A les 9 del mati hora africana, es a dir una hora mes tard del que haviem quedat, ens passa a buscar el Frank, amic del Sam. Ens riem plegats de la puntualitat europea i africana (nosaltres ens haviem dormit) i entre bot i bot ens explica que ell es l'unic conductor de l'unic cotxe de l'orfanat, sempre i quan algu pugui pagar la gasolina.
El cami cap a Dorcas ens introdueix de cop a la realitat Ugandesa. Les carreteres son mescla de terra, fang i pols. Les cases son majoritariament de canya, poc frequentment amb una mica de ciment. La gent inunda el carrer, sobretot nens i dones venent majoritariament pinya, vegetals i arros. La pobressa, extrema, fa mal als ulls pero nomes se'ns fa visible en el paissatge. La gent, la gent no deixa mai de somriure.
Arribem finalment a la Dorcas Children Home. Dorcas, diu el Frank, es la dona del Sam i va ser escollit com a nom de l'orfanat en honor als 7 anys de fidelitat mentre el Sam fugia al Congo i Tanzania perseguit per Idi Amin. Glups! Nomes obrir la porta del cotxe 2 petits amb la samarreta estripada, les cames plenes de cicatrius i la cara ben bruta de pols es llançen sobre les nostres motxilles de 20kg. Ei ei ei que pesen molt!! Pero ja n'hi ha dos mes per banda que ens agafen de la ma i ens comencen a guiar a traves de la casa. Somriuen, ens acaricien la ma i ens regalen un tendre i suau 'welcome home' mirant-nos als ulls. Escalfred.Trago saliva..
Passem per una porta oberta plena de lliteres amb matalassos foradats, pero ells ens porten a una habitacio ja preparada amb dos llits, dos mosquiteres, dos cadires i una taula. Fins i tot tenim dos coca-coles i fanta per si tenim set! El Sam parlava en el primer e-mail que nomes podia oferir-nos allotjament humil. Trago mes saliva..
Un cop deixades les motxilles un noi amb gorra estripada dels Yankees ens ve a buscar: "Daddy us espera". A l'esplanada exterior el que ens espera son tres cadires buides, una taula amb un termo i el Sam. Es un homenet no gaire alt, edat avançada, vesteix un polo antic i uns pantalons d'esport, amb el cap una mica corvat cap abaix i ulleres. El seu somriure despren afabilitat, i despres de donar-nos la benvinguda ens fa sentar. Alguns dels nens s'assenten al nostre costat, aganfant-nos de la ma. En 2 minuts potser ens rodegen ja mes de 20 nens, curiosos, somrients, feliços.
Es hora d'escoltar al Sam, es hora d'intentar calmar el cor..
El cami cap a Dorcas ens introdueix de cop a la realitat Ugandesa. Les carreteres son mescla de terra, fang i pols. Les cases son majoritariament de canya, poc frequentment amb una mica de ciment. La gent inunda el carrer, sobretot nens i dones venent majoritariament pinya, vegetals i arros. La pobressa, extrema, fa mal als ulls pero nomes se'ns fa visible en el paissatge. La gent, la gent no deixa mai de somriure.
Arribem finalment a la Dorcas Children Home. Dorcas, diu el Frank, es la dona del Sam i va ser escollit com a nom de l'orfanat en honor als 7 anys de fidelitat mentre el Sam fugia al Congo i Tanzania perseguit per Idi Amin. Glups! Nomes obrir la porta del cotxe 2 petits amb la samarreta estripada, les cames plenes de cicatrius i la cara ben bruta de pols es llançen sobre les nostres motxilles de 20kg. Ei ei ei que pesen molt!! Pero ja n'hi ha dos mes per banda que ens agafen de la ma i ens comencen a guiar a traves de la casa. Somriuen, ens acaricien la ma i ens regalen un tendre i suau 'welcome home' mirant-nos als ulls. Escalfred.Trago saliva..
Passem per una porta oberta plena de lliteres amb matalassos foradats, pero ells ens porten a una habitacio ja preparada amb dos llits, dos mosquiteres, dos cadires i una taula. Fins i tot tenim dos coca-coles i fanta per si tenim set! El Sam parlava en el primer e-mail que nomes podia oferir-nos allotjament humil. Trago mes saliva..
Un cop deixades les motxilles un noi amb gorra estripada dels Yankees ens ve a buscar: "Daddy us espera". A l'esplanada exterior el que ens espera son tres cadires buides, una taula amb un termo i el Sam. Es un homenet no gaire alt, edat avançada, vesteix un polo antic i uns pantalons d'esport, amb el cap una mica corvat cap abaix i ulleres. El seu somriure despren afabilitat, i despres de donar-nos la benvinguda ens fa sentar. Alguns dels nens s'assenten al nostre costat, aganfant-nos de la ma. En 2 minuts potser ens rodegen ja mes de 20 nens, curiosos, somrients, feliços.
Es hora d'escoltar al Sam, es hora d'intentar calmar el cor..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada