Clarissim: volar desde l'aeroport de Heathrow, a Londres, es un martiri. Tan sols 10 mostradors s'encarreguen de despatxar a la multitud de viatgers a traves de tots els continents del mon. Rebre la maleta al desti? Tot un luxe.
El vol a Entebbe es fa curt. Com a part de la generacio 'lowcost', xoca descobrir com 8 hores de viatge poden 'volar' literalment amb un bon seient i una pantalleta d'entreteniment davant dels nasos. Tot i aixo no hi han gaires ganes de pel·licula sino mes ben aviat d'inmersio cultural. Sens dubte, nomes despegar som conscients totalment d'on anem: pocs passatgers son blancs.
Ens desperta la sortida del sol. Flight time remaining: 35min. El paissatge es colpidor, marcat per llargues extensions de pura verdor totalment despoblades regades per una espesa boira matinera. Aterrem, i tot just sortir de l'avio ens dona la benvinguda una intensa xafogor i una olor indescriptible que embriaga. Nervis: ens esperara el Sam a l'aeroport?
Rebem l'estampeta al visat amb facilitat i fins i tot amb un somriure, que n'aprenguin a Anglaterra! Recollim motxilles, ens encarem a la sortida i cap 'Sam' a la vista.. pero si 20 taxistes rodenjant-nos reclamant 10$ per portar-nos al centre d'Entebbe. Es hora de moure's rapid.
Caminem cap a la parada de Matatus, el transport public caotic i caracteristic de l'Est Africa. Exteriorment sembla una simple furgoneta. Un cop dins, un descobreix tot un exercici d'imaginacio per embutir 15 animes, maletes, bosses i nens inclosos. Una hora i mitja de calor suportable ens separen de la capital, Kampala. El trafic es infernal. Matatus, boda-bodas (la motocicleta-taxi de la regio), bicicletes i vianants s'entremesclen bojament per una carretera solida formada per una mica d'asfalt i majoritariament fang.
El matatu de torn ens deixa al cor de Kampala, on s'hi troba el parc de vehicles i el mercat. No hem vist cap altre blanc durant el cami, aixi que tampoc sorpren gaire que la nostra arribada desperti mirades curioses, pero no intimidants. Tot i aixo acabem desestimem l'opcio inicial de dormir a la capital, tant pel cost elevat de l'allotjament com per l'apabullant bullici que ens rodeja. Hem de pair l'aterratge.
Ens encaminem de nou per la ciutat, buscant un transport per arribar al 'backpackers hostel', punt de trobada dels viatgers motxilers i segurament una aposta segura per recuperar forces. El bullici ens torna a envoltar, i tant a dreta com a esquerre ens persegueix el crit de "Mzungu mzungu!! Allo! boda-boda?". Mzungu es la paraula swahili utilitzada a l'Africa Central i Est per referir-se a les persones blanques, i els que criden son els conductors de les boda-boda, les peculiars mobiletes que ocupen cada cantonada de la ciutat. Ens hi pugem a la tercera cantonada i per 1$ arribem a la meca de la Lonely Planet Kampalesa.
Una tenda de campanya decorada amb els colors de la bandera britanica ens dona la primera benvinguda..una canadenca que ens explica que quan torni a casa escriura fermament una llarga carta de protesta pels erros d'informacio de la Lonely Planet a Zanzibar es la segona advertencia..i quan finalment la recepcionista ens demana quantes nits voldriem allotjar-nos ja no ens queda cap dubte: 1 siusplau.
L'esquena, les cames i els pensaments demanen repos urgent. No sabem encara res del Sam, aixi que tanquem cortines, ens desfem de l'equipatge i intentem fer una 'petita' becaina...
Ens desperta el mobil. Missatge del Sam. Ens havia vingut a trobar a l'aeroport, pero no hem coincidit perque hem fugit massa aviat. Ens havia vingut a buscar feia una estona al backpackers hostel, pero ningu li va saber dir a quina habitacio ens trobabem. I tot i portar tot el dia perseguint-nos, ens desitja una bona nit de recuperacio. La propina? dema a les 9am enviara el John a buscar-nos.
Li donem les gracies de tot cor. Aquest home promet.
El vol a Entebbe es fa curt. Com a part de la generacio 'lowcost', xoca descobrir com 8 hores de viatge poden 'volar' literalment amb un bon seient i una pantalleta d'entreteniment davant dels nasos. Tot i aixo no hi han gaires ganes de pel·licula sino mes ben aviat d'inmersio cultural. Sens dubte, nomes despegar som conscients totalment d'on anem: pocs passatgers son blancs.
Ens desperta la sortida del sol. Flight time remaining: 35min. El paissatge es colpidor, marcat per llargues extensions de pura verdor totalment despoblades regades per una espesa boira matinera. Aterrem, i tot just sortir de l'avio ens dona la benvinguda una intensa xafogor i una olor indescriptible que embriaga. Nervis: ens esperara el Sam a l'aeroport?
Rebem l'estampeta al visat amb facilitat i fins i tot amb un somriure, que n'aprenguin a Anglaterra! Recollim motxilles, ens encarem a la sortida i cap 'Sam' a la vista.. pero si 20 taxistes rodenjant-nos reclamant 10$ per portar-nos al centre d'Entebbe. Es hora de moure's rapid.
Caminem cap a la parada de Matatus, el transport public caotic i caracteristic de l'Est Africa. Exteriorment sembla una simple furgoneta. Un cop dins, un descobreix tot un exercici d'imaginacio per embutir 15 animes, maletes, bosses i nens inclosos. Una hora i mitja de calor suportable ens separen de la capital, Kampala. El trafic es infernal. Matatus, boda-bodas (la motocicleta-taxi de la regio), bicicletes i vianants s'entremesclen bojament per una carretera solida formada per una mica d'asfalt i majoritariament fang.
El matatu de torn ens deixa al cor de Kampala, on s'hi troba el parc de vehicles i el mercat. No hem vist cap altre blanc durant el cami, aixi que tampoc sorpren gaire que la nostra arribada desperti mirades curioses, pero no intimidants. Tot i aixo acabem desestimem l'opcio inicial de dormir a la capital, tant pel cost elevat de l'allotjament com per l'apabullant bullici que ens rodeja. Hem de pair l'aterratge.
Ens encaminem de nou per la ciutat, buscant un transport per arribar al 'backpackers hostel', punt de trobada dels viatgers motxilers i segurament una aposta segura per recuperar forces. El bullici ens torna a envoltar, i tant a dreta com a esquerre ens persegueix el crit de "Mzungu mzungu!! Allo! boda-boda?". Mzungu es la paraula swahili utilitzada a l'Africa Central i Est per referir-se a les persones blanques, i els que criden son els conductors de les boda-boda, les peculiars mobiletes que ocupen cada cantonada de la ciutat. Ens hi pugem a la tercera cantonada i per 1$ arribem a la meca de la Lonely Planet Kampalesa.
Una tenda de campanya decorada amb els colors de la bandera britanica ens dona la primera benvinguda..una canadenca que ens explica que quan torni a casa escriura fermament una llarga carta de protesta pels erros d'informacio de la Lonely Planet a Zanzibar es la segona advertencia..i quan finalment la recepcionista ens demana quantes nits voldriem allotjar-nos ja no ens queda cap dubte: 1 siusplau.
L'esquena, les cames i els pensaments demanen repos urgent. No sabem encara res del Sam, aixi que tanquem cortines, ens desfem de l'equipatge i intentem fer una 'petita' becaina...
Ens desperta el mobil. Missatge del Sam. Ens havia vingut a trobar a l'aeroport, pero no hem coincidit perque hem fugit massa aviat. Ens havia vingut a buscar feia una estona al backpackers hostel, pero ningu li va saber dir a quina habitacio ens trobabem. I tot i portar tot el dia perseguint-nos, ens desitja una bona nit de recuperacio. La propina? dema a les 9am enviara el John a buscar-nos.
Li donem les gracies de tot cor. Aquest home promet.
2 comentaris:
Impressionant el Pare Sam que us persegueix per Kamapala! Esperem poder veure una foto d'ell!
Seguim l'aventura! Per cert, d'on has escrit aquest cop?
Venguen!
¿I encara no heu perdut res?... impressionant!! M'imagino els vostres somnis/ malsons d'aquesta nit ;).
Per aquí sense novetats, una forta abraçada i que el pare sam us protegeixi!!
Publica un comentari a l'entrada