Amics, permeteu que avui us donguem a coneixer la llar de l'alegria.
Ens trobem a Cusco, al sud del Peru, i mes concretament a una de les llars de San Francesc d'Asis per a nens amb discapacitat auditiva i en situacio d'abandonament i pocs recursos dels departaments de Cusco, Apurimac i Madre de Dios. Aquesta area es tan gran com la mitat d'Espanya, i viu poblacio majoritariament indigena i compren la zona de la selva amazonica, molt perjudicada pel bany de sang terrorista viscut no fa ni 10 anys.
Al centre hi viuen fixament 32 nens entre els 5 anys i els 18 anys i 10 mes que no dormem al centre ja que les seves families son de Cusco i nomes assisteixen a les classes matinals. La majoria d'ells son sords de naixement i muts al no haver tingut mai l'oportunitat d'escoltar la parla. Tambe hi ha algun cas amb sindrome de Down. Els professors especials son els responsables de la seva educacio desde parvulari fins a la finalitzacio de primaria, el porter Abel vetlla per la seva seguretat durant el dia i les germanes franciscanes, tan joves pero valentes, cuiden, cuinen, mantenen, eduquen i estimen els petits. Son la seva familia, i per ells donen la seva vida.
Ens trobem a la llar de l'alegria. L'unica fredor que un troba al visitar-la es la seva entrada: una simple porta gruixuda de fusta, color marro-fosc en una paret ben grisa, on nomes s'hi pot llegir en pintura blanca "garage". La resta de sensacions que s'hi viuen al entrar-hi escalfen el cor.
La majoria de nosaltres utilitzem el llenguatge de senyals nomes per enfatitzar la nostra comunicacio diaria o per enviar algun missatge rapid quan impera el silenci i la veu no es pot fer notar. Son diferents mostres de gesticulacio, ja sigui movents els braços o dits de les mans, que sovint ens passen inadvertides. Pero per aquells que han nascut sords o tenen alguna discapacitat auditiva, les senyals son la manera d'aprendre i fer-se entendre al mon.
Darrere la porta d'entrada espera un mon on el so deixa de ser important, pero no per aixo s'hi parla menys. S'escolten crits, brams! I es que els nens no deixen d'emetre sons pel fet que siguin sords, simplement no en son conscients. Fora pors. No cal saber el seu llenguatge per comunicar-nos-hi. Quan nosaltres hi vam entrar ni tan sols vam podem practicar el nostre Hau estil apatxe ja que una munio de petits ens van rodejar rapidament! Al veure que no sabiem parlar amb senyals ens van agafear inmediatament els dits de les mans per poder ensenyar-nos l'abecedari, i com dir bon dia, i com dir bona tarda, i com es diuen, i quants anys tenen. Somriures, mirades d'alegria, crits, mes nens arriben...
No cal que passin ni 5 minuts perque tot respecte inicial per part nostra es dissipi. Potser no sabrem explicar-nos amb el llenguatge de senyals, pero hi ha un idioma gratuit que es facil de compartir: agafar-nos de la ma i compartir una abraçada.
Amor, tendresa i estima. Es tot el que demanen. La majoria d'ells no te quasi contacte amb els seus pares, si es que en tenen algun. Molts d'ells van ser abandonats, cruelment, deixats al centre per 'anar a fer un recado', recado del que mai van tornar. Les germanes han intentat reunir families, pero molt sovint els pares neguen els seus propis fills, els rebutjen, s'aparten del que veuen perque creuen que 'aixo' no pot haver ser creat per ells. Un fill 'tonto', 'retrasat', que no es pot comunicar. Es dificil sovint contenir l'ira quan un es mira els ulls d'aquests petits i ells simplement obren els dos braços demanan una abraçada. Maleit egoisme i ignorancia. Ens parlen de l'Eloy. Sempre tan somrient! Pero va arribar a la llar com un salvatge. Es llençava al buit, es tirava contra les parets, no seguia cap ordre, es barallava amb tots. A casa seva havia estat visquent...al corral, amb els animals, caminant de 4 potes. Te 5 anys. Les professores el veien autista, no veien recomanable que es quedes al centre, seria perjudicial pels altres. Pero les germanes...van demanar temps, temps per abraçar-lo cada cop que es portes malament, donar-li petons, agafar-lo de la ma, mirar-lo als ulls amb tendressa: donar-li amor. I avui, nomes mesos despres, l'Eloy no para de somriure, va a parvulari i camina amb el seu estil coix, pero camina. La gent diu que es un miracle. Les germanes diuen que es donar amor.
Sabeu que fan els petits quan algu com nosaltres els visita i no els enten? Es posen les dos mans al cap i les gesticulen en forma d'ases, i es que carinyosament senten pena que no els poguem entendre. I alguns pensan que son tontos...i son tan llestos! Tenen les mateixes facultats que nosaltres pero els hi costa una mica mes avançar cami. Nosaltres som molt afortunats, moltissim, i no sempre en som conscients.Malauradament el cami per ells segueix sent molt dificil. A 3.300m d'altitut que ens trobem viuen amb samarreta i un jerseiet. Nosaltres amb gorro i bufanda ens gelem. No hi ha cap tipus de calefaccio, la dieta es suficient pero tan basica, falta material escolar, no hi ha quasi llibres, costa poder mantenir els professors, falten productes per poder rentar la roba, falta roba. Falta de tot. Les ferides es curen amb aigua i sabo i els petits surten al camp nomes quan es pot pagar una mica de gasolina de la furgoneta que ja porta 40 anys al centre. Fins a 30 teniem hi vam cabre el passat diumenge.
Falta de tot, i lo mes important es que fins fa poc faltava Futur.
Els nens passaven les tardes fent primer els deures i despres basicament jugant, sentats, pensatius, alguns no fent res. Aburrint-se. A la madre superiora Carmen, una dona de somriure etern, se li encongia el cor veient com el temps passava inexorablement sabent que acabat el sise grau, ultim curs d'educacio, els nens haurien de deixar el centre i afrontar un futur mes que incert.
Pero la providencia, la fortuna o l'amor la va posar en contacte amb la germana Irene, responsable d'un dels centre 'El Buen Pastor'. Al veure-la tan preocupada li va parlar d'una iniciativa que ells van començar fa uns anys tot creant un centre educacional de ceramica on nens o adults amb dificultats poguessin aprendre com fabricar meravelles amb argila. Altruistament va oferir-li poder enviar als nens mes adults per les tardes de manera que aixi poguessin aprendre poc a poc l'ofici, una oportunitat de feina, una oportunitat pel seu futur.
I els nens s'hi han volcat! Els professors que els ajuden cobren per sota del salari minim del pais per tal de poder ajudar a les germanes, i els nens aprenen amb ganes, amb alegria i el resultat es simplement increible. Els gravats de cada peça son Inques, unics i originals, i cada un dels objectes pot portar fins a una setmana de treball manual. Fabriquen entre altres tasses grans, conjunts de cafe, jerres, conjunts de vinagreres, suports per espelmes i bols de sopa. Amb la seva generositat infinita, la germana Irene ha proposat que la llar de franciscans pugui utilitzar gratuitament totes les instalacions i quedar-se el material fabricat nomes pagant el preu de cost dels materials.
I aqui neix una preciosa oportunitat cap a l'autosostenibilitat d'aquesta gran familia amb la que tots podem participar.
La llar dels nens es troba aprop de la plaça principal de Cusco. Son tants els turistes que hi passen a diari! Parlan amb la madre superiora va sortir la idea de intentar reparar amb condicions una saleta a l'interior de la llar amb les ceramiques fetes pels nens exposades en estanteries de fusta basiques, decorar-la informativament amb joia tot explicant la missio de les germanes i el treball dels nens, montar un cartell exterior a la llar per donar a coneixer la venta de les ceramiques i difondre triptics explicant l'existencia de la llar.
Amb quina finalitat? Tres de molt importants. En primer lloc dotar a la llar d'un ingres economic que pugui millorar les condicions actuals de vida, d'educacio i de futur dels nens. En segon lloc obrir una porta perque els nens puguin ser autosuficients. Si la llar els hi pogues oferir feina llavors no tindrien que deixar el centre quan acabessin l'educacio primaria, i aixi podrien seguir avançant mes amunt en els seus estudis tot mantenint la seva llar i familia. I tercer, la visita constant de gent al centre, locals o turistes, ajudaria a trencar poc a poc les barreres i pors que encara es mantenen respecte als nens sords. Si veiessiu com es mira la gent als nens quan sortim al parc, com si fossin extraterrestres vinguts d'una altra realitat. No s'hi acosten, se'ls miren de reull i sobretot, no entenen la seva vida. Obrir aquest centre seria un primer pas cap a l'integracio.
Pero aquest cami tan bonic, aquesta oportunitat de crear un cercle sostenible per la llar necessita una empenta, l'unica que no tenen les germanes: l'economica. I es per aixo que hem pensat que tots els que volguessim ens podriem convertir en els primers compradors de les peçes de ceramica que realitzen els nens. Es un material tan bonic que de ben segur que el comprariem si el veiessim per casa nostra! I es la millor mostra de solidaritat que podem mostrar envers ells: respecte cap a la feina que estan aprenent i suport tot comprant-ne les primeres unitats.
Amb aquesta primera compra d'unitats les germanes podriem començar a tirar endavant l'inversio per montar la tenda. Tenen tanta empenta i la mes gran no passa dels 30 anys. Elles mateixes prepararien l'enviament de tot el material a Barcelona via correu maritim i alli seria distribuit, probablement per nosaltres mateixos que arribem en 2 mesos, a cada un de vosaltres.
El preu que hem pensat posar es un preu orientatiu pel que podria costar aquest producte a Espanya a una tenda de comerç just i compren les despesses d'enviament. Tot el que es reculli anira completament destinat a impulsar la tenda de ceramica dels nens.
En alguns casos les fotografies nomes mostren el detall d'un conjunt de peçes, i us podem assegurar que les imatges infravaloren la realitat! A cada una d'elles trobareu la descripcio de l'objecte a sobre de cada fotografia. Tan de bo us agradin!
Tasses ; 10€ unitat
joc de cafe amb 4 tassetes i cafetera; 40€ unitat (seguent fotografia es detall platets)
Conjunt de beguda amb jerra i 4 vasets; 40€ unitat
Conjunt de vinagrera; 35€ unitat (seguent fotografia es detall vinagreres)
Gerres per beure; 30€ unitat
Suport per espelmes; 10€ unitat
Bol de sopa; 25€ unitat
Bols petits per sucre o qualsevol objecte; 10€ unitat
cendrers; 10€ unitat
Els objectes que desitjeu els rebrieu segurament al mes de Juliol. Us demanem paciencia en aquest sentit pero es la manera d'enviament mes economica per les germanes. Desitjem que 'La Caixa' ens cobrara de nou el minim interes a l'hora d'enviar els diners cap el Peru, aixi no es per valor en la transaccio.
Qualsevol persona interessada pot fer-nos arribar la seva comanda al seguent correu i nosaltres facilitarem inmediatament el numero de compte. Tambe estem mes que disponibles per facilitar mes informacio, rebre idees que pogueu tenir o suggerencies! Per ara us mantindrem sempre al dia de tots els passos que la llar prengui per tal de construir el futur dels nens. Anims a tots!
Germanes, nens, professors, tots creiem amb el projecte. Començarem a treballar ja, durant aquesta propera setmana, per tal que tot quedi llest per ser executat quan hi hagi disponibilitat economica. Com mostra el 'Persie' a la fotografia, un dels mes petits de la casa, ja quasi tot esta OK! :-)
Moltes gracies de tot cor de part de la llar.
