero n'aparenta ben be 10 mes. A primera vista la seva aparença inspira respecte: gegant, forçut i amb una esquena que doble la meva. Pero el seu inesborrable somriure despren una instantania afabilitat que inspira tendressa. M'assento un mati amb ell despres d'ajudar-lo de nou a carregar els interminables grapats de canya per l'escola. Es parteix de riure quan li dic que tinc 27 anys. Sigui perque em veu petit al seu costat o perque m'he afeitat finalment per primer cop, no me'n posava mes de 20..Em contagia el riure mentre m'explica, pausadament i sense abandonar la cara de felicitat, que va arribar no fa mes de 3 mesos a la casa seguint el seu germa, que ja portava un any fent de cuiner. I continua explicant-me, sense canviar el posat content, que els seus pares son morts, SIDA, i que fins fa poc no tenia cap altre sortida que demanar al carrer. Fa un silenci, em continua mirant fixament als ulls amb una mirada que quedara per sempre mes grabada a la memoria, i afegeix: " Pero ara ja torno a ser feliç". I riu.



El Bosco sembla ser un dels petits mes tranquils. Vestin sempre la seva samarreta antiga del Manchester United, sempre el veiem passejar sol per la casa. Tot i aixo sembla que ens ha agafat un apreci especial des del dia que el vam acompanyar, de la ma, al camp de futbol. Preguntem per la seva historia una nit, tot sopant. La Kemi i el Cris ens expliquen que el Bosco te 7 anys i va arribar fa 10 mesos a Dorcas. No va coneixer la seva mare, morta durant el post part, i tot i creixer amb una madrasta, aquesta no el reconeixia com a fill seu. Malauradament el seu pare tambe va morir fa dos anys: el goteix mortal del SIDA, tot i haver disminuit durant els darrers anys, continua sent imparable a les regions allunyades de les grans ciutats Ugandeses. Sense mare, sense pare i sense cap relatiu proxim que pogues cuidar d'ell, el Bosco va passar a ser tractat com una molestia. Cada dijous la madrasta marxava a divertir-se a la capital, i per estalviar-se inconvenients, tancava el petit a una minuscula habitacio fins diumenge. A les fosques, amb poc menjar, i sense cap recurs per fer les seves necessitats. Va ser finalment abandonat un mati a les portes de la casa del Sam. Ell mateix ens explica mes tard que, durant el primer mes, el Bosco no s'apartava del raco de la paret de l'habitacio, encobert per la seguretat de la foscor. Nomes corria a atrapar com un animal el menjar que li portaven...






El Senfuka "Sam" es el primer resident que vam coneixer. Nomes donar-li la ma, que ja no va deixar d'agafar, ens va explicar lentament pero amb claretat que tenia problemes de memoria, que intentaria recordar el nostre nom i que, si voliem, ens acompanyaria al voltant de la casa per presentar-nos a tothom. El Senfuka pateix una deficiencia que el mante a l'edat mental d'un nen de 6 anys, pero ha convertit la seva debilitat en la seva virtut. La seva transparencia, la seva humilitat i la seva bondat posen els pels de punta. Ens explica que no se li dona be llegir, que es seguidor del Chelsea i que res li apassiona mes que jugar al futbol. Al camp es converteix en un crack! Quan li preguntem quans anys te ens respon que li sap greu no poder-nos respondre, pero la veritat es que no ho sap perque no recorda quan va neixer..I es que el Senfuka va ser un dels primers nens que el Sam va coneixer. El va trobar al carrer, sense familia, sense quasi roba i esnifant droga ara si i ara tambe per vençer la gana i cridar la son. No devia passar dels 4 anys i ja havia estat a la preso per robatori. El Sam dubta si la deficiencia mental del Senfuka era de naixement o potser, tristement, una consequencia directe dels anys viscuts al carrer. Aquell mateix dia el va acollir a casa seva, ja fa 12 anys, el va batejar posteriorment amb el nom de "Sam" i, amb ulls d'alegria, ens explica ara que alla on ell hagi d'anar, hi anira acompanyat del Senfuka, el seu fill.





------------------------------------------------------------------



Despres de 10 dies a Dorcas fem les maletes de nou, pero es per ara un viatge amb tornada ja que abans de marxar d'Uganda passarem uns ultims dies a Kampala. Deixem enrerre memories de moments magics, molts somriures, mes emocions i uns vincles que esperem que perdurin mes enlla de la nostra estada. Es impossible recopilar totes les vivencies que han omplert els dies a la casa, pero marxem contents, feliços i amb ganes de tornar-hi de nou.




Pero ara es hora de començar a fer la nostra via cap al sud-oest Ugandes per visitar un paissatge descrit com la Nova Zelanda Africana. Abans de fer el nostre cami sols farem una primera parada al poblet natal del Sam, Kanungu. El seu nom no apareix a cap guia, no hi ha electricitat i viurem a una petita cambra amb tot la familia, pero tothom ens avisa que la bellessa que l'envolta ens embriagara mes que a qualsevol altre indret. Som-hi!

Aixi que ens embutim al cotxe, comencem a travessar la ciutat i de sobte la realitat torna a superar la ficcio. A la nostra esquerre, en el mur d'una casa abandonada rodejada d'escombraries, hi trobem un cartell que resa el seguent:

" GUANYI PES RAPIDAMENT
sense efectes secundaris "
Qui diria que el mon gira en la mateixa direccio..

28 d’agost, 2008

Un dia com qualsevol altre



5:30 am
Desde l'altre costat de la paret
ens desperta una veu cridanera, quasi apocaliptica, recitant versos que no semblen pas de bon mati. Algun dels petits ha ences la radio, i la nostra habitacio nomes queda separada de la seva per una fina capa de ciment, compartint el mateix sostre obert. Pels brams que sentim combinats amb algun que altre 'aleluya' entenem que es tracta d'un predicador Ugandes. No sorpren que aquests nens s'hagin agafat amb cor i anima a la religio com a font diaria d'esperança. Si sorpren que cap dels crios protesti, es queixi o que simplement es desperti pel terrabastall evangelista matiner..

6:30 am

Torna el rebombori, pero aquest cop es general! Tot i estar de vacançes perque l'escola tanca durant l'Agost, els petits segueixen aixecant-se ben aviat per fer una pregaria individual matinera a la petita cambra del 'Daddy', el Sam. Aquest primer contacte diari amb ell, com ens expliquen mes tard els voluntaris, es molt important per tots els nens ja que la figura paternal i proteccionista del Sam cobreix el buit d'un record majoritariament inexistent en tots ells.

7:30 am

'Toc toc toc'.. Ens hem dormit! El Muyingo, un dels petits, truca a la porta per avisar-nos que tenim te , mermelada i una mica de pa preparat a la sala principal. Tot i que haguem aportat voluntariament uns diners per sufragar la nostra estada i poder contribuir en el manteniment de la comunitat, es fa molt dificil acceptar un tracte d'hoste quan el que et prepara i porta l'esmorzar es un marrec que no passa dels 10 anys. Intentem invertir la situacio infructuosament. Mes tard descobrirem que tots els nens residents a Dorcas tenen definides unes tasques i funcions rotatories a dur a terme durant el dia. La disciplina els centra, i la seva tasca ajuda a tirar la casa endavant.

8.30 am

Es hora d'iniciar-se en el simple pero complet proces d'higiene corporal de la nostra temporal nova llar. Els ingredients es redueixen a: 1 cubell d'aigua, una pastilla de sabo, una mica de paper higienic i un diposit de 15L d'aigua. La recepta comença amb una acurada neteja de mans, cara i peus a l'habitacio. Tot seguit s'omple generosament el cubell amb aigua, s'agafa el sabo i es tranporta tot plegat cap a les 'dutxes', que no som mes que tres cambres individuals amb parets de fang i ciment, porta de fusta que no s'acaba de tancar mai, un petit recolzament per desar el cubell i desenes de mosques, aranyes i altres insectes no identificats. Tot plegat es cuina esparcint al principi l'aigua a poc a poc arreu del cos, i accelerant el ritme progressivament a mesura que un comença a identificar mes elements de la fauna amiga. Finalment es recomenable optar per tirar tot el cubell per sobre el cap i aixegur-se tot tornant cap a l'habitacio..Tot i semblar dificil de cuinar, sorpren la facilitat amb que un assimila les condicions mes insospitables, possiblement degut a l'avantatge de tenir un element de luxe: tovallola.

9 am a 1 pm


Sortim a descobrir com transcurreix el dia al voltant de la casa i ens sorpren ben de repent la frenetica activitat: ningu esta quiet! El Jimmy i el seu germa transporten canya per montar una valla al voltant de l'escola. El seu somriure em serveix com a resposta per donar un cop de ma. Amb prou feines aconsegueixo endur-me un grapat de canyes a l'espatlla mentre ell ja en carrega tres grans rams sobre el cap. Despres del primer viatge ja m'ofego mentre ell torna ben agil a pel seguent cargament. Res li borra el somriure de boca a orella.


No puc acompanyar-lo perque uns altres petits em paren al pou. M'
agafen, m'estiren, els faig correr amb 4 crits i un cop cansats m'expliquen com obtenen l'aigua. El pou funciona amb una manivela de ferro, ben pesada i de moviment irregular, que extreu l'aigua del fons per l'accio bombejadora. Tot i que cap dels qui em rodegen no passa dels 6 o 7 anys, cada un d'ells torna carregat amb un diposit d'aigua a cada ma: quinze quilos a la dreta, quinze a l'esquerre i un cami amb pujada per endavant. Suor freda..Intento aguantar el somriure tot fent broma i començant a ajudar a omplir un diposit. Al cap de 5 minuts i entre la rialla general aconsegueixo el meu objectiu, pero no sense poder evitar suar com un condemnat. Son tres marrecs i els rodegen mes de 10 diposits buits. Com s'ho fan??

Rentar roba, segar, escombrar, preparar el menjar.. Es impossible no intentar donar-ho tot per ser util: durant tot el mati no he vist cap anima quieta. I tot que enfront nostre intenten predominar majoritariament els somriures, no sempre es pot amagar moments mes intims que mostren una dura realitat.




1
a 2 am

Entre arros, patata bullida, mongetes i la tradicional chapati , el Cris i la Kemi ens fan cinc centims de la seva vida. Van arribar a principis d'any amb un compromis d'estada d'un i dos anys respectivament. Van coneixer el Sam de rebot, com nosaltres, i despres d'una gira nefasta de recaptacio de fons per les seves terres americanes van decidir fer un pas endavant involucrant-se fisicament amb l'orfanat. Durant els ultims 8 mesos han passat de ser estudiants a convertir-se en professors d'angles, de matematiques, de ciencia i biologia per nens de primaria i secundaria. Infermers ocasionals, entrenadors de futbol, directors d'orquestra, gestors dels fons de la casa i, sobretot, uns segons pares pels nens. Com el Sam, son realment herois.



2 a 4 am


Ensaig! Trompetes, timbals i sobretot molt de soroll. Desde principis d'Agost cada dia toca afagar els pocs pero ben amortitzats instruments de la casa i es que un gran projecte esta en marxa! Si tot segueix el pla previst i poden obtenir els visats necessaris, l'any que ve un grup dels nens viatjara als EEUU per dur a terme una gira musical en varies esglesies de diferents estats. La Kemi i el Cris han ences l'espurna de l'ilusio, i aquesta paraula magica es veu reflexada en els ulls de cada un dels membres de la banda.



4 a 7 pm

Descans, cartes, backgammon i sobretot futbol omplen la tarda. L'angles es un dels idiomes oficials d'Uganda, i la Premier League es seguida amb passio arreu del pais. Desçalcos i sobre un terreny argilos ple de pedres, comença un partit a l'africana amb l'atraccio afegida de tenir un mzungu a un dels equips amb botes de muntanya..Algun dels presents te molt de talent i classe, la majoria es diverteixen simplement corren darrera la pilota pero tot i jugar durant mes de 2 hores cap equip es capaç d'inagurar el marcador. Sera potser perque les porteries, marcades per unes quantes pedres, no superen el mig metre d'amplada? O potser perque som mes de 20 aspirants a jugadors a un camp que no fa ni la mitat del tradicional de futbol sala?





8 a 10 pm

Sopem rapidament l'invariable menu diari: els petits estan impacients per fer la pregaria nocturna. I es que un cop tothom a acabat de menjar, ens reunim a la sala principal per començar a..cantar! Es una imatge preciosa, pintada amb timbals i veus armonioses. Tot a traves de les cançons, els petits donen gracies pel dia viscut i agafen forçes amb alegria pel dema.

10 pm Zzzzzzz

Son masses experiencies en un sol dia. Molt a processar i a entendre. Molt a agrair. KO al primer round. A dormir..


--------------------------------------------------------------------

P.S.: Agraiment de tot cor al meu germa que ha creat i esta gestionant un compte per recaudar fons per la casa. Amb molt poc aqui es pot fer molt! Per qualsevol persona que volgues saber-ne mes o contribuir-hi, els detalls son:

arkhamprod@yahoo.es
Num compte ( La Caixa) 2100 3042 10 21 01191369
A nom de Marc Antonijuan
el banc no ens cobrara ni comissions ni cap cost d'enviament

25 d’agost, 2008

La historia del Sam, la historia d'Uganda

El Sam va neixer l'any 1942 a Uganda, la 'perla' d'Africa tal i com Churchill va descriure el pais a principis del segle passat. Corrien temps dificils, pero als nostres llibres d'historia no ens solen explicar que la 2 Guerra Mundial tambe va ser una dura realitat al centre d'Africa entre colonies aliades i Alemanys. El seu cognom, que com es tradicional a la regio te significat propi, era un reflex de la realitat, i acabaria sent visionari: es diria Sam Mutabazi, 'el guerrer'.

L'any 1962 Uganda obtenia la seva independencia, fragil, basada en una dificil reparticio de poder entre Obote, primer ministre, i l'ex-monarca Mutesa II, reconvertit a president de la republica. Tant sols 4 anys mes tard Obote expulsava a Mutesa II del pais a traves d'un cop d'estat orquestat pel cap de l'erxercit Ugandes, Idi Amin, qui tristement seria conegut en el futur com 'l'ultim rei d'Escocia'. El 1971 Amin expulsava al seu torn a Obote del pais, i donava peu a l'inici d'un dels periodes mes sanguinaris de la historia d'Uganda. Durant els seguents 7 anys mes de 300.000 Ugandesos van ser torturats i assasinats, principalment politics opositors, defensors de la monarquia, professors, periodistes, universitaris i qualsevol anima que pogues pensar i estar en contra del regim d'Amin. El front principal que lluitava contra el dictador era l'anomenat 'exercit de goriles', i el Sam era l'encarregat de reclutar-los a les fronteres amb el Congo.
El pare del Sam era un gran lider religios. L'any 1951 va crear una parroquia al sud-est Ugandes, a Kabale. Deu anys mes tard la parroquia inicial s'havia convertit en una diocesis de 64 parroquies i mes de 200 esglesies. Era una persona respetada, i la seva opinio tenia pes al pais. Obote va recolzar-se amb ell per tal de sentar les bases de la futura independencia d'Uganda. El Sam va entrar a formar part del partit des de ben jove, convertint-se incialment en responsable de comunicacio de les iniciatives politiques. Un cop Obote va decidir trencar amb el president Mutesa, el Sam i un altre grup de membres van autoexpulsar-se del partit, creant una nova faccio que recolzava en primer lloc la gent d'Uganda. L'escalada de poder d'Amin va radicalitzar la seva accio, havent de passar a les armes.
L'exercit de goriles basa el seu nom amb les tecniques de recrutament i entrenament que rebien. Eren localitzats per tot el pais, enviats al sud-est Ugandes on vivia el Sam i reenviats posteriorment a la selva Congolesa per ser entrenats entre esbarzers. Al cap de dos anys d'activitat a l'ombra, Amin va llençar una gran ofensiva per acabar amb els caps de l'oposicio clandestina.Eren 23. Nomes en van sobreviure dos. El Sam, que es va salvar nomes per 10 minuts gracies a una infiltracio, i Museveni, actual president d'Uganda. L'unica sortida era l'exili.
Al cap de 7 anys i un cop Amin va ser derrocat per l'exercit Tanzanes i una coalicio de forçes contraries al regim, el Sam va tornar a Uganda. Al mateix temps Obote tornava del seu exili i, aclamat pel poble, era proclamat de nou primer ministre d'Uganda. Malauradament la situacio no va millorar, i Obote va continuar amb l'espiral de terror d'Amin per tal de poder preservar el seu carrec. Museveni, Sam i 25 membres mes es van concentrar de nou a la selva. En tan sols pocs mesos els 27 membres van donar peu a una guerrilla de 20.000 membres, principalment joves orfes del carrer. Museveni preparava el cami que el duria a la presidencia l'any 1986, carrec que segueix ostentant a dia d'avui.
El Sam va ser 'compensat' amb una tenda d'armes, ilegal, pero encoberta per Museveni. Disposar i vendre armament a Uganda en aquells temps era un gran negoci, i la fortuna no va tardar a arribar. L'any 1996 el Sam tenia dues mansions, estava feliçment casat amb Dorcas desde feia ja quasi 30 anys, havia tingut 2 filles i un fill i disposava de 14 vehicles a la seva disposicio. Un hobby com deia ell. Creia tenir-ho tot, fins que va arribar el somni.

"Sam, deixa el negoci. Sam, deixa les armes". Durant una setmana, el mateix somni se li va repetir 3 vegades. Deu li demanava que ho deixes tot..

Desorientat, el Sam buscava respostes al cami que havia de prendre, fins que un dia va veure al diari l'anunci d'un curs per nens conflictius a Nairobi. Guiat pel somni, va deixar temporalment el negoci per apuntar-se a les classes. La tenda mai mes tornaria a obrir les seves portes, perque un cop va tornar de Kenia el Sam va començar a treballar amb els nens que anava coneixent al carrer, allotjant-los temporalment a casa seva i intentant desintoxicar-los del pegament, gasolina i qualsevol altre invent que els petits haguessin pogut trobar per fer oblidar la gana i poder dormir una mica.

En poc temps tenia 14 nens a casa seva, concentrats en dos habitacions. Tots dormien junts, tots havien d'utilitzar el mateix lavabo. Era el moment de buscar una nova casa, pero despres d'enviar 150 cartes exposant la seva situacio i buscant un terreny nomes va rebre dos respostes: una li donava les gracies pero li informava que no tenia res per algu com ell. L'altre, un occidental, se'n reia de l'Africa que pretenia comprar-li un terreny de 30.000$. Deçebut pero no vençut,aquell mateix dia la casualitat portaria al Sam a coneixer dues noies noruegues, voluntaries a la capital Ugandesa, que un cop coneguda la realitat dels nens del carrer es prestarien a conviure uns dies amb els petits. Xocades i impressionades per la realitat que van viure, van convençer al Sam de la possibilitat de viatjar a Noruega per buscar fons per la nova casa. Aquell pensament que semblava una bojeria va donar pas, dos mesos, a una carta de resposta del Sam a l'Occidental: "un africa no podra pagar 30.000$, pero amb Deu al costat tot es possible". Havien reunit els fons.

Per arribar a la suma final de diners i poder alimentar a tots els petits el Sam va començar a
vendre tot el que tenia, tenda, cotxes i casa. Ningu entenia la seva decisio, tothom el prenia per desorientat, boig, estupid, pero ell estava convençut del cami que havia empres. Va construir una casa, una escola, cuina, lavabos i fins i tot una petita cupula perque els nens poguessin aprendre a cantar. L'objectiu era clar: treure'ls del carrer i educar-los.

Avui, 12 anys despres, el Sam continua sent el Daddy, el 'papa' de l'orfanat dels nens de Dorcas. Viu amb els petits, nomes te dos sabates, dos polos i dos pantalons. No te cap estalvi ja que ho va posar absolutament tot a l'orfanat. El manteniment de la casa depen del lloguer d'uns terrenys, de la petita tenda que te l'orfanat al centre ciutat i de les esporadiques ajudes externes. Per incrementar la financiacio, cada dos anys el Sam agafa les maletes envalentonat per algun voluntari que ha conegut la seva historia i creu tambe que si ve al seu pais podran aconseguir mes fons. Estats Units, Espanya, Nord d'Europa i Sud-Est asiatic son algunes de les parades que ha fet, a vegades amb sort, sovint amb perdues.

Quan no hi han diners, s'apreten la butxaca, i l'apat habitual i invariable de patata, llenties, arros i un pa fet de farina i sal es veu una mica reduit. Ell es feliç perque veu que els petits que han entrat a l'orfanat tiren endavant. Ell els hi ofereix inicialment higiene, roba i medicines. Posteriorment, i si el nen pot adaptar-se, el porten a l'escola de l'orfanat i es converteix en membre resident, en fill, fins que pugui anar a l'universitat. Els nens son uns peçes, pero el respecte i estima que li professen es indescriptible.
Tot i l'extrema pobressa en que viuen i les dificultats del dia a dia, tots son feliços. Uns renten plats, altres roba, altres van a buscar aigua al pou que l'orfanat va posar per la comunitat de veins, altres netegen les habitacions..i sempre que poden, juguen. Es magic. Cada dia ens fan sentir com si els que no tinguessim res fossim nosaltres, perque ells podrien continuar rient fins i tot amb menys del poc que disposen.

El Sam podria obtenir facilment diners. Museveni la trucat fins a 4 cops oferint-li el lloc de gobernador de quasi mitja Uganda. Pero ell declina, casa seva son els nens.

L'ultima sorpresa:
la dona del Sam, Dorcas, esta malalta del cor. Dema podran saber finalment el seu diagnostic i les possibilitats de curar-la. El Sam ho ha donat tot per l'orfanat i no te cap fons per sufragar el seu tractament. Ens ho diu, baixet, amb la mirada baixa i els ulls plorosos. No demana res, mai ho faria.
Estic segur en aquell mateix moment que aquest home no ha plorat gaires cops a la seva vida.
Intentarem buscar vies per ajudar-lo.



21 d’agost, 2008

Arribada a Dorcas Children Home

A les 9 del mati hora africana, es a dir una hora mes tard del que haviem quedat, ens passa a buscar el Frank, amic del Sam. Ens riem plegats de la puntualitat europea i africana (nosaltres ens haviem dormit) i entre bot i bot ens explica que ell es l'unic conductor de l'unic cotxe de l'orfanat, sempre i quan algu pugui pagar la gasolina.

El cami cap a Dorcas ens introdueix de cop a la realitat Ugandesa. Les carreteres son mescla de terra, fang i pols. Les cases son majoritariament de canya, poc frequentment amb una mica de ciment. La gent inunda el carrer, sobretot nens i dones venent majoritariament pinya, vegetals i arros. La pobressa, extrema, fa mal als ulls pero nomes se'ns fa visible en el paissatge. La gent, la gent no deixa mai de somriure.

Arribem finalment a la Dorcas Children Home. Dorcas, diu el Frank, es la dona del Sam i va ser escollit com a nom de l'orfanat en honor als 7 anys de fidelitat mentre el Sam fugia al Congo i Tanzania perseguit per Idi Amin. Glups! Nomes obrir la porta del cotxe 2 petits amb la samarreta estripada, les cames plenes de cicatrius i la cara ben bruta de pols es llançen sobre les nostres motxilles de 20kg. Ei ei ei que pesen molt!! Pero ja n'hi ha dos mes per banda que ens agafen de la ma i ens comencen a guiar a traves de la casa. Somriuen, ens acaricien la ma i ens regalen un tendre i suau 'welcome home' mirant-nos als ulls. Escalfred.Trago saliva..

Passem per una porta oberta plena de lliteres amb matalassos foradats, pero ells ens porten a una habitacio ja preparada amb dos llits, dos mosquiteres, dos cadires i una taula. Fins i tot tenim dos coca-coles i fanta per si tenim set! El Sam parlava en el primer e-mail que nomes podia oferir-nos allotjament humil. Trago mes saliva..

Un cop deixades les motxilles un noi amb gorra estripada dels Yankees ens ve a buscar: "Daddy us espera". A l'esplanada exterior el que ens espera son tres cadires buides, una taula amb un termo i el Sam. Es un homenet no gaire alt, edat avançada, vesteix un polo antic i uns pantalons d'esport, amb el cap una mica corvat cap abaix i ulleres. El seu somriure despren afabilitat, i despres de donar-nos la benvinguda ens fa sentar. Alguns dels nens s'assenten al nostre costat, aganfant-nos de la ma. En 2 minuts potser ens rodegen ja mes de 20 nens, curiosos, somrients, feliços.

Es hora d'escoltar al Sam, es hora d'intentar calmar el cor..

18 d’agost, 2008

Mzungu, boda-boda?

Clarissim: volar desde l'aeroport de Heathrow, a Londres, es un martiri. Tan sols 10 mostradors s'encarreguen de despatxar a la multitud de viatgers a traves de tots els continents del mon. Rebre la maleta al desti? Tot un luxe.

El vol a Entebbe es fa curt. Com a part de la generacio 'lowcost', xoca descobrir com 8 hores de viatge poden 'volar' literalment amb un bon seient i una pantalleta d'entreteniment davant dels nasos. Tot i aixo no hi han gaires ganes de pel·licula sino mes ben aviat d'inmersio cultural. Sens dubte, nomes despegar som conscients totalment d'on anem: pocs passatgers son blancs.


Ens desperta la sortida del sol. Flight time remaining: 35min. El paissatge es colpidor, marcat per llargues extensions de pura verdor totalment despoblades regades per una espesa boira matinera. Aterrem, i tot just sortir de l'avio ens dona la benvinguda una intensa xafogor i una olor indescriptible que embriaga. Nervis: ens esperara el Sam a l'aeroport?

Rebem l'estampeta al visat amb facilitat i fins i tot amb un somriure, que n'aprenguin a Anglaterra! Recollim motxilles, ens encarem a la sortida i cap 'Sam' a la vista.. pero si 20 taxistes rodenjant-nos reclamant 10$ per portar-nos al centre d'Entebbe. Es hora de moure's rapid.

Caminem cap a la parada de Matatus, el transport public caotic i caracteristic de l'Est Africa. Exteriorment sembla una simple furgoneta. Un cop dins, un descobreix tot un exercici d'imaginacio per embutir 15 animes, maletes, bosses i nens inclosos. Una hora i mitja de calor suportable ens separen de la capital, Kampala. El trafic es infernal. Matatus, boda-bodas (la motocicleta-taxi de la regio), bicicletes i vianants s'entremesclen bojament per una carretera solida formada per una mica d'asfalt i majoritariament fang.

El matatu de torn ens deixa al cor de Kampala, on s'hi troba el parc de vehicles i el mercat. No hem vist cap altre blanc durant el cami, aixi que tampoc sorpren gaire que la nostra arribada desperti mirades curioses, pero no intimidants. Tot i aixo acabem desestimem l'opcio inicial de dormir a la capital, tant pel cost elevat de l'allotjament com per l'apabullant bullici que ens rodeja. Hem de pair l'aterratge.

Ens encaminem de nou per la ciutat, buscant un transport per arribar al 'backpackers hostel', punt de trobada dels viatgers motxilers i segurament una aposta segura per recuperar forces. El bullici ens torna a envoltar, i tant a dreta com a esquerre ens persegueix el crit de "Mzungu mzungu!! Allo! boda-boda?". Mzungu es la paraula swahili utilitzada a l'Africa Central i Est per referir-se a les persones blanques, i els que criden son els conductors de les boda-boda, les peculiars mobiletes que ocupen cada cantonada de la ciutat. Ens hi pugem a la tercera cantonada i per 1$ arribem a la meca de la Lonely Planet Kampalesa.

Una tenda de campanya decorada amb els colors de la bandera britanica ens dona la primera benvinguda..una canadenca que ens explica que quan torni a casa escriura fermament una llarga carta de protesta pels erros d'informacio de la Lonely Planet a Zanzibar es la segona advertencia..i quan finalment la recepcionista ens demana quantes nits voldriem allotjar-nos ja no ens queda cap dubte: 1 siusplau.

L'esquena, les cames i els pensaments demanen repos urgent. No sabem encara res del Sam, aixi que tanquem cortines, ens desfem de l'equipatge i intentem fer una 'petita' becaina...

Ens desperta el mobil. Missatge del Sam. Ens havia vingut a trobar a l'aeroport, pero no hem coincidit perque hem fugit massa aviat. Ens havia vingut a buscar feia una estona al backpackers hostel, pero ningu li va saber dir a quina habitacio ens trobabem. I tot i portar tot el dia perseguint-nos, ens desitja una bona nit de recuperacio. La propina? dema a les 9am enviara el John a buscar-nos.

Li donem les gracies de tot cor. Aquest home promet.