Hogar San Francisco de Asis, Cusco, Peru

Amics, permeteu que avui us donguem a coneixer la llar de l'alegria.

Ens trobem a Cusco, al sud del Peru, i mes concretament a una de les llars de San Francesc d'Asis per a nens amb discapacitat auditiva i en situacio d'abandonament i pocs recursos dels departaments de Cusco, Apurimac i Madre de Dios. Aquesta area es tan gran com la mitat d'Espanya, i viu poblacio majoritariament indigena i compren la zona de la selva amazonica, molt perjudicada pel bany de sang terrorista viscut no fa ni 10 anys.

Al centre hi viuen fixament 32 nens entre els 5 anys i els 18 anys i 10 mes que no dormem al centre ja que les seves families son de Cusco i nomes assisteixen a les classes matinals. La majoria d'ells son sords de naixement i muts al no haver tingut mai l'oportunitat d'escoltar la parla. Tambe hi ha algun cas amb sindrome de Down. Els professors especials son els responsables de la seva educacio desde parvulari fins a la finalitzacio de primaria, el porter Abel vetlla per la seva seguretat durant el dia i les germanes franciscanes, tan joves pero valentes, cuiden, cuinen, mantenen, eduquen i estimen els petits. Son la seva familia, i per ells donen la seva vida.

Ens trobem a la llar de l'alegria. L'unica fredor que un troba al visitar-la es la seva entrada: una simple porta gruixuda de fusta, color marro-fosc en una paret ben grisa, on nomes s'hi pot llegir en pintura blanca "garage". La resta de sensacions que s'hi viuen al entrar-hi escalfen el cor.

La majoria de nosaltres utilitzem el llenguatge de senyals nomes per enfatitzar la nostra comunicacio diaria o per enviar algun missatge rapid quan impera el silenci i la veu no es pot fer notar. Son diferents mostres de gesticulacio, ja sigui movents els braços o dits de les mans, que sovint ens passen inadvertides. Pero per aquells que han nascut sords o tenen alguna discapacitat auditiva, les senyals son la manera d'aprendre i fer-se entendre al mon.

Darrere la porta d'entrada espera un mon on el so deixa de ser important, pero no per aixo s'hi parla menys. S'escolten crits, brams! I es que els nens no deixen d'emetre sons pel fet que siguin sords, simplement no en son conscients. Fora pors. No cal saber el seu llenguatge per comunicar-nos-hi. Quan nosaltres hi vam entrar ni tan sols vam podem practicar el nostre Hau estil apatxe ja que una munio de petits ens van rodejar rapidament! Al veure que no sabiem parlar amb senyals ens van agafear inmediatament els dits de les mans per poder ensenyar-nos l'abecedari, i com dir bon dia, i com dir bona tarda, i com es diuen, i quants anys tenen. Somriures, mirades d'alegria, crits, mes nens arriben...

No cal que passin ni 5 minuts perque tot respecte inicial per part nostra es dissipi. Potser no sabrem explicar-nos amb el llenguatge de senyals, pero hi ha un idioma gratuit que es facil de compartir: agafar-nos de la ma i compartir una abraçada.

Amor, tendresa i estima. Es tot el que demanen. La majoria d'ells no te quasi contacte amb els seus pares, si es que en tenen algun. Molts d'ells van ser abandonats, cruelment, deixats al centre per 'anar a fer un recado', recado del que mai van tornar. Les germanes han intentat reunir families, pero molt sovint els pares neguen els seus propis fills, els rebutjen, s'aparten del que veuen perque creuen que 'aixo' no pot haver ser creat per ells. Un fill 'tonto', 'retrasat', que no es pot comunicar. Es dificil sovint contenir l'ira quan un es mira els ulls d'aquests petits i ells simplement obren els dos braços demanan una abraçada. Maleit egoisme i ignorancia. Ens parlen de l'Eloy. Sempre tan somrient! Pero va arribar a la llar com un salvatge. Es llençava al buit, es tirava contra les parets, no seguia cap ordre, es barallava amb tots. A casa seva havia estat visquent...al corral, amb els animals, caminant de 4 potes. Te 5 anys. Les professores el veien autista, no veien recomanable que es quedes al centre, seria perjudicial pels altres. Pero les germanes...van demanar temps, temps per abraçar-lo cada cop que es portes malament, donar-li petons, agafar-lo de la ma, mirar-lo als ulls amb tendressa: donar-li amor. I avui, nomes mesos despres, l'Eloy no para de somriure, va a parvulari i camina amb el seu estil coix, pero camina. La gent diu que es un miracle. Les germanes diuen que es donar amor.

Sabeu que fan els petits quan algu com nosaltres els visita i no els enten? Es posen les dos mans al cap i les gesticulen en forma d'ases, i es que carinyosament senten pena que no els poguem entendre. I alguns pensan que son tontos...i son tan llestos! Tenen les mateixes facultats que nosaltres pero els hi costa una mica mes avançar cami. Nosaltres som molt afortunats, moltissim, i no sempre en som conscients.

Malauradament el cami per ells segueix sent molt dificil. A 3.300m d'altitut que ens trobem viuen amb samarreta i un jerseiet. Nosaltres amb gorro i bufanda ens gelem. No hi ha cap tipus de calefaccio, la dieta es suficient pero tan basica, falta material escolar, no hi ha quasi llibres, costa poder mantenir els professors, falten productes per poder rentar la roba, falta roba. Falta de tot. Les ferides es curen amb aigua i sabo i els petits surten al camp nomes quan es pot pagar una mica de gasolina de la furgoneta que ja porta 40 anys al centre. Fins a 30 teniem hi vam cabre el passat diumenge.

Falta de tot, i lo mes important es que fins fa poc faltava Futur.

Els nens passaven les tardes fent primer els deures i despres basicament jugant, sentats, pensatius, alguns no fent res. Aburrint-se. A la madre superiora Carmen, una dona de somriure etern, se li encongia el cor veient com el temps passava inexorablement sabent que acabat el sise grau, ultim curs d'educacio, els nens haurien de deixar el centre i afrontar un futur mes que incert.

Pero la providencia, la fortuna o l'amor la va posar en contacte amb la germana Irene, responsable d'un dels centre 'El Buen Pastor'. Al veure-la tan preocupada li va parlar d'una iniciativa que ells van començar fa uns anys tot creant un centre educacional de ceramica on nens o adults amb dificultats poguessin aprendre com fabricar meravelles amb argila. Altruistament va oferir-li poder enviar als nens mes adults per les tardes de manera que aixi poguessin aprendre poc a poc l'ofici, una oportunitat de feina, una oportunitat pel seu futur.

I els nens s'hi han volcat! Els professors que els ajuden cobren per sota del salari minim del pais per tal de poder ajudar a les germanes, i els nens aprenen amb ganes, amb alegria i el resultat es simplement increible. Els gravats de cada peça son Inques, unics i originals, i cada un dels objectes pot portar fins a una setmana de treball manual. Fabriquen entre altres tasses grans, conjunts de cafe, jerres, conjunts de vinagreres, suports per espelmes i bols de sopa. Amb la seva generositat infinita, la germana Irene ha proposat que la llar de franciscans pugui utilitzar gratuitament totes les instalacions i quedar-se el material fabricat nomes pagant el preu de cost dels materials.

I aqui neix una preciosa oportunitat cap a l'autosostenibilitat d'aquesta gran familia amb la que tots podem participar.

La llar dels nens es troba aprop de la plaça principal de Cusco. Son tants els turistes que hi passen a diari! Parlan amb la madre superiora va sortir la idea de intentar reparar amb condicions una saleta a l'interior de la llar amb les ceramiques fetes pels nens exposades en estanteries de fusta basiques, decorar-la informativament amb joia tot explicant la missio de les germanes i el treball dels nens, montar un cartell exterior a la llar per donar a coneixer la venta de les ceramiques i difondre triptics explicant l'existencia de la llar.

Amb quina finalitat? Tres de molt importants. En primer lloc dotar a la llar d'un ingres economic que pugui millorar les condicions actuals de vida, d'educacio i de futur dels nens. En segon lloc obrir una porta perque els nens puguin ser autosuficients. Si la llar els hi pogues oferir feina llavors no tindrien que deixar el centre quan acabessin l'educacio primaria, i aixi podrien seguir avançant mes amunt en els seus estudis tot mantenint la seva llar i familia. I tercer, la visita constant de gent al centre, locals o turistes, ajudaria a trencar poc a poc les barreres i pors que encara es mantenen respecte als nens sords. Si veiessiu com es mira la gent als nens quan sortim al parc, com si fossin extraterrestres vinguts d'una altra realitat. No s'hi acosten, se'ls miren de reull i sobretot, no entenen la seva vida. Obrir aquest centre seria un primer pas cap a l'integracio.

Pero aquest cami tan bonic, aquesta oportunitat de crear un cercle sostenible per la llar necessita una empenta, l'unica que no tenen les germanes: l'economica. I es per aixo que hem pensat que tots els que volguessim ens podriem convertir en els primers compradors de les peçes de ceramica que realitzen els nens. Es un material tan bonic que de ben segur que el comprariem si el veiessim per casa nostra! I es la millor mostra de solidaritat que podem mostrar envers ells: respecte cap a la feina que estan aprenent i suport tot comprant-ne les primeres unitats.

Amb aquesta primera compra d'unitats les germanes podriem començar a tirar endavant l'inversio per montar la tenda. Tenen tanta empenta i la mes gran no passa dels 30 anys. Elles mateixes prepararien l'enviament de tot el material a Barcelona via correu maritim i alli seria distribuit, probablement per nosaltres mateixos que arribem en 2 mesos, a cada un de vosaltres.

El preu que hem pensat posar es un preu orientatiu pel que podria costar aquest producte a Espanya a una tenda de comerç just i compren les despesses d'enviament. Tot el que es reculli anira completament destinat a impulsar la tenda de ceramica dels nens.

En alguns casos les fotografies nomes mostren el detall d'un conjunt de peçes, i us podem assegurar que les imatges infravaloren la realitat! A cada una d'elles trobareu la descripcio de l'objecte a sobre de cada fotografia. Tan de bo us agradin!

Tasses ; 10€ unitat

joc de cafe amb 4 tassetes i cafetera; 40€ unitat (seguent fotografia es detall platets)

Conjunt de beguda amb jerra i 4 vasets; 40€ unitat

Conjunt de vinagrera; 35€ unitat (seguent fotografia es detall vinagreres)

Gerres per beure; 30€ unitat

Suport per espelmes; 10€ unitat

Bol de sopa; 25€ unitat

Bols petits per sucre o qualsevol objecte; 10€ unitat

cendrers; 10€ unitat

Els objectes que desitjeu els rebrieu segurament al mes de Juliol. Us demanem paciencia en aquest sentit pero es la manera d'enviament mes economica per les germanes. Desitjem que 'La Caixa' ens cobrara de nou el minim interes a l'hora d'enviar els diners cap el Peru, aixi no es per valor en la transaccio.

Qualsevol persona interessada pot fer-nos arribar la seva comanda al seguent correu i nosaltres facilitarem inmediatament el numero de compte. Tambe estem mes que disponibles per facilitar mes informacio, rebre idees que pogueu tenir o suggerencies! Per ara us mantindrem sempre al dia de tots els passos que la llar prengui per tal de construir el futur dels nens. Anims a tots!

miquelantonijuan@hotmail.com

Germanes, nens, professors, tots creiem amb el projecte. Començarem a treballar ja, durant aquesta propera setmana, per tal que tot quedi llest per ser executat quan hi hagi disponibilitat economica. Com mostra el 'Persie' a la fotografia, un dels mes petits de la casa, ja quasi tot esta OK! :-)

Moltes gracies de tot cor de part de la llar.

Noticies desde les antipodes catalanes

'New Sea Land' es un pais amb tantes capes com una ceba.

Els seus ja orgullosos 10 anys de supremacia com a millor desti mundial i l'explotacio massiva de l'exit de 'el senyor dels anells' han anat forjant una imatge turistica de pais-massivament-visitat que, un cop un hi arriba, xoca frontalment amb tots els sentits. Afortunadament!

Un exemple rapid. La primera idea que teniem abans d'arribar al pais era que Nova Zelanda es...

un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones

Be, un cop un aterra a les antipodes de Catalunya i dona una ullada al paissatge la imatge comença a canviar...

un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones que conviuen amb mes de 40 milions d'ovelles

I en el moment que entres amb contacte amb els 'kiwis', nom que reben els novazelandesos, la primera capa de la ceba cau de cop i es que amb un somriure et diuen que Nova Zelanda es...

un pais amb un tamany com el Regne Unit que esta habitat nomes per 4 milions de persones que conviuen amb mes de 40 milions d'ovelles les quals, amb els seus pets, si si, pets, son la principal causa de destruccio de la capa d'ozo de la regio

------------------------------------------------------

Amb el pare ja arribat de tornada a Barcelona i nosaltres sobrevisquent al jet lag recient arribats a Xile la melancolia dels records invita a la tranquilitat suficient per mirar enrere amb tendresa els darrers 2 mesos viscuts a la sempre sorprenent Nova Zelanda i, sobretot, aquests ultims 20 dies en que un nou membre es va sumar a l'equip de viatje.

En primer lloc ens ve al cap les nostres estimades pomes, i peres, i pressecs...Van ser finalment 6 setmanes molt intensives en les quals no hi havia diferencia entre cap de setmana o setmana ja que els dies de festa eren nomes aquells en que no hi havia feina, es a dir, pocs. Encara ara em faig creus de la gran força i determinacio de la Dashi durant aquest temps, i es que fent numeros enrere han estat 40 les tonelades de fruita que hem recollit cada un de nosaltres a rao de 1 tonelada i mitja per dia. Pero amics, n'estem molt contents :)

Treballar al camp recollint fruita ens ha ensenyat a valorar una feina que sovint es clasifica com a no suficientment digne com per guanyar-se la vida. Hem compartit experiencia amb algun 'Kiwi' pero sobretot Maoris, Indonesis, gent de l'illa de Tonga, de les illes Salomon o de Fiji. Inmigrants. Gent que en alguns casos podra fer en 3 mesos el sou d'un any. En altres es separen de familia i fills buscant trobar una feina que dificilment els ajudara a canviar el seu futur. Tots venien potser de camins diferents, pero la cordialitat i el bon humor era sinonim comu del dia a dia. Ja ben d'hora cap a les 8 del mati quan la fruita encara gelava les mans resonava pels arbres els seus cants i grans riures! I nosaltres quan tornavem a casa, tot i que destrossats, sempre teniem raco per la broma ;-)

Tot i aixo de ben segur que l'experiencia no hauria estat tan gratificant si no hagues estat per la nostra fortuna d'haver-nos creuat amb una familia de kiwis tan excepcionals. La Desiree, el Peter, el Jerry, el Clif, la Bony, el Norm, la Sarah, el Craig, els seus tres fills, grup de gallines i dos ases van fer-nos sentir rapidament com a casa, sentiment que no haviem encara pogut experimentar en 8 mesos de cami itinerant. Per si no fos poca la gratitut que teniem envers ells, nomes faltava que rebessin el pare amb els braços oberts un cop va aterrar al pais...el dia del seu aniversari!

La resta del viatje, ja mes en clau turistica, ha estat fascinant. La veritat per endavant un que escriu no les tenia totes respecte a la foto-perfecte amb que tothom descrivia Nova Zelanda, pero la reputacio que ha anat acumulant el pais es ben merescuda. En clau de broma pero amb gran veritat el Norm solia dir-nos que no hi ha cap pais com NZ on un pugui començar el dia pescant una truita de riu, anar despres a caçar un cervol, passar la tarda llençant-se per una pista d'esqui a 3.000 metres i acabar el dia tot recullint els ultims raigs de sol amb la taula de surf. Tot en 24 hores.

De truites i cervols no en vam perseguir pas cap, pero de parcs naturals, costes verges esquerpades i serralades nevades i amb glaciars no ens n'hauriem cansat pas mai. Amb la trota kilometres sexy furgoneta 'jucy' vam creuar rapidament tota l'illa Nord des d'Auckland a Wellington ja que voliem centrar dues setmanes almenys a l'illa Sud, sobretot a la ben protegida costa Oest. Ja des del moment en que un s'embarca al ferry que conecta les dues illes es facil adonar-se que cal anar amb camara a ma, i el pare i la Dasha, tots dos en funcions periodistiques, van deixar gravat un reportatge que fa mal a la vista de tan que brillen els ulls!

La ruta

Malborough sounds

Llac Wanaka

Abel Tasman parc

Llac Sylvan


Glenorchy

Costa Oest

Costa Oest II

Glaciar Joseph

Llac Wakatipu

Pero tot i que aquesta parada hagi pogut resultar una de les mes atractives visualment, sens dubte tots dos la recordarem molt mes pels bons records i somriures que el pare va compartir amb nosaltres. Ningu es podia creure que cumplis els anys que cumpleix...Dormint en cabines minuscules a camps que baixaven sota zero, dinant durant quasi les tres setmanes entrepans de fira improvisats a mitat de cami, aguantant estoicament possibles entrebancs sense dir ni piu i fins i tot acabant dormint una nit als seients frontals de la furgoneta al no quedar cap altra opcio d'acomodament...

La seva bondat es va guanyar a pes un raco molt important dintre nostre i la seva marxa la vam viure tristement, i es que guardarem per la memoria de la resta de viatje l'alegria que vam compartir tots plegats.

Pare, "que tinguem sort" :-)

Per part nostre dema decidim rumb entre tres possibles opcions: A- Directes a Peru en trajecte de 28h d'autobus B- Directes a Bolivia 'estalviant', es a dir, via combinacio de bus i tren tot creuant la frontera a 5.000 metres i a sota zero o C- Directes a Bolivia estirant la butxaca a traves d'un tour que promet pero que esta fora de pressupost... Passi el que passi sortirem de Xile perque malauradament no ens podem permetre costejar unes setmanes pel pais.

Que la son deixi pas a la reflexio i que el descans ens mostri el cami a seguir... 'Cachay?' ;)

De SSL al camp de pomes

Ahoj cesky pratele! Viteite na mem blogu. Pisu katalansky ale jednou doufam budu psat cesky ;) Zatim umim jen: strc prst skrz krk!!! :-)

Sembla ser que una bona part de la comunitat txeca visita el blog desde que la Dasha va posar el link a la seva pagina, aixi que calia donar-lis una benvinguda! Per la vostra curiositat, la traduccio seria:

"Hola amics txecs! Benvinguts al meu blog. Esta escrit en catala pero potser algun dia podre escriu-re'l en txec ;) Per ara ja he apres a pronunciar: clavat un dit a traves del teu coll !!"

L'ultima frase no es cap bojeria sino una d'aquestes curiositats divertides que te aquest idioma tan ric, i es que si us hi fixeu, la frase no te cap vocal! Tot un maldecap per nosaltres quan toca pronunciar-la...

Pel que fa a nosaltres, ja tenim feina a Nova Zelanda i no som ilegals :)


La sortida de Filipines va ser caotica, i precedia el que seria una setmana tensa que ens duria en 6 dies desde Manila a Singapur, despres Perth a l'oest D'australia, posterior vol a Sydney i finalment Auckland, Nova Zelanda. La marato aeria, pero, no començava amb bon peu. I es que un dia us posare al dia de totes les coses que em perdut durant el viatje, pero a Filipines vam tastar no nomes la divertida vergonya de veure marxar el ferry davant els nostres nasos sino tambe l'amarg sabor de perdre un vol per trobar-nos a l'aeroport equivocat. Maleides metropolis...Per sort teniem marge per 'perdre' un dia per les posteriors conexions, aixi que al mal temps bona cara que avui toca desgracia pero dema potser seras afortunat.

Tenint en compte que una nit a Singapur o Australia significaria el cost del pressupost de 2 dies per Sudamerica, no ens va quedar mes remei que, per dir-ho d'una manera fina, 'viure a l'aeroport. Savieu que existeix una pagina web (www.sleepinginairport.net) on diferents viatjers puntuen la qualitat de vida al pernoctar arreu dels aeroports del mon? Crec que ens en farem usuaris, i es que vam posar el sac de dormir a totes les destinacions. I si us haig de ser sincer, aquelles nits superaven la mitja de comoditat que ens hem trobat per moltes destinacions. Si fins i tot teniem dutxa d'aigua calenta i wifi gratis!

Era curios. En tan curt lapse de temps haviem passat de ser viatjers suficientment 'rics' per gaudir d'un minin de comfortabilitat als paisos asiatics amb 20$ al dia a convertir-nos en nomades vagabunds sobrevivint en un pais desenvolupat intentant no variar el pressupost. I la veritat es que no notavem gran diferencia. Sera potser que de vegades pensem que necessitem la motxila ben plena per disfrutar del dia a dia, i en el moment que la motxila es buida ens adonem que la majoria de coses que carregavem no ens feien pas cap falta ;)

Arribavem al pais amb les butxaques prou buides per no sobreviure gaire mes que un mes, i planejava l'ombra de la cancelacio del viatje a Sudamerica...Amb aquesta tensio interna aterravem a Auckland, la gran ciutat del pais situada a l'illa nord. Teniem visa de turista, es a dir, per quedar-nos-hi fins a 3 mesos. Pero no teniem permis per treballar. Ai, ilegals i sense papers! El fet es que haviem llegit per internet i sentit d'altres histories que podriem trobar feina en aquestes condicions en el sector agricola on es paga amb efectiu, ja que Nova Zelanda, amb 4.000.000 d'habitants i un territori tan gran com el Regne Unit, importa ma d'obra d'on sigui i com sigui. Aquesta opcio no ens agradava pas del tot, mes aviat gens, i amb la vergonya a sobre vam intentar comensar a averiguar on trobar feina... (a diferencia de la majoria de paisos de la UE, Mr. Zapatero no te encara cap acord amb el govern neozelandes, de manera que no ens podem beneficiar d'una visa per treballar quasi gratuita)

Primera parada: Tauranga

Aconsellats pel propietari d'un hostel a Auckland vam dirigir-nos en bus (40$!!) cap a l'est de l'illa on, deia, trobariem feina facilment. La veritat es que, sense visa legal, la cosa no va resultar ser gens facil...Despres d'una tarda infructuosa vam decidir canviar de zona, pero els nervis anaven creixent. Tocava comensar a vigilar al maxim la butxaca, i per sort vam millor les tecniques de negociacio tot dormint a un camping per 8$ quan el preu mitja ronda els 30$. Punt positiu cap a l'estalvi:)

Segona parada: Matata

Ens vam deixar portar per la corrent, i la corrent en questio diu que a Nova Zelanda, si vols estalviar, toca fer autostop :) Jo mai ho havia fet!!! I haig de reconeixer que passada la vergonya inicial dels 5 primers minuts, no deixa de ser una manera facil de viatjar, divertida per la gent que coneixes i, sobretot, barata :) En menys d'un quart d'hora un hippie parava la segona furgoneta i ens feia tot una classe magistral de fruites i cultura Nova Zelandesa mentre recorriem 150km direccio Hastings, el nou objectiu on voliem arribar. El fet es que al punt on ens va deixar, cap a les 6pm, no era la via mes rapida cap a Hastings...sino mes cap al cap Est de l'illa, una ruta llarga i no tan transitada. Pero aixo no ho sabiem fins que...el Peter Kelly se'ns va acostar :)

El Peter en questio es va encongir al veure desde casa seva a dos joves com nosaltres amb un cartell cap a Hastings? Que per ell vindria a ser com si a casa nostre estiguessim parats a la carretera cap a Marato amb un cartell cap a Lleida...Ens va invitar inicialment a posar la tenda al seu jardi, posteriorment ens va invitar a dormir a casa seva en una habitacio impressionant, posteriorment vam degustar la deliciosa cervessa Kiwi, i finalment ens va cuinar un sopar excelent :) I per si no fos poc, la seva dona tenia un germa a Hastings que treballava al sector de recolecta de pomes!!! Aixi que en questio d'una hora ens vam trobar que un tal Norm ens estaria esperant a Hastings per colocar-nos a alguna feina bona. Ole!

Tercera parada: Hastings

Per si no fos poca la seva gratitud, un tiet que vivia a la casa va conduir-nos al dia seguent 300km gratuitament fins a Taupo, ja ben aprop d'on voliem arribar. I un cop tirats de nou a la carretera, no van passar ni 5 minuts fins que un manager d'un hostel de backpackers va parar i ens va portar fins al nostre desti final! Gran pais per no rascar-se la butxaca...

El Norm era el germa que la familia havia contactat, i ens va recollir inmediatament al centre de la ciutat. Barbut, rondant els 60, te un humor amb tocs escocesos i va acceptar amb bona fe la nostra transparencia al comentar-li que no teniem visa...i ens va ajudar a descobrir que existeix un permis temporal per treballadors destinats al sector agricola. Vam passar a ser legals!

Seguint amb la flor al cul, el Norm ens va acompanyar a casa seva: un enorme ex-camp de pomes on hi viuen la seva filla i familia. El fet es que solien tenir una mini-casa (salo, cuina, lavabo, i dormitori amb 5 llits) pels viatjers que treballaven als seus camps, i ens van oferir quedar-nos-hi per una nit, gratis! Genial ;) Al mati seguent el Norm ens portaria pels camps propers per buscar algu que ens pogues oferir feina. Que mes podiem demanar...

Quarta parada: 'Long views' (Grans vistes)

7am. Plou a bots i barrals. El Norm truca a la porta i nosaltres estavem engullits per un llit ben tou i comode. Ens mobilitzem amb 10 minuts i es que el Norm ens diu que coneixerem a un possible jefe. Sortim amb pantalons curts, sense jaquetat i la realitat es que, en 30 minuts...ens trobem amb el sac penjat al coll i recollint pomes dels arbres! Ja teniem feina!!!!!

El sou, mes que suficient per continuar el viatje fins a l'estiu.La feina, dura dura, pero ens la prenem amb alegria i com a una bona dosis d'exercici que ja ens feia falta. Compartim ofici amb algun que altre kiwi, altres motxilers de viatje com nosaltres i gent local de les illes veines com Samoa, Tonga o les Illes Robinson. El treball consisteix en carregar pomes a la bossa que penjem al coll i buidar-la al palet en questio durant 10 hores al dia i durant 6 dies a la setmana per un preu irrisori: 80 euros diaris a canvi de transportar uns 1.500kg de pomes de mitja... Pero tenim el que voliem i no ens fa falta pas res mes :) Acomodament: la familia del Norm ha accedit finalment a deixar-nos la seva mini-casa per 5$ al dia! Fins i tot han posat tele i ens han deixat dues bicicletes per moure-ns per la zona....

Total: arrenquem una nova etapa en la qual ens podrem asentar finalment una mica. Tenir cuina vol dir poder cuinar finalment tots els curries que hem apres pel cami, i posar en practica unes receptes de mermelada que vam descobrir a Filipines (de pomes, es clar...) :) Ara ens criden per recollir pomes, ara peres, ara pressecs. Estem en temporada de recollida i intentarem apretar l'accelerador fins que el cos aguanti. Despres ja tornarem a la vida viatjera, segur que amb mes alegria que mai.

Ah! I ja esta confirmat que tindrem una agradable visita per quasi dues setmanes, i es que el meu pare s'unira al viatje a principis d'Abril per recorrer Nova Zelanda un cop acavem de treballar. Visca!!!

ps: una de les curiositats de tan impressionant pais es coneixer la cultura i llengua de la minoria Maori que viu repartida per l'illa Nord i Sud. Encuriosits a mirar el seu canal de televisio amb el llenguatge sonor i sempre alegre, ens vam trobar amb una curiosa sopa de lletres amb desafortunadament similituds a la nostra llengua...En els propers dies espero coneixer a la feina algun Maori que em dongui la traduccio ;)