02 d’octubre, 2008

Turisme a Uganda vs. turisme Ugandes: primer round

Tot i que pugui semblar un facil joc de paraules, la diferencia entre les dues aventures pot ser abismal. Un arriscat joc a cara o creu que tan pot acabar sent un record imborrable o un billet directe a l'hospital. Maleida 'royal hero'...

Durant quasi dues setmanes ens hem mogut per les diferents latituds del Sudoest d'un pais que es deixa estimar facilment. Malauradament el Nordest segueix sent una zona prohibida pels conflictes sanguinaris de les tribus nilotiques. Son grups pastoralistes que centren basicament la seva cosmologia i visio de la vida en...les vaques. Si, tal com sona. Les habituals preguntes socials de 'com esta la teva familia' inclouen en els poblats nilotics un cordial i sincer 'com estan les teves vaques', i els poetes que volen conquistar les seves donçelles intenten fondre el seu cor amb un 'ets tan bonica com la meva millor vaca'. Tot plegat, i amb tot el respecte, mereixeria un premi al freakisme cultural si no fos per un petit punt de la mitologia nilotica que ve a dir que Deu va repartir a cada tribu una de les possibles feines o responsabilitats a fer i, ai, aqui començen els problemes, les tribus nilotiques van rebre el premi de posseir totes les vaques del mon. Afegiu que la poblacio i el bestiar estan repartits entre les fronteres d'Uganda, Sudan i Kenia i potser ja no resultara tan sorprenent imaginar-se a cada un d'aquests pastors amb un ramat d'entre 20 i 150 vaques per davant i un Kalashnikov AK-47 carregat a la ma. Son ja mes de 20 anys de carnisseria a l'ombra de la mirada internacional.

Descartada la visita turistica a les vaques del nord, la ruta quedava focalitzada en les sorpreses que Kanungu ens tenia preparats, l'idilic Llac Bunyoni, la regio muntanyosa de Fort Portal i finalment, si hi havia ganes, diners i temps, els rapids del riu Nil, a Jinja. Per moure'ns? Tot tipus de mitja disponible menys l'avio!


PART 1: la cara del turisme Ugandes

Sobreviscuts tan nosaltres com la rata Kanunguesa a una nit de tormentes tropicals sota un sostre de plaques de metall que, afortunadament, no tenien 'gaires' forats, ens despertem a les 5 de la matinada per anar a descubrir una de les recomenades meravelles de la zona: la sortida del sol. Caminem cap a un petit pic amb el Bosco, que s'ha ofert voluntariament de guia, i ens acompanya pel cami la mirada atenta de centenars i centenars d'estrelles que ceguen amb la seva llum la densa foscor d'un cel que mareja la vista amb el seu llarg horitzo.

Des del pic el paissatge es incomparable: l'extens llac Edward, marcat per una suau boira, queda abraçat pel bosc impenetrable de Bwindi a un canto i el Parc Nacional de Queen Elizabeth a l'altre. Kanungu, a un raco privilegiat, es desperta amb els primers raigs de llum d'un sol que pinta d'un roig candescent tot el paissatge que lentament va quedant als seus peus.


Encara amb cara d'atontats tornem cap al cotxe per fer via cap a la zona del parc Nacional de Queen Elizabeth. Recomanats de nou pel nostre incomparable guia local, som avisats que tant podem escollir pagar 20$ fixes d'entrada per barba al parc, mes 100$ a repartir per conduir amb cotxe propi i entre 10 i 20$ per tenir un guia o...podem afanyar-nos per disfrutar, entre 7 i 9 del mati abans que patrullin els guardes de seguretat, de tots els animals que passegen pels voltants de la carretera que condueix a l'entrada principal del parc. I es que l'unica via de pas es ja part del safari!! Dit i fet i tot brindant pel turisme Ugandes, anem trobant-nos amb les primeres gaseles del viatge, micos, altres animals que no sabria ni com traduir al catala i sobretot grans grups d'elefants. For free...

Rematem el dia viatjant al bosc de Bwindi, el refugi dels goriles de muntanya. Uns 500$ d'entrada i un any de reserva d'antelacio donen nomes entrada a 24 visitants diaris per preservar l'habitat dels primats. Amb aquest panorama, tot altre curios o interessat que no tingui reserva s'allunya facilment del paratge, pero de nou el turisme Ugandes guanya un gran punt quan ens expliquen que el bosc pot ser visitat tranquilament tot passejant pels seus voltants, sempre i quan no es creuin uns cert limits. La visio del naixement del bosc es inconfundible, agressiva i preciosa. El recorregut entre els arbres es una inmersio a un mon desconegut, salvatge, amb una naturalesa tan abundant que requereix constants cartells per no perdre's irremediablement en un laberint de plantes i arbres sense fi. For free de nou...

Passem els dos seguents dies a Kanungu amb els petits, el Sam, el Bosco i la resta d'amics. L'escola de la casa no te electricitat i el Bosco i la resta de professors porten 3 mesos sense cobrar. Tot i aixo no sentim cap protesta. Respecten, admiren i estimen el Sam com un pare, i saben que si no se'ls ha pogut pagar es perque hi havien altres prioritats mes necessaries. 'Chapeau' per ells, mes quan ens enterem que el seu sou no supera els 140.000 shillings ugandesos, uns 100$ al canvi actual i encara mes quan llegeixo posteriorment al diari que, de mitjana, 4 de 10 professors, en qualsevol moment del dia, son absents a les aules de les escoles publiques...No m'equivoco, no son estudiants, son professors...


PART 2: la cara del turisme a Uganda, neix l'Eric!!

Maletes a l'esquena, trista despedida d'unes cares que se'ns havien feliçment familiars i hora de pujar-se als temuts matatus, els minibusos assasins que mai saps quan partiran ni quan arribaran, furgonetes que viatgen a la velocitat de la llum impulsades per un motor japones de la guerra freda i que sobrepassen totes les definicions de sobrecarregament de passatgers arribant a l'inverosimil record de 25 persones amb nomes 12 seients!! Ah, i aixo sense contar les gallines que tan poden trobar-se entre els peus, a les estanteries superiors o saltant de cama en cama. I nosaltres amb el moxillot...

El llac Bunyoni es troba a quasi 2.000 metres d'altitud i es un conjunt de 29 illes regades per quasi un mar d'aigua dolça, parada obligada dels pocs turistes que hi arriben ja que tota la zona es segura per nedar al estar lliure de bilharzia. La guia ens diu que 'Bunyoni' ve a dir 'lloc de molts petits ocells', amb quasi 200 especies diferents de les quals una quarta part son endemiques. Jo hi afeigeixo que 'Bunyoni' voldra dir 'Neix l'Eric', el segon fill del meu germa Marc!

Tots els desplaçaments es duen a terme amb canoa. Arribem un divendres, i decidim escollir per allotjament un establiment que te un cartell amb bones vistes i sobretot un 'free' al transport a traves del llac. Ens rep el Mr. Friday, el senyor divendres, que preguntat per si sap qui era Robinson Crusoe no deixa anar mes que un somriure que ja em apres que be a dir 'eeein?'. Preguntat de nou amb mes concrecio pel significat del seu nom, ens alliçona amb simplesa i rotunditat que ell va neixer un divendres. Vaja, que en som de complicats nosaltres de vegades..


El 'Free' del transport es tradueix en un free d'agafar el rems i arremangar-se les manigues, que el trajecte un se la de treballar i toca una horeta de navegacio i suor a traves del llac. Tot i alguns dubtes inicials, el cami es converteix en un trajecte suau, dolç, sense corrents i amb la mar ben calmada. Sense imprevistos ni desviacions. Carai! Ens proposem llogar una canoa l'endema, tot defugint els consells del senyor Divendres que ens parla de la llegenda dels 'tirabuixons mzungus'. Erre que erre, lloguem l'endema la peculiar embarcacio, que sincerament no sembla pas gaire dificil de manejar, ens posem pic i a pala a remar en direccio a la primera illa que queda no mes de 100 metres lluny del nostre allotjament. Tirem endavant i es mou cap a l'esquerre. Tirem de nou endavant amb tendencia a la dreta i torna a anar cap a l'esquerre. Mmm....tirem a l'esquerre i va cap a la dreta. Merda!! Dreta, esquerre, endavant, enrerre..no parem de donar voltes com un tirabuixo!!!I 10 minuts, i 20, i 30, i 60...i es posa a ploure, i diluvia.......vaja, fracas. Tirem la tovallola, girem cua com podem i tornem xops, cansats i amb poques ganes de repetir el xou que ha provocat el divertiment de tots els Ugandesos de la zona: ja som part de la llegenda pels que vinguin darrere nostre.


Tot i l'aventura passada per aigua, el turisme a Uganda guanya un punt gegant. Ens allotjem a una de les petites illes al ben mig del llac, a un 'geodome', que ve a ser una cabanya coberta de palla que es caracteritzar per ser una cambra oberta, sense portes, amb una terrassa i vista que dona de pet al llac. Despertar-se amb la boirina matinera que inunda les aigues del Bunyoni es una realitat, no un somni de pelicula. Sincerament no he estat mai a un 5 estrelles turistic a la vora d'un llac, pero dificilment pot ser diferent del que ens hem trobat. Aixo si, si algun dia se'm passes pel cap anar-hi, dificilment seria com a Uganda: tot i ser un lloc turistic, el preu de la broma ens surt a no mes de 10$ per cap.


Passats tres dies idilics i amb el regust dolç que l'Eric, Gemma, Pol, Marc i companyia es troben be ens preparem pel viatge de tornada amb la canoa. Es dilluns, ens rep un altre 'capita' peculiar que, un cop preguntat pel seu nom, respon fredament Mr. Monday, senyor dilluns. No volem ser tossuts. S'acaba el torn de les preguntes i ens posem a remar. Quina meravella!
Toca tornar a posar-se a la merce dels senyors de la carretera per fer via cap al Nordoest, matatus que en aquest cas sobrepassen els 145Km/h en una competicio entre dos d'ells, tot rodejats d'animals salvatges a banda i banda de l'asfalt quan travessem el parc de Queen Elizabeth, i amb cartells que acoten el maxim de velocitat a 45Km/h.
Recordo que a Kampala vaig tenir que demanar un dia a un conductor de boda boda que frenes una mica perque al ritme que anavem ens acabariem estampant de nassos en qualsevol moment. La seva resposta crec que pot ser acatada com un dels valors cultural de conduccio Ugandesa:
"Si avui ens toca morir, no es decisio nostre"
Amen. Tanco els ulls i intento dormir. Per endavant ens esperen la 'royal hero', l'altre cara dels orfanats a Uganda i la força del riu Nil un cop deixa enrerre el Llac Victoria.

1 comentari:

Unknown ha dit...

CABRITTT!!!! Començo a pensar que entrar a visitar el teu blog es un acte sadomasoquista, i a més si li poses fotos. Llàstima que ningú us graves en mitg dels remolins (perque no us imagino tranquils dient, mira 20 minuts donant voltes).
La lliçó del dia es que quan m'enfandi amb l'Èric li diré: Bunyoni!!.